Dissabte, 17 d'Abril de 2021

Ni homenots ni donasses: un possible relat sobre algunes dones del Centre de Lectura de Reus

08 de Març de 2021, per Isabel Martínez
  • Imatge de l'acte amb Isabel Martínez, al Centre de Lectura, amb motiu del 8-M

    Centre de lectura

Només cal repassar alguna de les fotos més històriques del Centre de Lectura de Reus (els sopars oferts a Evarist Fàbregas o a Salvador Vilaseca, les visites de la Secció Excursionista, les reunions de les directives...) per adonar-se que la presència de les dones és inexistent. “La història del Centre de Lectura és plena d’homenots” comentava, fa unes setmanes, l’historiador Joan Navais en el transcurs de la presentació de la reedició facsímil del volum ‘El Centre de Lectura, una institució ciutadana’, escrit per Pere Anguera a finals dels setanta. Una obra a la qual ha afegit un epíleg descriptiu dels principals fets de l’ateneu reusenc fins el 2019.

No hi ha cap dubte que l’absència de dones al Centre i als seus espais de sociabilització, participació i decisió fa temps que va canviar. Però quan?, Com?, Quines dones ho van fer possible?... Aquest és un relat que fins ara no s’ha abordat i que és fonamental en una institució que es reclama ciutadana en ple segle XXI. El cert és que a l’actual junta directiva del Centre hi ha 6 dones d’un total de 9 càrrecs, una xifra que supera amb escreix la mitjana dels ateneus adherits a la Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC), de la qual n’és integrant i fundadora.

D’acord amb l’Anuari de la FAC, la mitjana de dones a les juntes dels seus federats va ser de 4 el 2019, el que mostra que l’entitat reusenca té ara mateix una sensibilitat especial en aquesta qüestió. En un cantó oposat, és innegable que cap dels 41 presidents de l’entitat des de la seva fundació, el 1859, ha estat dona en la línia d’una paradoxa que es repeteix a altres entitats centenàries de la ciutat i de fora.

Per exemple, El Círcol fa pocs mesos que és representat per una dona, Patrícia Terradellas, o l’Ateneu Barcelonès en tindrà a partir d’aquest mes, la productora Isona Passola com a màxima cara visible. En canvi, en els més de cent anys d’història, l’Orfeó Reusenc ja n’ha tingut dos: la desapareguda Mercè Olesti que ho va ser entre el 2001 i 2007 i l’Ester Cos entre els anys 2015 i 2019. Cal, doncs, buscar les donasses del Centre en contraposició al relat dels homenots? No és estrictament necessari. El que és urgent és determinar el moment precís d’incorporació de les dones a l’entitat, en quin nombre, com ho van fer, amb quines responsabilitats i en quines no.

De fet, una proposta que incardina amb la impulsada també per l’Ateneu Barcelonès que el 2019 va encetar una sèrie d’exposicions anomenades ‘Dones a la palestra’ per recuperar aquesta memòria impulsada per un col·lectiu de sòcies. Manca fer pedagogia dels referents. De fet, una pregunta tan senzilla com qui va ser la primera dona sòcia del Centre de Lectura no es coneix. Consultant el citat llibre de Pere Anguera s’obté una dada molt esperançadora.

Dos anys després de la seva fundació, el 1861, es va produir un acord de la directiva per admetre les dones. Segons es diu era “un primer pas per a sortir del cercle tancat”. La realitat, però, és que des d’aquesta decisió va passar mig segle fins el 1911 quan es localitza la primera dona (en realitat, les dues primeres dones): Maria Vilalta Cantó i Francisca Bové Guàrdia. Elles són els registres 936 i 946 dels 1113 de l’any 1911.

Dos anys després ja ens trobem cinc registres femenins d’un total de 1227: les mateixes Maria Vilalta Cantó i Francisca Bové Guàrdia més l’Antònia Cantó Beltrà, la Claudina Bergés Jaumà i la Maria Anglès Bergadà. En tot cas, són registres fluctuants perquè el 1915 apareix únicament una sòcia, Teresa Barrufet Puig, germana del metge i fundador de Foment, Pere Barrufet Puig. Significa això que fins aleshores les dones no participaven d’alguna manera al Centre de Lectura des dels primers temps? No es pot ser taxatiu en afirmar-ho perquè altres referències són contradictòries.

Com per exemple que la dona del president, Agustina Grau, fos escollida la reina de la festa el 1884 o que el desembre de 1908 s’aprovés per unanimitat el dictamen de la ponència sobre el funcionament del Teatre en el qual es proposa a la secció de Literatura que es crei una càtedra de declamació per ambdós sexes. La col·laboració literària, més accessible La primera col·laboració literària a la revista de l’entitat, ‘El Eco del Centre de Lectura’ és molt més primerenca. Concretament, del 1860. Signada simplement amb el nom Genoveva, sense cognom, es tracta d’un article sobre records d’infantesa en els quals evoca la seva antiga amistat amb la Matilde.

