Dimecres, 17 de Juliol de 2024

Del Reus paradoxal

08 d'Octubre de 2012, per Salvador Juanpere
  • Biblioteca Pere Anguera

    Josep Gallofré

Reus fa gala mediàtica, aquests darrers dies, de dues flagrants paradoxes culturals. Veiem l'estol d'autoritats amb la bandera de Reus encintada a l'estatal fent el seguici a les despulles del general Prim. "Prim és un referent" ha dit l'alcalde. Avui dia, un referent de què?, ¿d'un dels infinits intents fracassats dels catalans per a modernitzar Espanya? Però no és aquesta la paradoxa a què em vull referir.

La 'Universidad privada Camilo José Cela' ha abordat i sufragat l'autòpsia a la mòmia del general reusenc, un treball d'investigació que deu ser d'alt interès per als seus estudiants de criminologia i per la Comisión Prim, com ho demostra el treball de camp realitzat al Museo del Ejército de l'Alcazar de Toledo, el passat mes de maig.

També l'autòpsia interessa i excita el periodisme ranci de l'Abc, el Mundo, Libertad Digital, el Confidencial, Intereconomia i per què no, la premsa catalana en general i la local en particular. Però què hi fa el consistori reusenc traginant una mòmia, per molt icona històrica que representi? Sembla que la vida cultural institucional de la ciutat es refugiï en els fantasmes, precisament en aquests instants en què la realitat del país, de Catalunya, ens obsequia amb un vertigen d'esdeveniments socials i polítics que pot fer canviar el rumb de la història. ¿Serà molt rellevant de saber si l'ínclit Prim va morir o no al mateix acte de l'atemptat?. Caldria recordar -o assabentar- als pròcers de la cosa, especialment al comissari i a tot el seguici institucional, que un altre reusenc il.lustre, aquest de l'època contemporània, un catedràtic d'història, va publicar un magnífic estudi sobre la personalitat de Prim, pero situant-lo molt intel·ligentment en el context històric, social, econòmic, polític de l'època. Un llibre que potser els convindria de llegir. Em refereixo al malagunyat historiador reusenc Pere Anguera, precisament especialitzat en l'època de Prim.

L'anterior equip de govern, amb molt bon criteri i sensibilitat cultural va disposar de batejar una nova biblioteca pública amb el seu nom, un equipament cultural que donaria servei a una zona perifèrica de la ciutat. Una biblioteca que està aturada sine die i pendent d'acollir el llegat bibliogràfic que el Pere Anguera va disposar de deixar en usufructe a la seva ciutat. Mentrestant, la classe dirigent de la ciutat va darrera d'una trista mòmia que potser seria millor deixar descansar en pau per mirar d'atendre els vius de la ciutat, tot oferint-los coneixement i cultura. Els ciutadans prou es mereixen ser usufructuaris entre molts d'altres, dels estudis, del pensament i l'anàlisi històrica rigorosa d'investigadors i intel·lectuals que com el Pere Anguera van dedicar la seva vida, no l'engreixament populista i retrògrad dels mites, ni als tòpics de campanar, sinó a l'anàlisi rigorosa, científica, dels devenirs socials, econòmics, materials, culturals ideològics que acaben creant i donant impuls a un territori, als moviments de la història i, en conseqüència, als seus personatges. Quina paradoxa!, l'encartronament necrològic de la figura de Prim és la trista icona anacrònica d'una ciutat que sembla que ha perdut tot el nervi, tota la sang i la valentia que en altres temps l'havien impulsat a ser avantguarda d'iniciatives cíviques i culturals.

L'altra trista paradoxa es l'enèsima celebració aniversària de Marià Fortuny. Certament, Fortuny va ser un pintor habilíssim, de gran fama i amb un extraordinari èxit comercial, amb una obra anacrònica i malhauradament mort en el punt en que anava a fer un gir a la seva vida i a la seva pintura. Desenganyem-nos, Fortuny no és Van Gogh, ni Manet, però és de Reus, on, segons el comissari "fins ara no se li ha donat la importància que es mereix". I la paradoxa és que mentre els fastos de l'Any Fortuny tenen ocupats un gran nombre de personalitats públiques i privades, i al seu comissari, notem com es desatén l'oferta de l'activitat dels museus de la ciutat.

No estaria malament d'enllustrar els mites locals si fos en coherència i equilibri amb la dinamització dels espais i equipaments culturals existents. Si es tracta d'art, també caldria -com en el cas del Prim amb la biblioteca Pere Anguera- no perdre de vista el present, tenir les dosis de sensibilitat repartides per entendre que tant important hauria de ser recordar els referents com donar-hi vida als nous. Amb el Museu Comarcal pràcticament tancat, amb el Centre d'Art Cal Massó en un estat letàrgic, caigut en un llimb inquietant i silenciós, sense programa ni programació, artísticament malaguanyat, inoperant, què pot mostrar la ciutat contemporània de si mateixa en matèria artística?

