-
Arxiu Antoni Zaragoza
La plaça del Mercadal, plena de gom a gom, la gent esperava l’acte tan tradicional de cada any, la Pasqua Florida. Canalla ben poca, tots pendents de l'arribada de les "colles cantaires", un preludi de xiuxiueig provinent d'algun dels carrers pròxims.
El silenci posava la gent en alerta, i de sobte, va aparèixer un fanal seguit dels cantaires. Silenci absolut mestres pugaven a l'escenari del mig del Mercadal aquell jovent togat amb les barretines vermelles i el mocador blanc al coll. El mestre, al mig i els cantants, alts, mitjos i baixos formats en cada grup. Silenci, en "aquella nit serena i silenciosa", quan el violí de la rondalla Catalunya va fer la introducció. Així donava l'entrada al grup de cantaires que participaven en aquelles serenates. Persones que durant diversos mesos s'havien entrenat en la posada a punt de les seves veus. No era un orfeó, eren uns amants del cant que feien la seva etapa artística i anual que moltes entitats sacrificaven per honrar la Pasqua Florida.
El moment culminant, al mig de la interpretació, era quan el solista feia sentir la seva veu afinada i clara. A vegades era el Bernal (vigilant d'ofici), com el Josep Plana Escolà (el Valetti), Josep Sánchez (el neulero) i molts d’altres que van ser admirats per la seva veu.
Després dels merescuts aplaudiments, es retiraven per seguir el recorregut que tenien fixat per donar les corresponents serenates que en origen, eren dedicades a les noies, sota del seu balcó. El premi el rebien elevant la cistella on es dipositaven els regals de compensació. Coses que s'han perdut i que en e l’intent de recuperar-les, resulten francament "descafeïnades", malgrat la voluntat dels nous protagonistes. Les caramelles ja no són el que van ser. Per això, que m'he permès aquest testimoni en clau de nostàlgia, perquè possiblement, hi ha algú que ho sabrà valorar.
