Els refugis antiaeris reusencs, més enllà de la curiositat

Aquest mes de maig, des de l'associació Carrutxa ens hem adreçat a l'opinió pública i diverses formacions polítiques, insistint en la necessitat de valorar la importància dels refugis antaeris com a part significativa del patrimoni històric de la ciutat de Reus. D'igual forma que, en altres indrets, un castell, les restes d'una muralla o una torre de vigilància –per posar exemples de construccions relacionades amb situacions de conflicte— esdevenen monuments que permeten apropar els visitants a una etapa de la història. Els refugis antiaeris ens apropen als difícils temps de la Guerra Civil de 1936-39, encara ben propers en la memòria. I de forma particularment interessant: des de l'òptica de la vida i la resistència de la població no combatent. Els refugis antiaeris que es van bastir i que es conserven, en part, dins el nucli urbà reusenc i en molts masos del terme municipal no són construccions militars, en la seva gran majoria son obra civil, de defensa passiva.

Construccions impulsades des del consell municipal o des de la iniciativa veïnal, particular, amb voluntat de protegir tota la població dels atacs de l'aviació, principalment la italiana, al servei de Franco. Reus fou una de les ciutats catalanes de la rereguarda republicana que va patir més bombardejos entre 1937 i 1939.

El treball de recerca realitzat durant anys, des d'entitats dedicades a la memòria com Carrutxa i institucions públiques com l'Arxiu Municipal o el Museu de Reus, possibiliten actuacions de divulgació que, més enllà de la curiositat, apropin el públic al coneixement del passat. Els records aplegats de les persones que van viure aquells moments dramàtics, la valuosa documentació conservada a l'Arxiu i el conjunt de construccions identificades i que s'han pogut estudiar, en major o menor mesura, constitueixen una base sòlida per aquest objectiu. Més enllà de la curiositat que pot motiva saber que el subsòl reusenc conserva encara nombroses galeries en bon estat.

Un patrimoni fins a cert punt singular. De refugis antiaeris, públics o privats, se'n van fer en moltes poblacions. Però la relació entre la quantitat de refugis, el volum de la ciutat i l'intensitat dels atacs és prou representativa. El maig de 1938, en diferents periòdics de l'estat, es publicava l'article «Reus, ciudad mártir y heroica, se defiende» que mostrava com a exemple a seguir els treballs de defensa passiva reusencs.

Tanmateix, no es tracta només de mirar al passat. La Guerra Civil espanyola inicià a Europa, un model de guerra total, en què qualsevol punt del territori, proper o llunyà al front, pot ser objecte d'atac. De guerra contra tothom, en què els atacs aeris no diferencien homes i dones, xiquetes o vells, en què la població civil és objectiu militar. Un model que avui continua desgraciadament vigent i que explica les migracions forçades de milers de persones que malviuen avui en camps de refugiats. El passat ens ajuda a entendre millor el present. Des de la difusió del patrimoni podem treballar per la memòria històrica i el foment de la cultura de la pau. Sense oblidar que hi ha un sector del turisme, cultural i de qualitat, que s'interesssa pels fets històrics.

La salvaguarda del patrimoni potser no serà un tema central en la campanya de les municipals, però ara és un bon moment per reflexionar sobre la seva importància al servei de la comunitat, per descobrir la pròpia història i mostrar-nos als altres.

Salvador Palomar és etnòleg i dinamitzador cultural.