Deu anys afortunats

Encara que no m’agradi la comptabilitat i que no hauria servit ni remotament per ser comptable, no puc pretendre presumir que fóra capaç de viure sense aprofitar-me dels que saben comptar. Són del tot necessaris. Imprescindibles. El món no s’aguantaria si no fos pels que compten encara que alguns només saben fer funcionar allò que en diuen el compte de la vella. Per exemple, ara gràcies als que compten m’he assabentat que el Reusdigital.cat, acompleix els 10 primers anys de la seva existència, és a dir: que fa exactament 10 anys del seu inici.

He de dir amb tota la claredat del món que jo sóc un entusiasta i admirador del Reusdigital.cat, i del seu fundador i animador incansable, en Marià Arbonès, acompanyat del seus col·laboradors més pròxims. Vaig fer cap al món en una època en la qual a casa hi havia molts diaris. La meva mare em va ensenyar a llegir amb els titulars més visibles i amb els caràcters més grossos del Patufet. Quan vaig tenir una mica de senderi, cosa que va coincidir amb la proclamació de la segona República i amb la primera República Catalana de Macià (tan aviat absorbida per un pacte per la república unitària que s’imposaria a Madrid) vaig adonar-me aviat que els diaris no eren únicament titulars i lletres grosses. Hi llegia alguna cosa més, no gaire.

Més grandet vaig estar molt satisfet de tenir consciència que en aquell poble meu que es deia Reus hi havia quatre diaris. I efectivament, vinguda la segona República, el 1931, es podien llegir diàriament els periòdics reusencs: ‘Diario de Reus’ (aviat ‘Diari de Reus’), ‘Las Circunstancias’ (aviat ‘Les Circumstàncies) i ‘Foment’, als qui se’ls afegí el 1935, l’’Avui’. Per als reusencs, poder llegir, mig llegir o fullejar aquells diaris que procuraven emmirallar, quasi de viu en viu la vida de la ciutat, era una veritable satisfacció. Però vingué la guerra civil (segons l’intel·lectual quasi reusenc, Albert Manent, d’aquesta lluita terrible se n’hauria de dir 'la incivil guerra civil espanyola'), i vingueren els desastres, la gran catàstrofe i la dramàtica i cruelíssima dictadura dels militars i poderosos capitajejats pel general Franco.

I de les moltíssimes coses que Reus, ciutat de gent liberal, vam perdre, va ser la glòria dels quatre diaris que mai no fallaven, en una ciutat de 30.000 habitants. Sembla que no pugui ser, però el Reus dels quatre diaris va quedar a partir del desordre de la guerra invicil i anticatalana, mig segle sense diaris. Cap als finals de la dictadura, 'Ràdio Reus', amb un gran periodista, Josep Maria Martí i Martí, recuperà la dignitat de fornir d’informació qualificada als ciutadans de Reus i comarques afins. Vingué Canal Reus, a qui cal aplaudir. Però els quatre diaris, la viva i vivificant fortuna de comptar amb un diari, una font diària de notícies locals i d’interès pels reusencs no arribà fins que Reusdigital.cat no aparegué.

Des de fa 10 anys que el diari ens parla amb lletra i veu segures. Marià Arbonès en porta l'estendard i el segueixen, l'ajuden i el reforcen periodistes tan rellevants com Josep Gallofré, Marc Busquets, Jordi Garcia, o Enrique Canovaca, entre molts altres. I una col·laboradora, Isabel Martínez, que amb la qualitat dels seus “escrits de diari” posa de relleu el nivell inqüestionable del periodisme femení. Isabel Martínez coneix la ciutat de Reus des d'una lúcida visió i ho explica i ho judica amb un judici semblantment lúcid que demostra la vàlua de la seva expressivitat.

Aquí tenim el nostre benvolgut diari, un diari que no és de paper, però que el llegeix infinitat de persones que hi examinen el Reus del dia i hi poden intuir el Reus del futur. Enhorabona pels 10 anys, venturosos 10 anys d'encerts i de servei a la ciutat i les comarques. Enhorabona, Marià Arbonès i enhorabona als col·laboradors i tècnics, a tots els que heu fet possible que Reus tingui un diari que val pels quatre que la dissort en forma de guerra i de dictadura va fer desaparèixer.