-
Un fotograma de la pel·lícula «El balneario de Battle Creek»
Cedida
Com cada cap de setmana, els periodistes de Reusdigital.cat us parlem de la cultura que ens ga gaudir i que ens acompanya. De vegades són descobriments que volem compartir amb tots vosaltres; altres cops són llibres, discos o pel·lícules que ens van marcar temps enrere i que potser hem recuperat per atzar.
Sigui com sigui, esperem que siguin del vostre gust!
El realitzador de films com El expreso de medianoche, Fama o Evita, Alan Parker, va dirigir una peculiar comèdia basada en la novel·la de T.C. Boyle The road to Wellville. Estrenada en castellà com El balneario de Battle Creek el 1994, aborda amb certa conya i ironia la història oficiosa de John Harvey Kellog, el cèlebre inventor de los cornflakes, obsessionat fins a límits malaltissos pel benestar i la salut.
Pel balneari en qüestió hi desfilen personatge tirant a caricaturescos, tots ells protagonistes d'una sèrie de trames que no sempre conflueixen i tampoc lliguen. És cert que en conjunt és una pel·lícula més aviat irregular, una obra menor en la trajectòria d'un cineasta polivalent que sempre va ser capaç de trobar el punt just entre el cinema d'autor i el mainstream. No obstant això, El balneario de Battle Creek es gaudeix en ser un vodevil sexual en què, curiosament, qui més desitja estar sa és qui més empitjora en sotmetre's als delirants mètodes mèdics del doctor Kellog.
Si per quelcom destaca la pel·lícula és pel seu repartiment, encapçalat per un Anthony Hopkins deixat anar, i secundat per John Cusack, Bridget Fonda, o el còmic Dana Carvey. Tots ells van semblar entendre amb el qual Parker va voler impregnar el film, i que si bé és ambientat a principis del segle XX, és plenament vigent quan a la reflexió que proposa sobre el fet que hem elevat la salut (i alguns sonats que la prediquen) a l'altar dels déus.
El balneario de Battle Creek és al catàleg de Filmin.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=crmZMlZM1oo[/youtube]
Sempre que escolto Cat Stevens em recordo del Carnival, un bar que hi havia fa temps al carrer de Sant Jaume de Reus, guarnit amb mobles vells que li donaven un ambient decadent, però molt acollidor. Potser els més adults us en recordeu. Va ser allí on vaig escoltar per primera vegada les cançons d'aquest influent cantautor, nascut com a Steven Demetre Georgiou (Londres, 1948), nom que canviaria el 1977 pel de Yusuf Islam, després de convertir-se a la religió musulmana. Actualment respon al nom de Yusuf.
Cat Stevens és autor de cançons que han esdevingut referents del folk, com ara Father and Son, Wild World, Morning Has Broken, Moonshadow o la que us presento aquest cap de setmana, Lady D'Arbanville, entre moltes altres. Als anys seixanta i setanta, la seva veu representava el perfil romàntic i sensible del moviment hippy i d'una generació amb ganes de respostes. Uns anys després, va incorporar un caràcter més espiritual a la seva música, influït per successos de la seva vida que el van acostar a la mort i a la reflexió. La conversió a l'islam el va dur a deixar la música durant un temps per dedicar-se a causes filantròpiques adreçades a la comunitat musulmana, a més de protagonitzar alguns episodis foscos. Tanmateix, per sort, a finals dels anys noranta es va reconciliar amb el passat i va rescatar la guitarra, sense abandonar el seu déu.
Lady D'Arbanville, publicada com a senzill, va aparèixer a l'àlbum Mona Bone Jakon (1970). Stevens havia conegut en una festa una actriu jove i atractiva, Patti D'Arbanville, que el va deixar captivat. Van començar a sortir junts, i quan ell li va demanar formalitzar la relació sentimental, ella li va respondre que no. Segons la versió de Stevens, la negativa va ser perquè Mick Jagger s'hi va posar pel mig. La ruptura de la relació va disgustar tant el cantautor que va compondre una peça amb una lletra que representava la mort simbòlica de la noia, i la hi va dedicar per oblidar-la definitivament. Sembla que ella no va entendre mai aquesta reacció i es va entristir pel contingut depressiu de la cançó.
