Una breu història dels cinemes riudomencs

A la dècada dels 40 i 50, les sales de cinema van constituir un dels punts de trobada més assequibles i populars per a la societat, a més d’una finestra oberta al món en contextos de poca llibertat. A Catalunya, en l’època de la postguerra, el cinema com a mode d’esbarjo de cap de setmana es va veure molt potenciat a causa de les penúries generals que limitaven tot tipus de distraccions lúdiques, quan dissabtes, diumenges i festius, la cartellera feia somiar els espectadors dels pobles més petits. I encara que la censura impedia, en moltes ocasions, gaudir de les obres en la seva totalitat, la popularitat del setè art no va deixar d’anar en augment.

En aquest context general es movia Riudoms, que no era pas cap excepció. Un cop finalitzada la guerra, diversos locals es van dedicar a la projecció de films, pel·lícules curtes o informatius, tot i que en els seus inicis també eren espais musicals i s’hi feia teatre. N’hi havia que ja havien començat fer cinema en moments anteriors, missió interrompuda però a causa del conflicte bèl·lic.

Riudoms, de pel·lícula

Al poble s'hi recorda el Cinema Ribas abans de la Guerra Civil, el Cine Royal, que es va mantenir en peu fins al 1939', el local regentat per Jaume Domingo ‘Platxat’, que ja estava en actiu durant la dècada dels anys 30, i que gent com Joan Bosch, en el seu llibre 'El cine i la vida', denominava de forma afectuosa com el "local atrotinat" en contraposició al Principal Cinema, que la gent descrivia com 'el local bo', tot i que aquesta denominació era objecte de debat entre el Cinema Moderno i el Principal Cinema. Aquest es va inaugurar el 8 de setembre de 1940 i va funcionar durant els 48 anys següents, amb activitat constant sota el mateix nom, i no va ser fins al 1957 que es va reformar per aixecar el sostre. Es van treure les llotges existents per refer tota la planta baixa, i el cinema va assolir una capacitat de gairebé 500 localitats segons va subratllar el propietari del local, Joan Maria Clavaguera (1909-2007) en una entrevista al ‘Lo Floc’, de 1988. Abans, el local estava preparat per fer-hi teatre, i se n'hi va poder veure entre el 1941 i el 1958. 

Així, entre l'any 1947 i 1948 hi havia tres locals que projectaven cinema. El cinema de Cal Gallissà, al raval de Sant Francesc; el Centro Riudomense, al carrer de les Galanes, i el Principal Cinema, regentat per l'esmentat empresari riudomenc. Cal Gallissà, l'antiga residència dels Germans Nebot, era el Cine Moderno, i amb el pas dels anys va ser adquirit pel Casal Riudomenc. "El Casal posava pel·lícules 'pirata' i va arribar un punt que va haver de comprar els drets dels films", explica el col·leccionista i cineasta riudomenc Antonio Papió, amic personal de Clavaguera.

El Casal Riudomenc

L’altra gran sala que va tenir força continuïtat en el temps és el Casal Riudomenc, al carrer de Sant Jaume, amb les seves dues sales; la gran i, a planta baixa, el conegut Cine Petit, el qual va realitzar algunes projeccions cinematogràfiques però d’un caire més especialitzat. 

Claveguera va exposar a aquella publicació que al seu local, l'afluència de públic al cinema feia que "no s'hi capigués" als bons temps. “S’havien d’asseure en caixes de gasosa o amb el que trobessin perquè no hi havia prou cadires”, va explicar. Hi va haver moments en què s’hi van acostar quasi 1.000 persones, xifra que va anar minvant amb el pas dels anys per baixar als 300, fins a suprimir les sessions dels dissabtes, “on només hi assistien vuit o 10 persones”, va manifestar. Per aquest motiu, des de 1985 es van reduir les sessions fins a només projectar-se films a les dues sessions del diumenge: tarda i nit.

El cinema de Cal Gallissà, el Cine Moderno, va tancar al 1960 i el Principalva resistir a Riudoms fins que Claveguera se’n va cansar, tal com va exposar en la seva intervenció a ‘Lo Floc’. En aquesta es va queixar a més de la competència que va suposar per a les sales l'aparició del vídeo domèstic. “Ha deixat de ser un lloc de relacions socials, els locals de cinema en nuclis petits de població està condemnat”, va deixar dit llavors.

Claveguera i Roigé; una vida dedicada al cinema

Joan Maria Clavaguera i Roigé va tenir una trajectòria de gairebé 50 anys seguits en el món cinematogràfic. “Era un gran empresari, però tenia mal caràcter, jo m’hi vaig barallar moltes vegades", relata Papió. "Si t’enxampava fumant o enraonant dins del cine, obria els llums i et convidava amablement a sortir-ne. El projector era de baixa intensitat i si es fumava no s'hi veia res", justifica.

Papió recorda que pujava cada setmana a Barcelona per tal de que el poble pogués tenir les pel·lícules "al dia" i assegura que a Riudoms s'hi va estrenar una pel·lícula abans que a Barcelona i, probablement, que a la resta de tot l'Estat Espanyol, 'El señor de la Salle' (Luis César Amadori, 1964). Claveguera va veure l’oportunitat i va fer una sessió un dijous, exclusivament per a uns quants. "Arquebisbes, capellans i tot tipus de convidats d’honor al Principal Cinema", matisa. També ‘El gran pecador’ (Robert Siodmak, 1949) es va estrenar a Riudoms la mateixa setmana que a Barcelona. 

Medalla de plata al mèrit a la trajectòria cinematogràfica

El 31 de gener de 1982, la Germandat del Cinema va atorgar a Clavaguera (tot coincidint amb el dia del cinema) un diploma i una medalla de plata. "Per poc no m’entreguen la medalla d’or pels 50 anys seguits fent cinema”, es va lamentar l'empresari a 'Lo Floc', fa 30 anys. “A la ciutat encara pot ser rendible fer d’empresari de cinema, però a Riudoms ja no”, va admetre l'any 1988. 

Papió el recorda amb: "Riudoms no es mereix el que va donar-li Clavaguera; no hem sabut reconèixer aquelles persones que han vetllat pel poble", rebla.