Més anècdotes 'todianes'

A l’Alguer

La primera anècdota l’he extreta del seu 'Discurs presidencial dels Jochs Florals de Barcelona. Any mcmxxvii', editat a Barcelona aquell mateix 1927, i fa referència a la conversa mantinguda amb la mestressa d’un hostal en què s’allotjà Eduard Toda, a l’Alguer, l’any 1887. Hi normalitzo només els accents gràfics i els guions:

"Era propietària d’aquest establiment, sense cap hoste el jorn de ma arribada, una bona muller que’s desvetllà per a fer agradable ma estada en sa casa, donant-me bona cambra, llit tou y roba neta. Al menjador volgué servir mon gust, preguntant quins menjars preferia de la llista de plats italians que va indicar.

 —¿Que teniu peix? –vaig preguntar-li en català. / —Hi ha lluç, palaies i congre –respongué al temps que’m fixava la mirada volguent descobrir qui jo podria ser. / —¿Que sou alguerès? / —No. / —Deveu ser un dels fills d’aquell capità d’artilleria que marxà d’aquí fa una dotzena d’anys. / —No, no sóc sardenyès, ni tampoc italià. / —Llavors d’ahont sou, que sabeu la nostra llengua? / —Català, vingut de Barcelona. / —¿A Barcelona també parlen alguerès? / —Tothom.

No ho volia creure. Però se’n convencé quan després de sopar vingueren al hostal les autoritats de la vila portades per En Frank, y començàrem a parlar de les coses de nostra terra."

Josep Frank fou, amb Rafel Casu, un dels principals contactes d’Eduard Toda a l’Alguer. Recordem que Toda havia estat destinat a Sardenya aquell mateix 1887, en comissió de serveis, quan encara era formalment vicecònsol al Caire, amb l’encàrrec ministerial de reunir i catalogar la documentació conservada a l’illa referent a l’època de la dominació catalana i hispànica. Ell compaginà la tasca oficial amb la divulgació de la pervivència de la llengua catalana i de les particularitats culturals de l’Alguer, per mitjà d’un bon nombre d’articles apareguts a la premsa catalana i de quatre llibres publicats entre 1888 i 1903, però també va tenir ocasió de participar en algunes partides de caça a l’illa.

A Poblet

Eduard Toda tingué, sens dubte, una predilecció especialíssima pel monestir de Poblet, una mena de devoció ‘laica’ i patrimonial que li durà 71 anys dels 86 que va viure. L’escriptor tarragoní Manuel de Montoliu, en un article publicat al periòdic 'La Prensa', de Buenos Aires, el 28 de maig de 1939, va fer-hi evident la tasca eficaç que el seu amic reusenc havia portat a terme en la reconstrucció de l’antiga abadia. Entre altres coses, Montoliu destacà que Toda havia passat uns quants anys al monestir, "sufriendo los rigores del invierno, particularmente crudo en aquella región y afrontando todos los problemas y conflictos inherentes a su magna y compleja labor restauradora y resolviéndolos con la pericia y con la experiencia de un técnico especializado en el mundo de las ruinas históricas. Eduardo Toda suele decir humorísticamente a sus amigos que él no ha padecido en su vida otra enfermedad que la del “mal de la piedra”. Y es algo extraordinariamente interesante verle en el que él llama “laboratorio” dando indicaciones y consejos, siempre acertados, a los operarios empleados en la delicada tarea de recomponer arcos, columnas y estatuas destrozadas con los fragmentos dispersos encontrados entre los escombros, y oírle alternar familiarmente con los maestros de obra y con los humildes albañiles acerca de los materiales y de los procedimientos de construcción con el exacto y preciso conocimiento práctico que sólo puede adquirirse a través de una larga experiencia en el oficio."

Toda va visitar per primer cop l’antic cenobi el 2 d’abril de 1870; sobre Poblet va publicar el seu primer llibre aquell mateix any 1870 (quan ell només en tenia quinze); sobre Poblet va publicar el seu primer llibre en català, el 1883, poc després de tornar de la Xina, i sobre Poblet va publicar els seus últims tres llibres, el 1935. No podem oblidar que els darrers onze anys de la seva vida els va passar instal·lat en aquell monument, en qualitat de president del Patronat per a la Restauració del Monestir, i que hi va morir (el 26 d’abril de 1941) i hi fou enterrat (el dia següent).

L’anècdota pobletana és extreta d’un article de Toda –editat pòstumament– sobre 'Los grandes monasterios tarraconenses: Poblet, Santas Creus, Vallbona de las Monjas y Escornalbou', que fou publicat pel també reusenc Pere Batlle al llibre 'Los Monumentos Arqueológicos y Tesoro Artístico de Tarragona y su Provincia durante los años 1936-39. Memoria de la Real Sociedad Arqueológica Tarraconense', Poblet 1942 (pàgs. 88-89). Com era preceptiu en aquell moment, el text fou redactat “en la lengua del Imperio”:

"Al principio de la revuelta recibimos algunas visitas pintorescas de revolucionarios armados que transitaban por las vecinas carreteras. / Un día un camión cargado con milicianas, jóvenes unas y viejas otras, pero todas con sus fusiles, marchando al sitio de Zaragoza, se presentaron a pedir la entrega del Príncipe de Viana, que suponían residente en Poblet y querían asesinarle. Les expliqué lo difícil de su tarea, pues el Príncipe, traído aquí en 1935, había fallecido hacía quinientos años, y descargaron su mal humor fusilando las estatuas de San Benito y San Bernardo, que decoran el portal de la iglesia. Otra expedición de voluntarios rojos se presentó con propósitos más definidos. Pusieron centinelas en la plaza mayor y en el portal de las Torres Reales, preguntando por el encargado del Monasterio. Salí a su encuentro, entablando el siguiente diálogo, reproducido literalmente.

—Venimos a  fusilar frailes. / —Lo veo un poco difícil. / —¿Por qué? ¿No es esto un convento? / —Sí. / —¿Cuántos frailes había? / —Entre todos pasaban de doscientos. / —¿Y dónde se han ido? / —Se esparcieron por todas partes, en los pueblos vecinos y en la montaña de la Pena y bosques de Castellfullit y Prades. / —¿Y cuándo marcharon? / —Hace exactamente ciento y un años.

Creí que me pegaban, al preguntarme si les tomaba el pelo; yo me había limitado a contestar escuetamente a sus preguntas."