Viatge a les arrels, amb Pep Gimeno 'Botifarra'

Mira si hem corregut terres, amb la veu de Pep Gimeno ‘Botifarra’, que en un vespre de dissabte, i sense sortir del Palau Firal i de Congressos de Tarragona, hem estat a la Costera, a la Ribera Baixa, a la Vall d’Albaida, a la Safor i fins i tot al Delta de l’Ebre. Acompanyat de la guitarra de Miquel Pérez Perelló, ‘Botifarra’ ens condueix, en un ambient íntim i agradable, gairebé de sobretaula, per diferents punts de la geografia meridional dels Països Catalans a través de les cançons populars que va rescatar de l’oblit a partir dels anys 70. Aleshores, ell, un vailet inquiet d’'Aixàtiva', va decidir que aniria pels pobles dels voltants enregistrant tot el que hi cantaven els ‘güelos’ i les ‘güeles’, com la Tia Milieta, el Tio Batiste 'Punxes', la Tia Rosario o el Tio Palero.

Aquesta fonoteca ambulant —com l’anomena Feliu Ventura al documental ‘Pep Gimeno Botifarra: el cant de les arrels’— que coneixem pel sobrenom familiar de ‘Botifarra’ té una gràcia especial per transmetre, entre ‘xistes’, dites, frases fetes i cançons, la importància de les arrels, que tantes coses expliquen, de nosaltres. El seu repertori està conformat per jotes (o ‘cotes’, millor dit), malaguenyes, fandangos, polques i cançons de batre, de vetlla i de ‘versaes’, entre d’altres. De vegades, durant la interpretació, se serveix de les castanyoles, del pandero o de l’‘almirez’, un morter de metall. Sentir, però, com fa anar l’instrument més antic de tots, que és la veu, posa els pèls de punta.

'Botifarra' demostra, a cada actuació, que és també un prodigi de la memòria. Mentre repassa, ràpid com una llebre, un reguitzell de dites de tots els mesos de l’any, la meva mare assenteix amb el cap. Estic convençut que es recorda de la seva àvia Juanita, la besàvia, que venia fruita i verdura al Mercat Central, i que pel que conten ella i la meva tieta era un pou de saviesa popular. La Juanita va passar moltes penúries, perquè ser la dona d’un exiliat anarquista, que a més a més havia refet la seva vida sentimental a França i l'havia deixada sola en la cura dels fills, no devia ser gens fàcil, però pel que sembla també tenia un gran sentit de l’humor. Fixeu-vos si era de la conya que una vegada, quan una parella de guàrdies civils li van exigir que digués el seu nom per tal d’identificar-se, els va respondre amb una dita pròpia: “Juanita Belilla Muñoz, vas per les teulades rosegant un os”. Els agents es van posar com una fera: “¡Hábleme en cristiano!”. Però ja veieu que som cabuts, i encara ens entestem, com la Juanita, ai, quines coses, a parlar el nostre idioma, que com diu ‘Botifarra’ és ben ‘bonico’ i és el mateix, amb les seves enriquidores particularitats, tant a Xàtiva com a Tarragona.

El viatge a les arrels que proposa ‘Botifarra’ convida a emocionar-se, però també a riure, que tot sovint és la manera de cantar les veritats als poderosos. Provinent del poble dels socarrats, on van capgirar el retrat de Felip V, el monarca que va ordenar que cremessin Xàtiva durant la Guerra de Successió, ens recorda, amb una lletra dels quintos de Cullera, que faríem bé de no oblidar el que els nostres avantpassats ja tenien clar. Perquè al nostre voltant hi ha unes altres tradicions, ben indignes, que també perduren:

A la puerta del Congreso,

de bronce hay dos leones.

Si llegan a ser de oro,

se los llevan los Borbones.

El concert acaba amb la ‘Malaguenya de Barxeta’ i el públic aplaudint, dempeus. “Ahí va la despedida”. Es veu que aquests actes, a la meva estimada ciutat, no interessen. Bé, sí que interessen, perquè de públic n’hi havia, i entusiasmat, i d'edats diverses, però els mitjans tarragonins no se’n fan ressò. “Ha de ser una cosa extraordinària”, m’han arribat a dir, per no publicar-ne una crònica, per a més inri en un espai periodístic que es vanta de la seva suposada “aposta” (potser es tracta d'això, de farolejar) per la cultura. Què es pot construir, de bo, des d’aquesta profunda ignorància? Jo us puc assegurar, si encara no el coneixeu, que 'Botifarra' és una veu "extraordinària". Un artista "extraordinari", llaurador, ferrer d’ofici, capaç de cantar en l’escenari que ell mateix ha muntat hores abans. Un home "extraordinari", que va salvar una part d’un patrimoni oral vastíssim que estava a punt de desaparèixer. Una arrel "extraordinària". A Tarragona, malgrat tot, dissabte va fer bon sol.