La nit ens xucla, ens fa moure per terrenys que costem de capturar, que resulten sempre complicats de definir. El trànsit entre les foscors i les llums no és mai un camí fàcil, però ja sabeu que sempre ens queda aquest bàlsam especial que són les històries de les nostres habitacions. Avui som a la 36
Encara que no sempre en siguem del tot conscients, cal reconèixer que l’espai que ens envolta sempre condiciona. I la prova la tenim en les coses més elementals. No és el mateix viure en un piset de 30 metres quadrats que fer-ho al palau de Marivent, posem per cas. Ja ho veieu, suposo que tinc raó i que no em portareu la contraria, l’espai condiciona.
En un altre ordre de coses, però sense deixar mai aquesta concepció una mica filosòfica de l’entorn, l’espai ens condiciona i, o bé ens limita o bé ens eixampla els horitzons. Potser per això no ens va sorprendre gens ni mica que un client demanés una habitació gran i exterior. Li agradava respirar i no volia dormir amb la sensació de viure enclastat a l’interior d’una llauna de sardines. Encara que fos plenament conscient de la realitat, volia alguna sensació el més semblant possible a la vida a l’aire lliure.
I no cal ni explicar que més enllà de les consideracions pures de l’espai hi ha també un seguit de condicions d’ordre crematístic que poden arribar a solucionar una gran part dels problemes que planteja la vida, siguin d’espai o dels altres. Vindria a ser aquell clàssic, “Pagant Sant Pere canta”, que deia sempre el meu avi, vaja.
I si bé ja sabeu que nosaltres som un establiment obert, plural i cosmopolita, també us resultarà fàcil entendre que, malgrat la nostra natural vocació innata de servei, també som un negoci i, és clar, cal tarifar les coses en la seva justa mesura tenint en compte també aquesta condició d’establiment obert, plural i cosmopolita que no fa altra cosa que augmentar la corresponent tarifa en funció del seu prestigi. Potser per aquest motiu també suposo que no us sorprendrà gens que totes les peticions especials que ens fan portin aparellada una tarifa suplementària i d’acord amb la tipologia intrínseca de la demanda.
Dit en unes altres paraules, quan es demana una habitació especial, una que s’escapa de la norma, cal aplicar-hi un preu especial, una quantitat de diners que, ben mirada, resulta ínfima, per tal de cobrir la diferència i no establir greuges comparatius més enllà dels estrictament econòmics, que s’accepten sempre sense cap protesta ja que són equànimes i estableixen en tot moment un criteri sòlid i que no admet discussions. Vam aplicar el suplement establert, el nostre client no va protestar gens, va dir que no hi havia cap problema i es va inscriure al llibre de registre.
Va entrar a l’habitació número 36, es va aturar al mig i s’ho va mirar tot amb ulls crítics i un posat distant. No semblava especialment satisfet i per això li vaig preguntar si no la trobava prou gran i prou lluminosa. Em va dir que sí, que cap problema, que l’habitació era gran i lluminosa, que no m’amoïnés. Vaig insistir una miqueta perquè la seva cara i les seves paraules no semblaven caminar unides. Em va tornar a dir que no passava res, que tot estava correcte. No vaig insistir més per la por de no fer-me pesat.
També em va preguntar si tindria inconvenient en acompanyar-lo a fer una visita ràpida per la ciutat. Em va agafar per sorpresa però com que el director sempre ens diu que no podem dir que no i que tot porta implícit una tarifa extra, doncs vaig dir que sí.
El vaig portar a peus del campanar de la Prioral de Sant Pere. Se’l va mirar, va treure un quadern de la butxaca i el va començar a dibuixar amb un garbuix de línies que es creuaven les unes amb les altres. Quan vam passar per la plaça del Prim també va treure el quadern i va dibuixar el monument tot i que el resultat, reconec que tenia poc a veure amb l’original.
Quan vam tornar a l’hotel havia dibuixat tots els edificis importants de Reus a base de línies rectes. Em va sorprendre molt que pràcticament no fes servir cap corba. Vaig pensar que potser era com jo, que quan feia dibuix a l’institut era incapaç de dibuixar un cercle mínimament decent sense utilitzar un compàs.
L’endemà, la brigada de neteja es va trobar dues cadires de l’habitació 36 al mig del passadís i, és clar, ens van venir a consultar què se suposava que havien de fer. Reconec que ens van enganxar en total fora de joc i vam respondre amb una certa contundència que les tornessin a deixar al seu lloc. Al cap d’una hora van tornar a venir dient que havien trobat novament les cadires al passadís. En aquest cas, a la segona va la vençuda. Vam deduir que potser al nostre hoste no li agradaven gens les cadires i la cosa no va anar a més. De fet ningú no va gosar anar a preguntar-li si el mobiliari era del seu gust.
Les vam guardar al magatzem.
L’endemà també hi van trobar dos sofàs i una taula, però coneixent els precedents del dia anterior, no vam dir res i els vam retirar de circulació ràpidament. I el més curiós es que no havia vingut a protestar. Potser li agradava l’habitació número 36 però no li agradaven els mobles. De fet, una vegada superat el primer moment de dubte i de desconcert, va prevaldre l’autonomia i la llibertat dels clients i, mentre no els fotés de dalt a baix per la finestra vam pensar que no havíem de dir res. L’únic que ens vam preguntar és on seuria aquell home, sense cadires i sense sofàs.
Aquell costum estrany es va convertir en una constant i mentre va ser a l’hotel, cada dia trobàvem algun moble al passadís. De fet, vam acabar deduint que el nostre hoste era una mena de salvatge dels que dormien a terra, dels que no necessitaven ni mobles ni res mínimament civilitzat al seu voltant. Per un moment fins i tot ens va assaltar una idea neguitejant. I si era un d’aquells que lluitaven contra tota mena de modernitat i un matí ens trobàvem la moqueta arrencada, les catifes cremades i els quadres despenjats i partits en dos?
Des que ens va passar pel cap aquesta idea, vam estar patint, amb el cor encongit, amb la por al cos i desitjant poder entrar per veure com havia quedat l’habitació 36 després del pas d’aquell personatge estrany i una mica destructiu. De fet, la nostra tranquil•litat anímica va patir un nou sotrac quan vam començar a veure entrar capses de totes mides dirigides al nou hoste.
Vam viure uns dies amb els nervis a flor de pell fins que va decidir posar fi a la seva estada entre nosaltres.
Quan es va acomiadar, amb tota la correcció del món, la veritat sigui dita, vam entrar com una tempesta a la cambra, esperant trobar la veritable imatge de la devastació.
Al contrari.
El nostre home havia canviat tots els mobles per uns altres molt més moderns, fets de tub metàl•lic i pell. Uns mobles molt estranys, gens habituals i sorprenents però que, ben mirats, tenien un cert encant.
El nom que va deixar al registre, el que figurava imprès al seu passaport d’origen suís, Charles Édouard Jeanneret-Gris, no ens deia res de res i així va quedar la cosa fins que al cap d’un temps vam saber de casualitat que aquell senyor respectable que nosaltres havíem confós d’entrada amb un salvatge poc amant dels mobles, era conegut arreu del món com monsieur Le Corbusier, un arquitecte de molt renom.
Des d’aleshores l’habitació 36 s’ha convertit en una de les més sol•licitades de l’hotel, ja sigui per la gent que busca l’espai i la llum o pels moderns i amants del disseny que es tornen bojos d’emoció per poder sentir en pròpia pell el plaer de jaure en una autèntica chaise longue de Le Corbusier.
Res d’imitacions.