Paradoxes en un Reus que, a nivell institucional i en l'àmbit cultural, ja només emet senyals d'anacronisme i una capacitat de rebregar-se i engrescar-se en els propis tòpics que ens fan recordar tristes èpoques passades.

Tristes paradoxes que potser l'estat actual de crisi emfasitza. La ciutadania no es mereix de cap manera la cruel crisi econòmica actual, però tampoc la crisi d'idees de les seves classes dirigents.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (4)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

zorrino  10 d'Octubre de 2012

si senyor!

 Efectivament, en jordi te raó. primer cal demostar be la vàlua picant pedra en solitud. que potser us penseu que la cultura ha se ser un patrimoni de tots, un motor d'acitvitat cívica, una poderosa força de dinamització social i econòmica? potser creieu que els poders publics han de malbaratar diners posant les condicions per tal que la cultura floreixi i faci el seu paper de donar vitalitat i debat a la societat en que s'insereix? no, no. res d'això. Això és reus, aquí cal fer la feina pel teu compte, obtenir repercussió a fora i tornar com a figura indiscutible del teu camp creatiu. Si no ho fas així, seràs víctima de l'inveterat cainisme ibèric, en que tots tirem pedres a aquell que vol avançar fins que, si persevera i li ba ve, esdevé fill ilustre. Només aleshores remenarem la seva mòmia o li farem antològiques historicistes.
Deixem per als errats paisos d'europa això de fomentar la cultura de base, participativa creativa i multiforme. com més desertitzat culturalment quedi el panorama a reus, molt millor. Ni museus, ni cal massó, ni festivals, ni biblioteques. Com menys infarstuctures mantinguem, com menys reguem l'hort de la cultura, com més erm i pobre sigui el medi cultural local, més excelses mòmies serem capaços de llegar al futur

Ramon Salvat  10 d'Octubre de 2012

No res millor.....

  Malauradament, ben cert és que res millor que la mort per generar admiradors, fins i tot de sota les pedres. És el que pasa ara amb en Pere Anguera; els qui l'admiravem desde feia mes de 30 anys -i el Sr. Juanpere n'es un- n'estem molt satisfets de tanta unaminitat. Curiosa aqueta vida. Crec que si algú vol contestar un article signat, és molt millor fer-ho també amb signatura. Personalment, no estic d'acord amb part del que escriu el Sr.Juanpere, però no em sembla que es dediqui a repartir carnets de cultura. No es mereix una critica com la del comentari 1. Si un s'informa, sabrà que el Sr.Juanpere te obra repartida arreu del mon i no nomes "a museus"; avuí en dia -i afortunadament- l'art no només és als museus. Com a modest aficionat a l'obra de Fortuny i a la pintura del XIX no trobo en absolut que sigui un mediocre, i potser per la meva posible escasa comprensió lectora, no em sembla pas que el Sr. Juanpere afirmi aixó. Una obra com "Corrida de toros. Picador herido" de 1867,ho es tot menys mediocre (Museu Carmen Thyssen de Málaga). Soc dels qui pensen que és un dels millor pintors europeus de la seva època i com insinua l'articulista, la seva evolució malauradament truncada per la mort, hagues fet indiscutible aquesta afirmació.Tota opinió correctament exposada mereix respecte.

JORDI  09 d'Octubre de 2012

SE T'HA VIST EL LLAUTÓ

 Amic escultor i professor, i altrament repartidor de carnets de cultura a tort i a dret. Se t'ha vist el llautó, quantes obres tens en museus importants??? Be i ara diguem que hem de fer amb els quatre calés que ens han deixat els teus amics al calaix, també com tu, amos i senyors de tota la cultura que es fa i es desfà. Continuar repartint-los entre tots vosaltres els artistes preeminents del Reus actual??? Mira afamat escultor, mentre no tinguem cap pintor/artista ni cap polític mes bo que els que tu qualifiques com a mediocres, anirem festejant que son fills de Reus, si fills il•lustres de Reus. Tu i els teus tindreu que esperar el reconeixement de tots nosaltres, i dels que de veritat hi entenen. Mentrestant a partir d'ara tindreu que viure del vostre treball remunerat, o be de les obres que sigueu capaços de vendre en un mercat a vessar de tots aquests anacrònics, rebregats membres del seguici i de la paradoxa.
Jo era i sóc amic personal i afamat seguidor de l'obre del Pere Anguera, el nostre darrer "fill Il•lustre", al que tothom, he dit tothom reconeix i admira, no solsamènt vosaltres els amos de la cultura. Ell no es va significar mai, malgrat tenia una ideologia molt clara i definida.

Pep  09 d'Octubre de 2012

Títol

 Sempre tindrem resentits sociates que no troben res be. Quedeuvos a casa i mereuse el melic

Reportatges