Pocs números després, una altra dona que signa únicament com a Constanza també se suma a aquesta finestra literària en línies molt similars. Malgrat no constar en el registre de socis del 1883 a diferència del seu marit (Antoni Constantí Bages) que sí consta, la que es considera la primera metgessa de l’estat espanyol, Martina Castells, va escriure dues col·laboracions (un poema i un article) a la ‘Revista del Centro de Lectura’ l’any 1883. A ‘La madre. Educación de la mujer’, Castells afirma que “és convenient el progrés de l’educació de la dona“ i que “la raó de la motalitat dels nens està en raó inversa del grau d’il·lustració de la mare”, preconitzant en certa manera les idees il·lustrades i higienistes del doctor Frias.

En canvi, es manifesta contrària a què “la dona se la consideri igual que a l’home; que tingui vot, que parli a les Corts, que pretengui ser ministre. Lluny de la meva ment tan absurdes pretensions!” En una línia més avançada el 1888, una coneguda defensora del feminisme moderat a l’Estat espanyol, Concepció Gimeno de Flaquer preconitzava a la mateixa ‘Revista del Centre de Lectura’ un pas més enllà. Gimeno reivindicava al conegut text ‘No hay sexo débil’ les pàgines de Concepció Arenal, la ploma d’una escriptora com Fernán Caballero i les consecucions de grans dones com Joana d’Arc, Maria Pacheco, Agustina d’Aragó i un llarg etcètera. Centrada, però, en els aspectes de la moral i la virtut, Gimeno assenyala que si es considera “la dona sota qualsevol aspecte” es trobarà “forta i valenta: la dona és igual a l’home en força moral”. No seria, però, fins el 1908 que aquesta mateixa autora defensaria el vot femení ni que fos de forma limitada.

Evidentment, aquestes són només algunes mostres de la producció literària dels primers temps, una aproximació a l’interessant estudi que poden donar aquestes planes sobre les opinions, les temàtiques i els punts de vista tant de dones anònimes com de dones intel·lectuals al llarg de les dècades en aquest mitjà literari del Centre de Lectura. Conscients que els canvis també s’han produït gràcies a la direcció de la Revista que han dirigit a partir del segle XX diferents dones com ara Montserrat Corretger, Pilar Crua, Rosa Pagès i actualment l’Agnès Toda.

Precisament ha estat un dels darrers números dirigits per la darrera d’aquestes dones l’ha que començat a fer cerca sobre l’aportació de les dones en el Centre a partir d’un monogràfic corresponent al primer quadrimestre de 2020. Què passa a l’espai simbòlic del Centre de Lectura? Quina presència tenen les dones? Possiblement per les circumstàncies dramàtiques de la seva mort, la bibliotecària Regina Figuerola és una de les referències ben presents a l’ànima del Centre. Una presència que la també desapareguda Rosa Magrané ha aconseguit superar pel que fa a la memòria col·lectiva. Altres dones són també ben presents com Cèlia Artiga o Teresa Miquel.

Entitat sempre admirada i oberta als visitants, els grans noms femenins que van visitar la ciutat són escassament recordats per l’entitat i exhibits amb menys orgull. De fet, la primera dedicatòria d’una dona al llibre d’honor del Centre es va produir el 1899. Pertanyia a Belén de Sárraga, una feminista, lliurepensadora i periodista que devia visitar-lo en el marc d’una vetllada republicana al Centre Republicà Democràtic Autonomista del qual n’informa el diari ‘La Autonomía’. “Després de visitar el Centre de Lectura on es prodiga la instrucció i es rendeix culte a les arts, no m’estranya que sigui Reus el poble més liberal de la culta Catalunya”, deia.

Tot just unes planes després de Sárraga en trobem la dedicatòria d’Ángeles López de Ayala, una altra feminista, fundadora de la Sociedad Autónoma de Mujeres amb l’anarquista Teresa Claramunt. Sobre el pas de Sárraga com de López de Ayala per Reus i la repercussió que van tenir en la sociabilitat femenina en parla Frederic Samarra en l’article ‘Alçades i fermes’ del darrer número de la Revista. “Els que hi són i els qui no ho són”. Amb aquesta frase titulava de forma lúcida Xavier Amorós el seu escrit del llibre sobre els 150 autògrafs commemoratiu dels 150 anys de l’entitat que es va publicar aproximadament ara fa una dècada. Perquè s’ha de dir que en la tria dels 150 autògrafs d’aquest llibre només hi constaven set signatures femenines: la primera d’elles del 1912, de l’actriu Margarita Xirgu.

De fet, el camp de les arts és el que més abunda en aquesta selecció: Xirgu, Assumpta Serna, Rosa Novell, les dues darreres bastant contemporànies. Seguit pel de la literatura, la darrera Carme Riera però també hi apareixen Montserrat Roig, M.Aurèlia Capmany i finalment el de la política: Frederica Montseny i el món docent: Mata Mata. Poc més del 6% de les signatures d’un llibre que volia resumir el bo i millor dels visitants importants del Centre. Un exemple de com es construeix un imaginari concret i es rebutja un altre.

Isabel Martínez és periodista de Reusdigital.cat.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges