Lliçó magistral de Santiago Auserón en la seva acadèmia nocturna

Santiago Auserón va omplir l'aforament del Teatre Fortuny el passat dissabte, d'un públic de la generació X, a la qual pertany aquest cantant, guitarrista i compositor saragossà. Per aquesta raó, ens vam retrobar moltes cares conegudes i, no obstant això, irrecognoscibles després de tants anys que han passat des d'aquella època en què tota la marxa dels anys vuitanta de Reus estava concentrada en el pub Dadà i a altes hores de la nit en el Lion's.

 

Exceptuant alguns interludis de jazz clàssic, la cançó més antiga que va sonar en el concert va ser l'últim èxit de Radio Futura poc abans de dissoldre's el 1992, 'Semilla negra', no gaire més nova que 'El puente azul', la darrera creació de la banda. Tots dos temes van ser el bis final amb què els músics es van acomiadar d'un públic que les corejava complagut perquè eren les cançons més conegudes del repertori. Es van trobar a faltar algunes més d'aquells temps en què Auserón estava al cim i nosaltres gaudíem dels millors anys de la vida. La grata sensació de rejovenir que proporciona el poder evocador de la música feia molt gratificant aquesta proposta del Festival Accents, que va comptar amb el suport extraordinari de Reusdigital.cat i LANOVA Ràdio de Reus.

 

Van passar només quatre anys quan Auserón va compondre 'Perla oscura' per al primer àlbum de Juan Perro. El seu "alter ego" havia pres el nom d'un àlbum de Radio Futura titulat 'La canción de Juan Perro', de manera que hi havia un nexe estilístic que acostuma a considerar-se rock mestís per la fusió del blues i els seus derivats amb diversos gèneres de la música antillana. La conservació de fites del passat és una constant en la seva carrera. Per exemple, el segon àlbum de Juan Perro, 'La Huella Sonora', va donar nom al segell discogràfic independent que fundà per produir amb llibertat tots els discos que ha gravat en solitari des que va acabar el seu contracte amb Ariola. D'aquella primera època romanen en el repertori dos temes, el bolero soul 'No más lágrimas' del disc 'Cantares de vela' i 'Río Negro', del disc homònim de 2011, rythm'n'blues d'estil New Orleans que els va permetre tancar en gran, amb el públic dempeus reclamant el bis.

 

Durant el treball d'estudi de 'Río Negro' va entrar en la seva vida el guitarrista Joan Vinyals per conduir la banda a noves cotes de qualitat i perfecció. Llavors l'orquestra era eminentment sonera amb Raúl Rodríguez com a tresista, ho van brodar en el fantàstic concert murcià del Festival Etnosur, on vaig acudir atret per la presència d'Ara Malikian; però una bona orquestra de salsa no era prou aportació per a un músic tan creatiu. Acabada la gira, Auserón es va exigir més a si mateix amb un nou replantejament que queda reflectit en el disc 'El Viaje', totalment acústic, acompanyat només per guitarristes com ara Joan Vinyals i Enrique Sierra (integrant de Radio Futura). La seva relació amb Vinyals va fer que l'instigador de la moguda madrilenya s'escorés cap a Barcelona on el cantautor gracienc li va suggeri els integrants que donarien vida a aquest nou repertori. Així van entrar en la banda la majoria dels músics que vam gaudir en la seva visita a Reus: Gabriel Amargant als saxos i clarinets, David Pastor a la trompeta i fiscorn, Isaac Coll al baix elèctric i Pere Foved a la bateria.

 

La major part del que va sonar al Fortuny correspon als seus dos últims treballs. 'Cantos de ultramar', que és com es va dir el disc amb les versions orquestrades de 'El Viaje', subministrà els temes 'En la frontera', 'Aire', 'Luz de mis huesos', 'Los inadaptados' (inspirat en l'última pel·lícula de Marilyn Monroe) i 'A morir amores', el rock montuno en què Auserón va exhibir el seu carisma; amb el sol acompanyament del públic, es va posar a "guarachar" com si ho portéssim assajat tota la vida quan, en realitat, ens l'havia transmès en viu i en directe per telepatia.

 

El gruix del repertori eren temes del seu últim LP, 'Libertad', alguns dels quals els va compondre durant el confinament domiciliari pel coronavirus que el va obligar a escriure sobre les petiteses que veia des del balcó amb resultats satisfactoris. El més greu de la pandèmia va ser una tragèdia difícil d'assimilar, la defunció per Covid-19 del seu inseparable Joan Vinyals, l'endemà passat d'haver tocat junts a Eivissa. Per cobrir aquesta pèrdua es va incorporar a la banda Vicenç Solsona a la guitarra. D'aquest àlbum procedien set temes: 'Quemando caña', 'La última rosa', 'Collar de cuentas', 'Gibara', 'La ley del camino', 'Magnolia' i 'El sueño'. 

 

L'estil resultant que ara ofereix en concert és una fusió entre el rock, el son i el jazz, una barreja genuina que va quedar orfe d'un integrant molt valuós i que, potser per això ha canviat de nom respecte a la banda de Juan Perro. Ara s'anomenen Santiago Auserón y su Academia Nocturna. Radio Futura va ser una denominació mig profètica, la música gairebé no sona per la ràdio sinó que es baixa d'Internet, però sí que ha tingut continuïtat a través del temps per a arribar als nostres dies fresca com un enciam, eixerida com sempre i presentada amb simpatia per una de les personalitats més atractives de la música actual. El públic li ho va agrair amb el seu suport incondicional des del minut zero i va xalar durant tot el concert sentint la veu entranyable d'aquest filòsof que viu la música que compon i la perfecciona per a cuidar-nos sempre amb amor de mare.