Rocío Márquez i Bronquio es van fusionar a Reus

Aquest divendres 14 vaig ser al Teatre Bartrina a veure l'espectacle de Rocío Márquez amb Bronquio, sabent perfectament que la Rocío no volia portar-me al setè cel com altres vegades, sinò només fins a 'El Tercer Cielo' confiant que també s'hi estigués en la glòria. Però el concert no va poder començar pitjor, em preguntava què fa arrossegant-se per l'escenari, literalment, i posant bé l'attrezzo, agenollada com una minyona amb espasmes? Bronquio en solitari és més divertit. A veure si és una fusió en què els elements s'anul·len mútuament! Pot passar.

Partim de la base que Rocío Márquez és la millor cantaora de flamenc, potser en un reduït grup de tres o quatre aspirants més. No és un criteri personal, el gènere consta d'un repertori, amb ritmes, cadències i ornamentacions que permeten avaluar-lo en concursos de manera objectiva; ella satisfà les expectatives quant al cant. Només cal recordar que el 2008 va guanyar les quatre categories del Concurs de La Unión i la Lámpara Minera, cosa que només havia aconseguit Miguel Poveda i ningú no ha tornat a repetir. La seva gran vàlua està reconeguda oficialment en altres certàmens i mai ha estat desmentida per ningú amb cara i ulls, però també és veritat que els crítics d'un sector que es fa dir purista l'eviten. I també és veritat que Rocío els evita a ells. Les crítiques que va rebre Rosalia en la Biennal de Flamenc de 2018 li van tancar les portes del circuit i va haver de buscar-se la vida amb Refree, presentant-se davant públics no específics del flamenc. Per a curar-se en salut Rocío va declinar la invitació d'estrenar aquest espectacle rupturista en la Biennal. Encara que ella no ho reconegui (diu que se sent valorada) li agrada el llibre 'Alegato Contra la Pureza' d'Ortiz Nuevo, així que jo la veig com una divorciada de l'ortodòxia, vet aquí que s'avingui tan bé amb un altre què tal canta, el Niño de Elche, al qual veurem aviat a Reus programat pel Festival Accents.

Com pot succeir en els divorcis, ella s'ho ha quedat tot, deixant al purisme flamenc net de papers, obligats a assistir a actuacions on només cantin imitadors d'Antonio Mairena, Manuel Torres i Agujetas, que és el més semblant al purgatori que hi ha en aquesta vida i sense poder estomacar-la com van fer amb Rosalía, Camarón, Paco de Lucía i Morente. Mentre que ella s'ha quedat el cotxe per a viatjar per tot el món amb el seu xou, s'ha quedat amb un públic que assisteix als concerts amb predisposició a gaudir dels artistes, s'ha quedat amb la casa que ve a ser tot el repertori flamenc, del qual pot disposar com li doni la gana i s'ha quedat amb el cante jondo. Què vol dir cante jondo? Veurem si puc explicar-ho breument.

En 2022 es va commemorar el centenari de la celebració del concurs de cante jondo de Granada, un certamen que pretenia salvar de l'extinció aquest tresor musical, tal com ho va explicar Federico García Lorca en la conferència de presentació d'aquell esdeveniment que va tenir en Manuel de Falla un altre gran impulsor. El compositor gadità va ser molt clar en aquest sentit, ja que rebutjava el cant flamenc i enaltia el cante jondo, que són dues coses diferents. Les bases del concurs sol·licitaven participants joves per a educar-los la veu en una acadèmia, però finalment, per diferents vicissituds que seria llarg d'explicar, va quedar com a paradigma la veu d'un espontani de la tercera edat, al qual anomenen el Tenazas, que va gravar el repertori anys després amb una avaria en el pulmó. Aquí la flamencologia va perdre el fil, des de llavors, no hi ha purista que sàpiga distingir entre cante flamenc i jondo.

Avui, en 2025, el que complim (sense que ningú ho celebri) és que fa un segle de la recuperació d'aquell llegat, a causa de l'èxit d'una generació de nens cantaors entre els quals destaquen els Niños de Marchena, Escacena i Caravaca, les Niñas de Linares i de La Puebla, Guerrita, Angelillo, Pena Hijo, el gran Fanegas, Niño del Museo, Pepe el Molinero i Juanito Valderrama. Durant aquells anys de grans festivals de cante jondo (també anomenat operisme), mai ningú es va tornar a queixar de la falta de qualitat d'aquella generació rutilant que va omplir teatres i places de toros en l'últim tram de la monarquia alfonsina i durant la II República, fins que la guerra va truncar la bona ratxa. El centenari de l'anomenada Segona Edat d'Or del lamenc està passant completament desapercebuda perquè el cante jondo torna a estar ferit de mort sense que ningú se n'adoni. Ningú està cantant la taranta per Llevant, ni la cabal del Pena com la feia el Pena fill, ni la media granaína de Vallejo, ni la malagueña atarantada o el canvi per seguidilles amb la brillantor que va tenir fa un segle, quan es van perfilar. El retret no va dirigit als artistes sinó als ortodoxos que els fan la vida impossible fotent-los fora del flamenc, de manera que actualment, la que no fa reguetón, fa copla o és saetera. Només ho toca Rocío Márquez i no ho dic pel disc 'El Tercer Cielo', que dona vida a l'espectacle, sinó pel titulat 'Flamenca', que va aparèixer el mateix any acompanyada al piano per Rosa Torres-Pardo. En el vessant escènic canta un repertori que faria les delícies dels impulsors del concurs regenerador perquè interpreta temes dels mateixos Falla i Lorca, a més d'Albéniz, Turina i Granados, d'una forma operista sense un àpex d'impostació a l'estil italià; sinó amb l'afinació, timbre i riquesa melismàtica dels millors temps.

