Dijous, 28 de Març de 2024

S'ha de legalitzar la prostitució?

19 de Novembre de 2020, per Alba Cartanyà
  • Manifestació pels drets de les treballadores sexuals a Barcelona

    Sergio Uceda

“M’he trobat tantes vegades en companyia de dones mantingudes a través d’un contracte matrimonial (sovint divorciades i amb una pensió vitalícia) que, sense dubtar-ho ni un segon, m’expliquen que la prostitució és denigrant per a les dones”. Virgine Despentes fa aquesta reflexió amb la seva lírica tan característica al llibre 'Teoria King Kong' (Literatura Random House, 2018).

La prostitució és definida al DIEC com la “pràctica d’avenir-se, d’una manera habitual i professional, a mantenir relacions sexuals amb finalitats de lucre”. La idea de “sexe” i “diners” junts en una mateixa frase ja és motiu d’un general escàndol social, encara (i sobretot), en els nostres dies. És un servei que ofereixen més de 300.000 persones arreu de l’estat, de diferents identitats, tot i que la majoria són dones, i per això aquest article se centra en el gènere femení. A més, cal remarcar que, lluny d’una pretensió universalista, aquestes reflexions i propostes s’emmarquen en una realitat concreta; la occidental, amb sistemes polítics democràtics, estats del benestar, societats de consum i economies de mercat, com a principals característiques.

Abolicionistes i regulacionistes s’han disputat històricament la bandera del moviment feminista al·ludint, des de cada posició oposada, que defensen els interessos de les dones. En els últims anys, aquests dos murs tan sòlids s’han anat desfent i el seu intent de polaritzar el debat sembla haver-se dissolt enfront d’un assumpte tan complex. Si bé continuen barallant-se per qui representa millor els valors violetes, són moltes les feministes que incorporen idees d’ambdós discursos.

En essència, l’abolicionisme entén que la prostitució és una forma (o la pitjor) de violència masclista, que cosifica i sexualitza a les dones, simplificant-les com un objecte al servei dels homes. A més, aquesta posició sol identificar la prostitució amb el tràfic i victimitza a les prostitutes, al·legant que no exerceixen una feina elegida lliurement. Però, el món laboral està format per persones que decideixen sobiranament a què volen dedicar el seu temps?

Les regulacionistes responen un categòric “no” i els sembla paternalista la prohibició de l'exercici de la prostitució. Argumenten que tots els treballs són explotació, en menor o major mesura, i que les persones accepten les condicions per necessitat. Quina diferència hi ha entre vendre el nostre temps, la intel·ligència, la força física o la sexualitat? Si estem en contra de vendre’ns, de perdre vida a canvi d’un sou, hauríem d’oposar-nos a totes les vendes, siguin del tipus que siguin. El treball sexual, doncs, és un servei com qualsevol altre subjecte a les lògiques que, per desgràcia, regeixen el nostre món.

Per altra banda, les regulacionistes sostenen que la societat està repleta d’opressions provinents del patriarcat, des de les més subtils fins a les més evidents, i que la idea general que es té de prostitució, relacionant-la amb violacions, tràfic de blanques o drogues, no és l’única realitat del col·lectiu. Aquesta estigmatització s’amaga en una premissa més profunda, arrelada i inserida dins de nosaltres: que hem d’amagar la nostra sexualitat. Per això, clamen les regulacionistes, és imprescindible deconstruir l’ideal que tenim del sexe, per començar a debatre el paper que ha de tenir la prostitució en les nostres societats.

En aquesta qüestió emergeix de forma clara la relació entre la moralitat i el dret. La prostitució com a concepte i realitat està clarament subjecta a uns principis imposats culturalment, que defineixen un ideal de dona (i de feminitat), així com d’home (i de masculinitat). La construcció del món en comú s’ha desenvolupat sempre en masculí, perquè tot allò femení quedava relegat, des de fa ben poc, a les quatre parets de casa. És ben sabut, com sosté l’activista Silvia Federicci, que el sistema capitalista s’ha configurat de la mà del sistema patriarcal, i que tota la riquesa d’avui és fruit, principalment, de la feina que les dones han realitzat en silenci al llarg de la història. “Com les tasques domèstiques i l’educació dels nens, el servei sexual ha de ser gratuït”, apunta irònicament Despentes.