Que tingueu un bon cap de setmana!
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=kATjwzMDZDc[/youtube]
Guitarres, sintetitzadors i una veu greu caracteritzen el post-punk de Depresión Sonora, el nom artístic de Marcos Crespo. Després de la publicació dels seus EPs, Depresión Sonora (2020) i Historias Tristes para Dormir Bien (2021), i tres senzills independents, arriba amb el seu primer àlbum: El Arte de Morir muy Despacio.
Dotze cançons que parlen d’amistats, amor, mort i caos completen el viatge sonor que proposa Marcos Crespo durant 39 minuts i 40 segons. Amb tres cançons que divideixen l’àlbum, compta amb introducció, nus i desenllaç. Parte I: Introducción a la Entropía és el preludi que va seguit de Bienvenidos al Caos, que juntes enceten un àlbum ple de desordres i ferides.
Una atmosfera greu i determinista inunda l’àlbum que, en general, canta a la precarietat, les vies d’escapament i el caos de la quotidianitat. El Arte de Morir muy despacio retrata una generació desenganyada amb el món i que abusa de la festa i les drogues per fugir d’una realitat que no els agrada, com es veu a Voy a explotar, que relata una ressaca, o Parte II: La abrazo con fuerza (Carta a la soledad), que parla de sentir-se sol i perdut.
No obstant, també és una oda a l’amor desbocat dels adolescents, l’amistat i la intensitat. Així es veu a cançons com Dónde están mis amigos i Dos adolescentes y su primer amor, què és la més dolça de l’àlbum, sense deixar-nos la perla Fumando en mi funeral. Una proposta trencadora en un gènere poc habitual que permet connectar amb la ràbia i el caos.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=_ZGDxHW0xio[/youtube]
Sigui com sigui, esperem que siguin del vostre gust!
Marc Busquets recomana "El balneario de Battle Creek"
El realitzador de films com El expreso de medianoche, Fama o Evita, Alan Parker, va dirigir una peculiar comèdia basada en la novel·la de T.C. Boyle The road to Wellville. Estrenada en castellà com El balneario de Battle Creek el 1994, aborda amb certa conya i ironia la història oficiosa de John Harvey Kellog, el cèlebre inventor de los cornflakes, obsessionat fins a límits malaltissos pel benestar i la salut.
Pel balneari en qüestió hi desfilen personatge tirant a caricaturescos, tots ells protagonistes d'una sèrie de trames que no sempre conflueixen i tampoc lliguen. És cert que en conjunt és una pel·lícula més aviat irregular, una obra menor en la trajectòria d'un cineasta polivalent que sempre va ser capaç de trobar el punt just entre el cinema d'autor i el mainstream. No obstant això, El balneario de Battle Creek es gaudeix en ser un vodevil sexual en què, curiosament, qui més desitja estar sa és qui més empitjora en sotmetre's als delirants mètodes mèdics del doctor Kellog.
Si per quelcom destaca la pel·lícula és pel seu repartiment, encapçalat per un Anthony Hopkins deixat anar, i secundat per John Cusack, Bridget Fonda, o el còmic Dana Carvey. Tots ells van semblar entendre amb el qual Parker va voler impregnar el film, i que si bé és ambientat a principis del segle XX, és plenament vigent quan a la reflexió que proposa sobre el fet que hem elevat la salut (i alguns sonats que la prediquen) a l'altar dels déus.
