-
Imatge de la formació
Cedida
Aquest divendres 15 de març els igualadins JOKB actuen a Lo Submarino de Reus. El concert s’inclou en la gira de presentació del seu primer disc, ‘Ohana’, que vol dir “família” en hawaià, i que combina, principalment, estils musicals com el funk i el pop amb sons electrònics. Una de les característiques destacades d’‘Ohana’ és el seu format ‘àlbum visual’, és a dir, les 13 cançons van acompanyades d’un vídeo, com a nova proposta creativa i promocional. Reusdigital.cat ha parlat amb el guitarrista Carles Pauné, sobre l’evolució del grup i les claus del disc.
Què vol dir l'expressió JOKB? Ho dic bé, JO- KA- BE?
Sí, es pronuncia així.
I què vol dir? Perdona el desconeixement.
Bàsicament és el nom del grup i en són les inicials. El que mai acostumem a dir és què significa. Llavors convidem a tothom qui vulgui a especular sobre què vol dir, però ens agrada mantenir el secret. El considerem com una espècie de secret professional.
Explica’ns de forma breu la història el grup.
Bé, nosaltres vam començar a tocar quan fèiem 5è de primària. I vam fer allò típic: vam incorporar membres al grup. El projecte s’ha fet gran i fa un parell d'anys vam decidir posar-nos-hi de debò. Llavors va arribar el moment de gravar el nostre primer àlbum, que ens va portar a tocar a la sala Apolo, la setmana passada. O sigui, va haver-hi un moment que vam dir “això del grup ens agrada, ens agradaria viure de la música, com a mínim intentar-ho i anem a veure què podem fer per aconseguir-ho”.
Quina és la vostra mitjana d'edat?
Els més grans tenen 22 anys, i els més petits 18.
L'evolució del grup com en molts casos, ha estat d'actuacions de festes majors per després actuar en espais com ara comentaves, no? Espais més destinats a concerts.
Sí. Ens movem per les festes majors, i ens agrada. Però també ens encanta tocar en sales, perquè són les que mantenen el teixit cultural i associatiu de la ciutat, i cada cop en queden menys. Per això, tocar en una sala avui dia és un miracle.
Estem molt contents perquè en aquesta gira de presentació hem tocat a La Mirona, a Salt, després a l’Apolo, a Barcelona, el pròxim dia 15 de març anirem a Reus, i el 28 de març a la sala Boite de Lleida. Estem fent una gira per quatre sales. I com dius, ens ho passem bé als concerts de festes majors, però són coses diferents.
El grup està format per vuit músics, però el nucli en sou cinc.
Sí, bàsicament el disc el vam treballar els cinc músics, però després s’havia de traslladar al directe, i vam tenir la necessitat d’incorporar una secció de vents. Vam fer una trobada amb tres nois del Bages que finalment hem incorporat.
El disc ‘Ohana’ és el primer o segon disc, perquè abans heu gravat ‘Camaleònic’, oi?
Valorem ‘Ohana’ com el nostre primer disc, i el ‘Cameleònic’ el considerem com una maqueta, perquè el seu so és més aviat d’aquest format. A més, ‘Ohana’ té el concepte de disc visual, i per això també preferim presentar-lo com a primer àlbum.
Us atreviu bé amb diversos gèneres, el pop, el funk, el rock, el soul… Però destacaria que el funk és un dels perfils que més utilitzeu.
Sí. Nosaltres abans tocàvem mestissatge, i no ens acabava d’agradar, però com que funcionava i també vèiem que ho feien molts grups que són referents, vam decidir tocar rumbetes i coses així. Però a l’hora de fer un disc, en el qual havíem d’invertir moltes hores i molts diners, preferíem fer una cosa amb la qual ens sentíssim a gust. Si les cançons sonen ‘funky’ és perquè ens agrada aquest tipus de música. No hi ha una meditació o una estratègia. Els anys 80 van tenir coses ‘guapes’, i la música ‘funky’ n’és una.
Conviviu amb un context tropical, i d'aquí el nom d'’Ohana’. Suposo que aspectes de la música també hi influeixen?
Sí, l'‘Ohana’ fa referència al concepte de família, que és com ens identifiquem. També quan parlem d'‘Ohana’ integrem tota la gent que ens ha ajudat en la producció del disc, com per exemple les persones implicades en la part d’àlbum visual, és a dir, en la gravació de nou videoclips que s’ha fet en uns cinc dies i que vam mobilitzar unes 130 persones. Tota aquesta gent la cosiderem ‘Ohana’, així com el Mario Patiño, el nostre productor. Ens sentim molt pròxims a aquest concepte ‘Ohana’, que abasta les persones pròximes, més enllà de la família de sang.
Com ha estat aquesta convergència entre el visual i el so?
Nosaltres volíem fer una cosa diferent, i vam arribar a la conclusió que les cançons s’associen a un lloc o a unes imatges. Després vam descobrir el fenomen de l’‘àlbum visual’, i l’hem decidit aplicar. És a dir, que hi ha una relació entre els vídeos, comparteixen algun estil, personatges, espais i formen un tipus d’univers i de producte unitari.
El disc ofereix cançons amb perfil ballable, fresques i alegres, però també altres sensibilitats
Sí. Per a nosaltres la música és important també com una eina per expressar allò que ens molesta i ens preocupa, i ho fem d'una forma constructiva. No només assenyalant allò que no ens agrada, sinó també proposant alternatives per a millorar. Per exemple, tenim unes lletres amb un enfocament clarament feminista i també de la diversitat, de l’orgull de ser un mateix sense la pressió del que diguin els altres. Ens agradaria haver escoltat aquestes cançons quan érem més joves i tenir alguns referents que ens han faltat en el llarg d’aquests anys.
Les cançons inclouen expressions en català i en anglès. Parla’ns també de persones i de músics que han contribuït en el disc.
Les cançons en anglès són cinc i la resta són en català. La raó és perquè escoltem música en anglès, no hi ha una altra intenció. I sobre les col·laboracions, cal destacar la de Mario Patiño, que ha estat el productor del disc. Després els Horny Section, que són els quatre músics de la secció de vent, el Kilian Connan, que ha fet l’”scratch”, a més d’altres col·laboradors com la dels membres de La Pegatina, que des de fa uns anys ens ajuden, Koers, que són una gent de Lleida que fan reggae, i Blue May i Mia Farrés, que les coneixem des de fa molt de temps.
El divendres 15 de març, toqueu a Reus, a Lo Submarino. És la primera vegada que actueu aquí?
És la primera vegada que actuem al Camp de Tarragona, però no és la primera vegada que venim a la demarcació de Tarragona, perquè fa un temps vam venir a l'Ebre. Però sí, ens fa molta il·lusió, i a més no hem tocat mai aquí i estem expectants a veure què passa. Compartim escenari amb els amics de Segonamà, amb qui ja vam estar a la sala Apolo de Barcelona.
