Al terme de Reus disposem d’una extensa xarxa de camins que, vestigis d’una època més rural, lliguen de manera natural la ciutat i els masos i pobles que l’envolten. El camí de la Boca de la Mina, el camí de les Ànimes, la riera de la Quadra... Petites meravelles del nostre terme que permeten als reusencs gaudir d’espais de natura en una ciutat que n’està molt faltada. Cal agrair a les administracions i les entitats que ho han treballat la molt bona senyalització d’aquest camins, fet que fa que se’n pugui gaudir sense por a perdre-s’hi.
I com en gaudim? Amb passejos i curtes excursions. I hauríem de treballar per tal que aquests camins fossin adaptats per a aquest gaudi. La tendència dels darrers anys va en aquesta direcció, i d’aquí la bona senyalització. Però passegem per aquests camins i sense fixar-nos-hi gaire veurem que la política de recuperar aquests camins ens ha dut a asfaltar-los. El camí de Pedra Estela. La Riera de la Quadra. El Camí de les Ànimes. Tots tres asfaltats. I a partir d’aquí la reflexió: cal? Per lligar el nucli urbà amb l’escassa natura que l’envolta, és necessari asfaltar un camí?
Asfaltar un camí suposa d’entrada un cost econòmic per a la ciutat. Quin és el benefici que n’obtenim a canvi? És evident que per anar-hi a passejar no cal asfaltar un camí. El Camí Vell de Riudoms, per exemple, és un camí que fins ara s’ha mantingut lliure d’asfalt (durarà poc, em temo) i els caps de setmana és ple de reusencs sobretot del barri de la Immaculada que l’aprofiten per passejar. Més n’hi hauria si la T-11 no l’hagués partit deixant aquella part de Reus sense una bona sortida cap a la Natura. Són les coses que no es pensen (no només a Reus) quan es planifiquen infraestructures. Pels altres usos lúdics dels camins (anar en bicicleta o a cavall) tampoc no cal que estiguin asfaltats. Més aviat és un problema, ja que els camins asfaltats indueixen els cotxes a anar més depressa del que permet el disseny del seu traçat, ja que es van “pensar” per anar a velocitat de carro, poca més que la del vianant.
I aquí arribem a la mare dels ous. Els camins s’asfalten per als cotxes. Quins cotxes? Doncs els dels residents dels masos que havent perdut en gran part la seva funció agrícola, es converteixen en segones residències o a voltes en primeres de reusencs que deuen tenir pressa en arribar-hi o marxar-hi. Però realment quin és l’estalvi de temps que suposa? Com a quan llarg és el camí més llarg? Cinc quilòmetres? No crec que hi arribi. Els camins són més llargs, però comptem des de l’accés més proper en carretera. Quin és realment l’estalvi en temps que suposa l’encimentat del camí. Tanta pressa tenen? I la seva pressa, si és que la tenen, justifica la pèrdua de seguretat dels altres usuaris dels camins? Entenem que els camins, precisament per ser públics en el seu ús i els seus costos, no han d’estar a la servitud d’uns pocs usuaris.
La discussió sobre el terme no urbanitzat de Reus (dir-ne rural o natural és, en el millor dels casos, un error) fa molt temps que està pendent, però podríem començar per rumiar sobre els camins que, al capdavall, sí que està clar que són de tots els reusencs.
Antoni Blasco Julià és membre del grup d’ecologia urbana del GEPEC