El balneario de Battle Creek és al catàleg de Filmin.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=crmZMlZM1oo[/youtube]
Marià Arbonès us recomana Cat Stevens
Sempre que escolto Cat Stevens em recordo del Carnival, un bar que hi havia fa temps al carrer de Sant Jaume de Reus, guarnit amb mobles vells que li donaven un ambient decadent, però molt acollidor. Potser els més adults us en recordeu. Va ser allí on vaig escoltar per primera vegada les cançons d'aquest influent cantautor, nascut com a Steven Demetre Georgiou (Londres, 1948), nom que canviaria el 1977 pel de Yusuf Islam, després de convertir-se a la religió musulmana. Actualment respon al nom de Yusuf.
Cat Stevens és autor de cançons que han esdevingut referents del folk, com ara Father and Son, Wild World, Morning Has Broken, Moonshadow o la que us presento aquest cap de setmana, Lady D'Arbanville, entre moltes altres. Als anys seixanta i setanta, la seva veu representava el perfil romàntic i sensible del moviment hippy i d'una generació amb ganes de respostes. Uns anys després, va incorporar un caràcter més espiritual a la seva música, influït per successos de la seva vida que el van acostar a la mort i a la reflexió. La conversió a l'islam el va dur a deixar la música durant un temps per dedicar-se a causes filantròpiques adreçades a la comunitat musulmana, a més de protagonitzar alguns episodis foscos. Tanmateix, per sort, a finals dels anys noranta es va reconciliar amb el passat i va rescatar la guitarra, sense abandonar el seu déu.
Lady D'Arbanville, publicada com a senzill, va aparèixer a l'àlbum Mona Bone Jakon (1970). Stevens havia conegut en una festa una actriu jove i atractiva, Patti D'Arbanville, que el va deixar captivat. Van començar a sortir junts, i quan ell li va demanar formalitzar la relació sentimental, ella li va respondre que no. Segons la versió de Stevens, la negativa va ser perquè Mick Jagger s'hi va posar pel mig. La ruptura de la relació va disgustar tant el cantautor que va compondre una peça amb una lletra que representava la mort simbòlica de la noia, i la hi va dedicar per oblidar-la definitivament. Sembla que ella no va entendre mai aquesta reacció i es va entristir pel contingut depressiu de la cançó.
Que tingueu un bon cap de setmana!
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=kATjwzMDZDc[/youtube]
Estel Romeu recomana "El Arte de Morir muy Despacio"
Guitarres, sintetitzadors i una veu greu caracteritzen el post-punk de Depresión Sonora, el nom artístic de Marcos Crespo. Després de la publicació dels seus EPs, Depresión Sonora (2020) i Historias Tristes para Dormir Bien (2021), i tres senzills independents, arriba amb el seu primer àlbum: El Arte de Morir muy Despacio.
Dotze cançons que parlen d’amistats, amor, mort i caos completen el viatge sonor que proposa Marcos Crespo durant 39 minuts i 40 segons. Amb tres cançons que divideixen l’àlbum, compta amb introducció, nus i desenllaç. Parte I: Introducción a la Entropía és el preludi que va seguit de Bienvenidos al Caos, que juntes enceten un àlbum ple de desordres i ferides.
Una atmosfera greu i determinista inunda l’àlbum que, en general, canta a la precarietat, les vies d’escapament i el caos de la quotidianitat. El Arte de Morir muy despacio retrata una generació desenganyada amb el món i que abusa de la festa i les drogues per fugir d’una realitat que no els agrada, com es veu a Voy a explotar, que relata una ressaca, o Parte II: La abrazo con fuerza (Carta a la soledad), que parla de sentir-se sol i perdut.
No obstant, també és una oda a l’amor desbocat dels adolescents, l’amistat i la intensitat. Així es veu a cançons com Dónde están mis amigos i Dos adolescentes y su primer amor, què és la més dolça de l’àlbum, sense deixar-nos la perla Fumando en mi funeral. Una proposta trencadora en un gènere poc habitual que permet connectar amb la ràbia i el caos.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=_ZGDxHW0xio[/youtube]
