-
«As bestas», la recomanació cinematogràfica del cap de setmana
Cedida
Arriba un nou cap de setmana, aquest el primer del mes de febrer, i Reusdigital.cat no falta a la seva cita amb els lectors per tal d'oferir-los tres diverses recomanacions culturals. Recordeu, com sempre: si són del vostre gust, feu-les córrer!
Molt possiblement, Rodrigo Sorogoyen és actualment el cineasta de la indústria estatal més en forma. En els últims anys ha estrenat pel·lícules notables, com Que Dios nos perdone (2016) o El reino (2018). Enguany ha presentat a Canes l'excel·lent As bestas, una coproducció amb França que de cara als Goya acumula fins a 17 nominacions.
Amb aires de western, As bestas trasllada l'espectador a un llogaret gallec, on hi viuen unes poques famílies. Una d'aquestes és formada per una parella ja madura, francesa, que tot i les seves bones intencions no és ben acollida. És As bestas una pel·lícula de gestos, mirades, i ambients opressius, però de també de paraules. Les (tenses) escenes de diàleg entre els dos protagonistes (Denis Menochet i un superlatiu Luis Zahera) accentuen la rivalitat entre uns i altres, i anticipen un cru desenllaç.
Planteja As bestas, més enllà de la disputa veïnal (els diners que haurien rebut d'acceptar l'oferta d'una empresa d'energia eòlica), una història que aborda la relació de parella, o la gestió del dol (des de la ràbia i des de la certesa que, tard o d'hora, s'haurà de fer justícia). Però, en essència, pot llegir-se també com la metàfora de la impossibilitat d'escapar d'allò que ens ha deparat el nostre destí només néixer, a causa de la condició social.
As bestas es projecta a les sales de cinema d'arreu. Aquest diumenge a la tarda, de fet, podreu veure la pel·lícula a l'auditori de la Diputació.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=8FfTwEbN9YA[/youtube]
Per a la recomanació d’aquesta setmana recupero una sèrie curta de Netflix, estrenada l’any 2018. Amb només una temporada de vuit capítols de 20 minuts, Everything sucks! és una comèdia amb punts de drama que gira al voltant de l’adolescència i l’acceptació.
Se situa a la ciutat de Boring, que significa “avorrit”, amb dos grups d’estudiants com a protagonistes. D’una banda, tenim el Luke, de primer any, que té dos amics i són considerats els “rarets” que del club d’audiovisuals. Allà, coneix la Kate, la filla del director de l'institut, i s’enamora. D’altra banda, hi ha l’Emaline i l’Oliver, que són els estudiants populars del club de teatre.
Tot i ser una sèrie senzilla, destaca per la seva ambientació, la banda sonora de l’època amb clàssics dels 90 i la barreja de formats. Algunes de les escenes del club d’audiovisuals es veuen amb format 4:3 i es barreja la càmera objectiva amb la subjectiva. A més, tracta qüestions com el dol, l’abandonament, l’assetjament escolar i el col·lectiu LGTB des del punt de vista dels joves d'aquell moment.
Everything sucks! només té una temporada i no es va renovar, però els vuit capítols que la formen són curts i frescos, de manera que permeten connectar amb la història i entretenir de manera tendra. Una de les joies discretes i amagades de Netflix que, de tant en tant, va bé recuperar.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=vKJWAn3EjlA[/youtube]
Seguint amb la mateixa línia musical de les últimes setmanes, us presento un nou exemple de músic dedicat als sons hipnòtics, delicats, amb els quals et pots deixar portar. Un músic ple de matisos, en què conflueixen diverses sonoritats que van des de la música clàssica fins a l'ètnica, el jazz o el pop. Aquest cap de setmana us recomano la música de René Aubry (Remiremont, França, 1956), un compositor autodidacte francès de gran talent, si bé ell, que reconeix ser un artista atípic, prefereix prendre-s'ho discretament.
René Aubry és un apassionat de la guitarra, tot i que utilitza molts instruments acústics i electrònics en els seus treballs. Gran admirador de Leonard Cohen, Philip Glass i Manos Khatzidakis, René Aubry va començar en la música tocant al metro de París amb el seu germà, influït per la Chanson française i el Maig del 68. Després, coneixeria la coreògrafa Carolyn Carlson, amb qui formaria parella sentimental i compondria música per als seus espectacles de dansa. També ha compost per als coreògrafs Pina Bausch i Philippe Genty, i ha rebut un munt d'encàrrecs per fer bandes sonores de pel·lícules ―entre les quals dels directors Wim Wenders i Paolo Sorrentino― i de programes de televisió. Aubry ha publicat prop de vint-i-cinc àlbums.
La cançó que us adjunto en el vídeo es titula Salento i s'inclou en el disc Plaisirs d'amour (1998), un dels primers que va fer deslligat de compromisos amb espectacles. Tot i això, la música del disc ens convida a un viatge imaginari per escenaris del món, incloent-hi els seus propis personatges. Plaisirs d'amour està format per tretze temes, basats principalment en la guitarra, tots instrumentals menys Le vent, que és una adaptació que fa de la cançó de Georges Brassens. L'acompanyen els músics Bruno Fontaine (piano), Christophe Guiot (violins), Thierry Caens (trompeta), Bertrand Auger (saxo) i Nathalie Junker (cors).
El títol de la cançó, Salento ―que obre el disc―, al·ludeix a la comarca del sud d'Itàlia que porta aquest nom, fet que queda reflectit en les melodies fresques i alegres, en què el violí és el principal acompanyant de la guitarra. La composició té dues parts: la primera, més classicista, i la segona, amb un ritme pròxim a la rumba. Espero que us agradi.