La mala consideració de la prostitució es deu, en part, a que desafia el rol tradicional de la dona: la prostituta treballa fora de l’àmbit domèstic, es distancia de l’ideal clàssic de família, guanya diners amb el seu poder i està clarament relacionada amb una sexualitat oberta.

A més, per a Despentes i altres pensadores feministes, com Cristina Garaizabal o Gail Pheterson, el joc de la feminitat està sempre present en la construcció dels vincles socials. És el que Pheterson denomina “l’intercanvi prostitucional”: “Ja siguin públicament consagrades per la cerimònia del matrimoni, o clandestinament negociades en la indústria del sexe, les relacions heterosexuals es construeixen sobre el postulat del dret dels homes sobre el treball de les dones”. Així, el que resulta moralment inacceptable no és que “es gratifiqui a una dona a canvi de satisfer els desitjos d’un home, sinó que aquesta gratificació sigui explícita”, observa lúcidament Pheterson. I Despentes afegeix: “Fer-nos creure que aquest contracte és estrany a la nostra cultura és pura hipocresia”.

La qüestió central no és establir si la prostitució és bona o dolenta per a les dones, sinó ser capaces d’observar més enllà del que es veu a simple vista, que sol està cobert pel vel de la construcció. Les desigualtats de gènere i el masclisme inherent a les nostres societats estan sempre allà, i semblen no preocupar a ningú quan prenen formes més subtils. La qüestió és: pot l’estat decidir per nosaltres? És més: ha de dir-nos l’estat el que ens fa dignes i el que no? Com reflexiona Despentes en el seu llibre, una dona que cobra per serveis sexuals és considerada indigna, en canvi, una dona que depèn de l’home que té al costat, què? L’única diferència és l'evidència o la subtilesa del contracte.

Els països que han il·legalitzat la prostitució, com ho va fer França el 2016, s’han deixat emportar pel pes moral d’aquest servei i de les dones que l’ofereixen, així com pels homes que el consumeixen. Han implementat, en definitiva, una política perfeccionista en la mesura en què pretenen, a través de les normes jurídiques, que els individus es comportin seguint una concepció moral determinada. En altres territoris, com Espanya, la prostitució està situada en l’alegalitat (sinònim de desprotecció), i exemples com Alemanya o Holanda ens diuen que és possible permetre-la, no sense abans enquadrar-la entre nombroses normes. Aquests dos països es basen en un “model regulacionista amb fins recaptatoris i de contenció social”, denuncien des de OTRAS, el sindicat espanyol de treballadores sexuals.

En vista de les diferents regulacions jurídiques de la prostitució arreu del món, es pot afirmar que no hi ha una solució clara, ja que cap de les que s’han aplicat fins ara han aconseguit eliminar el que és considerat l’ofici més antic del món. Seguint el posicionament pres per Amnistia Internacional fa uns cinc anys, el més coherent és emparar a les prostitutes en un marc legal on puguin situar-se i tenir unes condiciones de treball dignes. Moltes vegades se’ns oblida que només podem prohibir allò que estem en condicions d’impedir.

Paral·lelament a aquesta regulació (en què, per suposat, han de participar les prostitutes), s’ha d’impulsar un canvi cultural profund per redefinir no només aquesta, sinó totes les dinàmiques generades per la construcció arbitrària dels gèneres i de la sexualitat. “Sovint, les coses són exactament al contrari de com ens diuen que són. La figura de la puta és un bon exemple: quan afirmem que la prostitució és una 'violència contra les dones', és perquè oblidem totes les altres formes de violències que patim a diari”, raona Despentes.

Tot i que això ja obriria un altre debat, no és exagerat afirmar que la moralitat positiva que ens regeix i que en ocasions s’acaba imposant per llei, parteix d’una cosmovisió masculina. Per tant, que una comunitat determinada manifesti uns mateixos principis generals no els converteix en vàlids automàticament, doncs pot ser que no tinguin una base racional i que simplement segueixin la inèrcia de la tradició o parteixin de prejudicis i d’ignorància.

El nostre deure, doncs, és exercitar la moral crítica pròpia i començar a teixir un món que no depengui de la submissió de unes a altres en tots els aspectes de la vida; deconstruir els rols tradicionals, oposar-nos a l’explotació en totes les seves formes; i així, només així i començant per aquí, podem imaginar una societat on no tot pugui pagar-se amb diners; tampoc el sexe.

 

Alba Cartanyà Folch és periodista i estudiant del màster de Democràcia, Globalització i Drets Humans a la UOC. 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics