Ben trobats en aquestes hores on la fosca es barreja amb la llum i forma un estat transitori que confon els sentits i desfà les ànimes. Benvinguts al nostre hotel. Avui parlarem de l’habitació número 34, una habitació que impacta només d’entrar-hi, un fet que, més enllà d’aquesta sensació inicial, demana una explicació detallada, una petita o gran introducció que ens permeti situar-la en el temps i en l’espai. Aquesta és, doncs, l’habitació número 34. Entreu sense por, està pensada per acollir les ànimes sensibles.
Per parlar amb propietat de l’habitació número 34 hem de parlar d’un temps on, encara que pugui semblar mentida, els aparells de televisió es veien en blanc i negre i fins i tot la vida podia acabar sent una gens engrescadora escala de grisos. Un vespre va aparèixer un home discret, no gaire alt i un punt tímid. I no era un home d’edat avançada, no us penseu, era un senyor de mitjana edat, seriós i gens sospitós de modernitats avançades tot i que va arribar envoltat d’un núvol de gent que quasi no el deixava tocar a terra. Nosaltres, ja ho sabeu, ens consideràvem un establiment obert i internacional i, és clar, als establiments oberts i internacionals la gent és oberta i internacional i no es sorprèn de res i precisament per aquesta raó ningú no va mostrar estranyesa davant l’entrada d’aquella comitiva insòlita.
De totes maneres quan el vam tenir còmodament instal·lat a l’habitació número 34 vam córrer tots cap el llibre per tal d’esbrinar com es deia el nou hoste i veure si aquesta informació ens podia aportar pistes referides a la seva personalitat i si podíem trobar algun motiu que justifiqués el fet d’entrar envoltat d’un núvol de gent.
Hi vam llegir un nom de senyora. Quina cosa més estranya, vam pensar tots. Vam mirar de forçar la memòria i no era cap dels personatges que apareixen habitualment per televisió. No ballava al ballet zoom de Valerio Lazarov, no sortia ni a El Fugitivo ni a El Santo, no s’havia quedat tancat a la cabina amb el Lopez Vázquez i ni tan sols sortia als cromos de la xocolata. I tampoc no recordàvem haver-lo vist a l’escenari del Fortuny, del Bartrina ni del Bràvium. Allò volia dir que, tot i l’aparença i la munió de gent que l’acompanyava, no era famós. Ves per on, teníem un senyor amb nom de senyora, envoltat d’una cort d’admiradors i que no coneixia ningú.
Per acabar-ho d’adobar, la primera nit va arribar un grup de gent molt estranya. Eren deu o dotze persones i algunes d’elles ja havien format part de la comitiva que havia acompanyat al nostre hoste quan es va registrar. Veient aquell curiós desplegament vam especular fins i tot amb la possibilitat que alguna d’aquestes noies, n’hi havia quatre o cinc, hagués utilitzat el seu nom per amagar la identitat del senyor de la 34.
Parlaven fort i, en alguns moments fins i tot semblaven embrancades en una discussió poderosa. Algú va comentar que parlaven de diners, de cotitzacions, de preus. I de cop i volta reien. I més riallades. I més debat. Semblava que tot i la vehemència de la discussió, s’ho passaven bé i nosaltres, mentrestant patíem per si a algun dels hostes de l’hotel se li acudia baixar a rondinar, a protestar pel soroll i a escridassar-nos per no tenir un establiment seriós, silenciós i en condicions. I seguien les riallades i les converses en veu alta sense que nosaltres arribéssim a entendre el motiu d’aquell desgavell.
De cop i volta, quasi per sorpresa, van sortir alguns dels visitants i al cap d’una estona en van entrar uns altres. Tot i les altes hores de la matinada que marcava el rellotge, allò semblava la Rambla. Gent amunt, gent avall, en grup, en solitari i sense abandonar en cap moment aquella remor de discussió més o menys professional que tots plegats semblaven mantenir amb el nostre hoste. Seria un magnat internacional? Un professional de la borsa? Un banquer?
I al llarg del dia següent, la història es va anar repetint quasi amb els mateixos termes. Gent entrant i sortint i el nostre hoste amb nom de dona que seguia sent el centre d’atenció de tot aquell debat inacabable. Quin motiu tenia aquell personatge per registrar-se en un hotel utilitzant un nom de dona? Era una moda? De fet no semblava gens ni mica que fos algú capaç de fer bromes o de seguir tendències estrafolàries. Semblava un senyor més aviat seriós. Qui era aquella dona que li deixava el nom? Què volien amagar si és que volien amagar alguna cosa?
Quan van marxar, després de tres dies d’anades i vingudes sense descans, va venir una noia que va demanar fer-se càrrec de les despeses. I com que molt probablement va percebre els interrogants que ningú no va gosar a verbalitzar però que sorgien de les nostres mirades, ens va dir que era la representant del nostre hoste i que era ella l’encarregada de fer-se càrrec de tots els tràmits quotidians o no, econòmics o no. I com que érem un establiment internacional, respectable i respectuós, ens vam quedar amb les ganes de preguntar qui era aquell senyor i quins tràmits, quotidians o no, econòmics o no, havia de fer.
Per sort, a l’habitació, damunt la tauleta de nit vam trobar, oblidat, el catàleg d’una exposició. Pintures de colors vius, d’impacte immediat i amb uns preus que feien venir una miqueta de vertigen. Qui podia pagar uns preus com aquells per un quadre? Potser discutien per comprar-ne un, qui sap.
A la primera pàgina hi havia una foto de l’artista. Ni més ni menys que l’hoste de l’habitació número 34.
A la portada hi deia 'Joan Miró. Les essències de la terra'.