Dit això, tornem a l'escenari del Bartrina. El repertori seguia el mateix ordre del disc fins als verdiales, que acostumen a sonar trepidants en el folklore malagueny, però normalment es toquen en festes a l'aire lliure. A veure si és un muntatge pensat per a "una rave· i no per a un teatre! Escolta'm, escolta'm, Podria ser. Que el Bronquio és un disjòquei maquinero, a veure si ens portaran per la "ruta del bacalao" i jo no m'he pres res! Llavors van saltar directament als tangos, que és una de les barreges més encertades i d'ara endavant van seguir un ordre diferent del disc, amb incrustacions d'altres treballs com els galapaguitos de Lorca, que van acabar en un crit esfereïdor. El garrotín és un gènere tan popular que sembla fet a prova d'avantguardismes, aconsegueix sobresortir en qualsevol magma sonor per a donar-nos un respir i si no, que li ho preguntin a Smash. Va ser llavors quan van sonar els primers aplaudiments. 

Començàvem a entrar en el seu joc. L'escenografia és original, amb el rerefons en angle, la qual cosa permet diversos jocs de llums i una mobilitat que recorda les performances de Tórtola València. Bronquio es va quedar sol en l'instrumental per buleries, cosa que permet un canvi de vestuari. Va tornar tocant el pandero per a interpretar un gènere inusual, l'aguilando, que ha de procedir del folklore murcià perquè el tinc escoltat a Curro Piñana, un altre encert tant en la música com en la lletra escrita per Carmen Camacho i Macky Cucha; tota la lírica està molt cuidada, com la rondeña següent que és obra de Moreno Galván. Aquest número és molt especial en la seva trajectòria perquè gràcies a ell van entrar en contacte, Rocío ho va gravar com a homenatge a Menese, es va incloure en el disc Visto en El Jueves i Bronquio li va fer un megamix que va donar peu a la formació d'aquest tàndem. Per a celebrar-ho, Rocío ho canta dempeus sobre el teclat i per primera vegada treu el seu cante jondo. Si comparem les diferents versions, resulta que passar pel turmix no és una mala opció per a la modernització d'un espectacle flamenc, en un estil "synt pop" neogòtic futurista, com una Sagrada Família feta de so.

L'ortodòxia ha fet com si no passés res. A Camarón se'l defensava dels atacs argumentant que la seva revolució es va gestar sobre la festa, rumbes, tangos i buleries, però sense alterar cants solemnes com la seguidilla gitana; Rocío renuncia a aquesta taula de salvació, ja que s'acarnissa amb la seguiriya, remarcant les erres amb insistència, potser en homenatge a María Malibrán, prodigi de l'òpera decimonònica. Sembla un referent llunyà, però no fora extrany perquè la Márquez va sobrada de cultura, és Doctora cum laude per la Universitat de Sevilla. La Malibrán cantava simulant el repic d'un tambor amb onomatopeies basades en la lletra erra, tant va quallar al seu temps que en l'òpera és preceptiu remarcar bé aquesta consonant. A nosaltres no ens sobta massa, però els francesos han de quedar badats i els xinesos no diguem.

La veu de Caracol, en un sampler, conjunyia amb la cançó en cadència de soleá transportada. Bronquio ha fet una bona feina en aquest espectacle teatral de música urbana amb arrels; planificat amb serietat sense que faltin passatges experimentals en el tractament de la veu i complicitat a flor de pell com el seu coqueteig per buleries, rubricat per l'exclamació Viva Jerez!, aprofitant que el Santi és d'aquesta localitat. Rocío va estar brillant en un repertori més lleuger que de costum encara que, com que la cabra sempre tira a la muntanya, va tenir pics en què va lluir el seu meravellós talent vocal per Debla, Seguiriya i Toná, més ranci impossible. En el bis es va permetre el luxe d'obsequiar-nos amb la seva veu natural, sense micro, que em va treure del cap qualsevol retret que li hagués pogut fer. Els meus millors desitjos per a aquest projecte que l'allunya de l'ortodòxia, però no de l'art. Després d'haver-la gaudit de Rocío Márquez des de tots els angles en l'escenari del Bartrina, no estic segur que prefereixi escoltar-la asseguda en una cadira. Faci el que faci, sempre acaba semblant-me una meravella tot el que fa.