Bon cap de setmana.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=RPBzosFHwM8[/youtube]
Marc Busquets recomana "As bestas"
Molt possiblement, Rodrigo Sorogoyen és actualment el cineasta de la indústria estatal més en forma. En els últims anys ha estrenat pel·lícules notables, com Que Dios nos perdone (2016) o El reino (2018). Enguany ha presentat a Canes l'excel·lent As bestas, una coproducció amb França que de cara als Goya acumula fins a 17 nominacions.
Amb aires de western, As bestas trasllada l'espectador a un llogaret gallec, on hi viuen unes poques famílies. Una d'aquestes és formada per una parella ja madura, francesa, que tot i les seves bones intencions no és ben acollida. És As bestas una pel·lícula de gestos, mirades, i ambients opressius, però de també de paraules. Les (tenses) escenes de diàleg entre els dos protagonistes (Denis Menochet i un superlatiu Luis Zahera) accentuen la rivalitat entre uns i altres, i anticipen un cru desenllaç.
Planteja As bestas, més enllà de la disputa veïnal (els diners que haurien rebut d'acceptar l'oferta d'una empresa d'energia eòlica), una història que aborda la relació de parella, o la gestió del dol (des de la ràbia i des de la certesa que, tard o d'hora, s'haurà de fer justícia). Però, en essència, pot llegir-se també com la metàfora de la impossibilitat d'escapar d'allò que ens ha deparat el nostre destí només néixer, a causa de la condició social.
As bestas es projecta a les sales de cinema d'arreu. Aquest diumenge a la tarda, de fet, podreu veure la pel·lícula a l'auditori de la Diputació.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=8FfTwEbN9YA[/youtube]
Estel Romeu recomana "Everything sucks!"
Per a la recomanació d’aquesta setmana recupero una sèrie curta de Netflix, estrenada l’any 2018. Amb només una temporada de vuit capítols de 20 minuts, Everything sucks! és una comèdia amb punts de drama que gira al voltant de l’adolescència i l’acceptació.
Se situa a la ciutat de Boring, que significa “avorrit”, amb dos grups d’estudiants com a protagonistes. D’una banda, tenim el Luke, de primer any, que té dos amics i són considerats els “rarets” que del club d’audiovisuals. Allà, coneix la Kate, la filla del director de l'institut, i s’enamora. D’altra banda, hi ha l’Emaline i l’Oliver, que són els estudiants populars del club de teatre.
Tot i ser una sèrie senzilla, destaca per la seva ambientació, la banda sonora de l’època amb clàssics dels 90 i la barreja de formats. Algunes de les escenes del club d’audiovisuals es veuen amb format 4:3 i es barreja la càmera objectiva amb la subjectiva. A més, tracta qüestions com el dol, l’abandonament, l’assetjament escolar i el col·lectiu LGTB des del punt de vista dels joves d'aquell moment.
Everything sucks! només té una temporada i no es va renovar, però els vuit capítols que la formen són curts i frescos, de manera que permeten connectar amb la història i entretenir de manera tendra. Una de les joies discretes i amagades de Netflix que, de tant en tant, va bé recuperar.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=vKJWAn3EjlA[/youtube]
Marià Arbonès us recomana l’àlbum “Plaisirs d'amour” de René Aubry
Seguint amb la mateixa línia musical de les últimes setmanes, us presento un nou exemple de músic dedicat als sons hipnòtics, delicats, amb els quals et pots deixar portar. Un músic ple de matisos, en què conflueixen diverses sonoritats que van des de la música clàssica fins a l'ètnica, el jazz o el pop. Aquest cap de setmana us recomano la música de René Aubry (Remiremont, França, 1956), un compositor autodidacte francès de gran talent, si bé ell, que reconeix ser un artista atípic, prefereix prendre-s'ho discretament.
René Aubry és un apassionat de la guitarra, tot i que utilitza molts instruments acústics i electrònics en els seus treballs. Gran admirador de Leonard Cohen, Philip Glass i Manos Khatzidakis, René Aubry va començar en la música tocant al metro de París amb el seu germà, influït per la Chanson française i el Maig del 68. Després, coneixeria la coreògrafa Carolyn Carlson, amb qui formaria parella sentimental i compondria música per als seus espectacles de dansa. També ha compost per als coreògrafs Pina Bausch i Philippe Genty, i ha rebut un munt d'encàrrecs per fer bandes sonores de pel·lícules ―entre les quals dels directors Wim Wenders i Paolo Sorrentino― i de programes de televisió. Aubry ha publicat prop de vint-i-cinc àlbums.
La cançó que us adjunto en el vídeo es titula Salento i s'inclou en el disc Plaisirs d'amour (1998), un dels primers que va fer deslligat de compromisos amb espectacles. Tot i això, la música del disc ens convida a un viatge imaginari per escenaris del món, incloent-hi els seus propis personatges. Plaisirs d'amour està format per tretze temes, basats principalment en la guitarra, tots instrumentals menys Le vent, que és una adaptació que fa de la cançó de Georges Brassens. L'acompanyen els músics Bruno Fontaine (piano), Christophe Guiot (violins), Thierry Caens (trompeta), Bertrand Auger (saxo) i Nathalie Junker (cors).
El títol de la cançó, Salento ―que obre el disc―, al·ludeix a la comarca del sud d'Itàlia que porta aquest nom, fet que queda reflectit en les melodies fresques i alegres, en què el violí és el principal acompanyant de la guitarra. La composició té dues parts: la primera, més classicista, i la segona, amb un ritme pròxim a la rumba. Espero que us agradi.
Bon cap de setmana.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=RPBzosFHwM8[/youtube]
