Isabel Vinardell i Isabelle Laudenbach ofereixen el seu flamenc desconstruït

Isabel és nom de reina, però de reina titular, no com Sofía o Letizia que són noms de consorts. I a més va haver-hi un parell, com les dues Isabels que es van presentar en la cripta del santuari de la Verge del Camí de Cambrils, obrint amb això el cicle ‘Som flamencs’ que presenta enguany el Festival Accents.

Isabel I no és de Castella sinó francesa, bretona, es tracta d'Isabelle Laudenbach, compositora i guitarrista que fa la segona veu quan convé, és una artista formada a l'ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) pel mestre sabadellenc Rafa Cañizares, germà i parella artística de Juan Manuel Cañizares, el millor “tocaor” solista català, avalat pel fet d'haver integrat el Sextet de Paco de Lucía. És àmpliament coneguda i admirada com a fundadora de Las Migas amb altres companyes de l'ESMUC, el seu historial d'èxits és abundant, gires internacionals i l'enregistrament de dos discos impressionants, un amb Silvia Pérez Cruz i la col·laboració del fill de la Martirio, Raúl Rodriguez, el fenomenal baixista Javier Colina i el guitarrista Refree, que ha acompanyat la Silvia, la Rosalía i Rocío Márquez, a la qual veurem en el Teatre Fortuny el 23 de desembre, recital absolutament recomanable com a segon capítol del cicle flamenc del Festival Accents.

El talent d'Isabel I ja el vam comprovar a Cambrils en el decurs del Festival Internacional de Música, quan va actuar amb Las Migas en el Parc del Pinaret presentant la nova vocalista del grup, la també vibrant Alba Carmona. La seva actuació en la cripta és un capítol més d'aquesta història, ja que es tractava de la presentació del nou fitxatge, amb la garantia de qui tria molt bé a les cantants. Va començar el concert de manera original, tocant amb “slide”, aquest didal metàl·lic que es llisca per les cordes la guitarra, segons l'arranjament que els va fer Joan Albert Amargós per al tema ‘L'appuntamento’. Llavors va ser quan li va passar la patata calenta a Isabel II, que va haver de fer-se càrrec de la interpretació d'un cover de la gran Ornella Vanoni i a sobre en italià. Per accents no serà, la vam sentir cantar en cinc idiomes diferents.

Isabel Vinardell era per a mi una incògnita, només la coneixia per la seva intervenció en un vídeo d’Ojos de Brujo, ballant flamenc amb una cinta de gimnàstica rítmica, la qual cosa indica una tendència a la transgressió per combinar elements difícils d'associar mentalment. Estava convençut que cantaria poquet, perquè balla i és l'encarregada de dissenyar les cobertes del disc; tots sabem que la Natura no acostuma a ser esplèndida amb els mortals. Propietària d'un cos felí amb foc en la mirada, passió als braços, un gran sentit del ritme en les palmes i sabates, artista gràfica, creativa... no semblava possible que a més a més cantés bé. Però Déu reparteix que fot fàstic, unes tant i altres tan poc, resulta que també té bona veu, sensual en els baixos, amb molt de cos en els tons naturals, la qual cosa la converteix en una veu melòdica que fa goig amb melismes de collita pròpia sense deixar de transmetre l'emoció de la lletra. Aquesta artista polifacètica és una nova troballa de la Laudenbach per no perdre el costum d'encertar. Només amb escoltar-les el primer tema ens vam fer lliberals perquè juntes ens van convertir de seguida a la causa isabelina.

No obstant això, el recital transcorria per paratges no gaire flamencs. Sempre he pensat que és flamenc tothom que vulgui definir-se com a tal... sempre que no faci una altra cosa. I el concert va començar sent clarament una altra cosa, van interpretar boleros, potser una mica més coloristes que de costum, però del clàssic repertori d'Armando Manzanero; Mayte Martín, per exemple, delimita perfectament els dos àmbits, però tal com ens vam endinsar en el recital vam anar entrant en les aigües territorials del “duende”, no d'un capbussó com els saltadors de trampolí sinó com els fredolics, que triguen un quart d'hora en ficar-se a l'aigua. Perill de tall de digestió no va haver-hi, això segur. Ens van remullar la panxeta, vam entrar a poc a poc, donant saltets perquè les ones no ens refredessin la cansalada fins que van arribar cops en la caixa de la guitarra, bordons, alzapúas, palmes... primer sordes, després vives i per fi va esclatar un "zapateo" i uns tangos d'Estrella Morente, amb la qual cosa vam tenir la nostra ració de flamenc, tan esplèndida com un plat de “nouvelle cuisine”, és a dir, bona qualitat però poca quantitat. Flamenc desconstruït com un plat de Ferran Adrià, va haver-hi ball de braços i percussió de sabates, però en moments diferents, va haver-hi palmes i cant per buleries, però no alhora; interpretar-ho tot junt pot acabar semblant una cova del Sacromonte, però tampoc no cal que sigui flamenc japonès; una estona de deixar-se anar ha d'haver-hi i enfilar algun dels pals solemnes no estaria de més. Ens quedem amb les ganes d'escoltar a Isabel cantant per Llevant, seguint l'estel de Glòria Romero.

Però la seva intenció no era traslladar-nos a una penya d'Andalusia sinó conduir-nos al seu jardí secret, la part del repertori que elles han compost i que formarà part del repertori del seu pròxim disc. Amb bones maneres, però ens van portar a l'hort, el que ens van cantar en la part central del concert va ser el que elles van voler que sentíssim que és el seu vessant més creatiu i quan ho vam fer, com que vam ser bons minyons, per arrodonir la nit ens van cantar un tangasso de Carlos Gardel per buleries, també a l'estil de la Morente encara que ho havia inventat l'inoblidable Chano Lobato en el seu disc ‘Azúcar Cande’. Només llavors ens va ballar Isabel amb el seu enfuriment de braços tan flamenc que és absolutament excepcional perquè les cantaores poden fer-se un tomb per l'escenari “pegarse una pataíta” que diuen, però dones que cantin i ballin no és gens freqüent; amb tan bona “tocaora”, un concert de les isabels hauria de treure espurnes.