Dimecres, 02 de Desembre de 2020

Les ensalades de Mateu Fletxa: un caos amb sentit

El poble de Prades celebra cada any, orgullós, un festival en honor al músic que segons es diu va néixer l’any 1481 en aquest municipi del Baix Camp

26 d'Agost de 2018, per Alba Cartanyà
  •  

“Amb els compositors antics, sovint hi ha més preguntes que respostes”, assegura el músic Rafael Esteve. Al voltant de la figura del català Mateu Fletxa sorgeixen molts interrogants, però hi ha una gran certesa que el configura com un personatge destacat de la primera meitat del segle XVI: les ensalades.

La paraula “ensalada” s’usava en aquella època per referir-se a una barreja d’elements –no necessàriament en un sentit gastronòmic-, explica el catedràtic d’Història del Dret Antoni Jordà. Per tant, el nom d’aquest gènere ja el defineix: es tracta d’una amanida musical. Composicions heterogènies, d’entre 10 i 15 minuts, on es barrejaven estils musicals, tonalitats, ritmes, temàtiques i fins i tot idiomes (se solien usar el llatí, el català, el castellà, l’italià i, fins i tot, llengües inventades per referir-se a dialectes africans). Eren peces “trencadores, revolucionàries”, opina Jordà. Esteve apunta que hi havia un sentit dins del caos: “S’ha de saber llegir entre línies i entendre que tenien un fil conductor”. Comenta que s’hi mesclava música sofisticada –polifònica, pròpia del Renaixement- amb música més popular i que desprenien un missatge moralista, sovint de caire nadalenc. La traducció des d’un prisma actual seria “popurri”. És un gènere que va gaudir de la seva època daurada durant el segle XVI, però que pràcticament va morir amb Fletxa, ja que a part d’algun altre compositor com Pere Alberch Vila o Bartomeu Càceres, no va tenir gaire continuïtat.

“L’objectiu d’aquestes composicions era el mateix que el de tota creació artística: elaborar productes interessants, divertits i originals. En aquest cas es va aconseguir de ple”, assegura Esteve. Fletxa es va iniciar en l’àmbit eclesiàstic i allà entrà en contacte amb la noblesa de l’època. Les seves ensalades s’escoltaven als centres aristocràtics, llocs especialment cultes i a l’avantguarda de les noves creacions. “Possiblement no arribava a la gent del poble... com amb tantes altres coses, li ha arribat posteriorment”, comenta Esteve.

És molt comú que un producte artístic tingui certs precedents que dibuixen el camí i posteriorment un nom que passa a la història. Amb les ensalades és ben bé així. Jordà i Esteve coincideixen en què Fletxa “potencia” les ensalades, les converteix en “un gran format”, les “consolida”, però no n’és l’inventor com a tal ja que existeixen antecedents de creacions semblants. Les ensalades de Mateu Fletxa el Vell han arribat fins als nostres dies gràcies a la recopilació que va publicar el seu nebot, conegut com Mateu Fletxa el Jove, a Praga, l’any 1581. El recull conté vuit ensalades del seu oncle, obres pròpies i algunes peces d’altres autors.

El poble de Prades celebra cada any, orgullós, el Festival Mateu Fletxa, en honor al músic que –segons es diu- va néixer l’any 1481 en aquest municipi del Baix Camp. També hi ha un carrer que du el seu nom. Jordà –que a part dels seus coneixements com a historiador es veí de Prades- assegura que el seu cognom no apareix al cens de la vila, cosa que, per altra banda, “tampoc és indicativa de res”, apunta. Explica que el primer a afirmar que Fletxa era de Prades va ser el musicòleg Joseph Fétis i que, a partir d’ell, tothom ho va assumir com a cert. Sigui com sigui, el poble s’ha fet seu el personatge i, tot i que aquesta pertinença no es recolza amb documentació escrita, està generalment acceptada.

No es té gaire informació sobre la seva infantesa i les dades de la seva etapa adulta es basen en indicis. Tot apunta que va estudiar música a Barcelona, va treballar a la catedral de Lleida; posteriorment, es va traslladar a València, a servir el Duc de Calàbria i també va exercir com a mestre de capella de les infantes Maria i Joana, filles de l’emperador Carles V. Durant els últims anys de la seva vida, “va rebutjar les glòries mundanes” –en paraules de Rafael Esteve- i es va fer monjo de Poblet, on va residir fins el dia de la seva mort l’any 1553.

Esteve i Jordà reivindiquen la seva popularitat. Va rebre importants ofertes de feina i les seves obres tenien prestigi però exclusivament dins l’elit musical d’aquell temps. “Malauradament, com ara”, es lamenta Esteve. Creu que el seu llegat no és gaire conegut per a la població en general i assegura que, fins i tot dins del camp de la música clàssica, “queda molt a la frontera, relegat als més experts”. Jordà afegeix que ara, però, és més senzill difondre la seva obra gràcies a les facilitats tècniques. Esteve espera que, amb articles com aquest, es difongui el llegat d’un músic català que va popularitzar “un dels gèneres més originals que existeix”. Un caos amb sentit anomenat ensalada.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics