-
Star ways
Star ways
Com el seu propi nom indica, el Nomad Festival és un esdeveniment itinerant, que arriba, es munta i se'n va; com un circ, una fira o un mercat ambulant. Si escoltes a Daniel Vicente, que és el CEO del festival, sembla que sigui la vuitena meravella del món, es munten foodtrucks, playrooms, markets, hi ha un chill out... Tot sona important quan es diu en anglès, però... què coi són foodtrucks?, perquè en necessito un? S'escolta o es beu? Un foodtruck resulta que és una furgoneta dissenyada per a expendre menjar, em sembla molt bé. La xurreria mòbil que es munta a Reus quan hi ha mercat també ho és doncs. En anglès queda més bonic, però no deixa de ser una mena de xurreria. En què es queda la Nomad Festival Xperience si la descrivim parlant clar i català.
La idea era bona al començament, per l’any 2016, quant durava només quatre dies i calia multiplicar-se per a rendibilitzar-ho, recalant en llocs diversos com Cervera, Sant Feliu de Guíxols, Salou i Miami Platja. Més que nòmada és migratori com els flamencs del Deltebre, ja que té memòria i s'hi arrela als llocs on funciona. A l'any vinent el festival va repetir en els tres darrers emplaçaments, provant d'obrir mercat a Manresa i Tortosa. El 2018, semblava que la idea ja estava prou rodada per a llançar-se a la conquesta de Barcelona, però la metròpoli ja té de tot, hi ha actuacions cada dia, restaurants exòtics per tot arreu, bars on s'instal·len paradetes de roba dissenyada per modistes independents. Barcelona no n'ha de fer res del Nomad, així que el 2019 van canviar el xip i van venir cap a Riudecols, a veure si la gent de la perifèria frisava amb aquestes coses. Tant debò se celebri sovint, des de la nostra perspectiva, el Nomad Festival és una oportunitat per a descobrir l'Avellana, amb les reformes efectuades per dedicar-s'hi a la celebració de noces; és d'agrair que aculli un festival per a poder gaudir-ne sense que ningú surti malparat.
Riudecols és a un cop de cotxe de Reus. Pel mòdic preu de 6 euros es pot brandar amb tota llibertat pel Mas d'en Cabré. Fan descomptes per a grups, famílies i abonaments; és qüestió de passar-s'hi i gaudir de les propostes. Tot és interessant, quan no és pels artistes, és pels punts de restauració, botigues o la decoració dels diferents ambients. Paga la pena, si aneu segurament trobareu motius per a repetir. El que passa és que Nomad no és ben bé un Festival. Qui estigui habituat a anar-hi des d'aquells memorables 70 en què va arrencar el de Canet i les maratons del Born, notarà que és un altre concepte, res a veure amb el Tintorrock o el de la vaca d'Escalarre, ni tan sols amb el Festival de Guitarra de l'Hospitalet que hem comentat aquí fa poc i naturalment, no té cap relació amb el WOMAD, per molt que el nom se li vulgui assemblar. Amb llum diürna, la programació està orientada al públic infantil, de manera que el més semblant és el Parc de Nadal, la qual cosa és molt adient perquè les restriccions sanitàries han enfonsat els parcs infantils ... Si és que en queda cap des que va des que va tancar l'històric Xiquipark. Ara que els nens tenen vacances necessiten llocs on tenir la sensació d'estar de festa. A partir de les 6 de la tarda el Nomad és una gran guarderia, amb jocs educatius, gimcana, conta contes i comediants, fent que l'Avellana augmenti la seva vocació familiar, no només en el tràngol de casar-se sinó tenint cura dels fills nascuts de la relació.
L'embolcall és el d'un Festival, però en aquesta categoria hi cap tot, fixem-nos en el de Cultura Inquieta de Getafe o el Pirineos Sur d'Osca, festivals on hi ha moltes activitats paral·leles, els assistents ja no han de distreure's empastifant-se amb el fang com a Woodstock ni fumant porros com a l'Illa de White; també és possible anar de compres per mercats ambulants alternatius, assistir a exposicions d'art o visionar clips multimèdia. De fet, el Mas d'en Cabré s'ha convertit en una instal·lació, ben decorada en un estil entre màgic i divertit, amb múltiples ambients on se succeeixen les actuacions. L'amplitud del recinte permet gaudir de l'espectacle a l'aire lliure sota sostre, menjant i bevent en taules on els diferents nuclis de convivència estan separats els uns dels altres. La nova normalitat s'observa a consciència, hi ha hidrogel per tot arreu, distància i un servei de vigilància discret que ens recorda que cal complir les normes sanitàries en tot moment; per això, no deixen de veure's mascaretes en cap racó.
Al capvespre comencen les actuacions musicals, el dijous dia 12 estava anunciada la de Marc Dantuvi en solitari, sense el seu combo de rumba i amb un repertori de covers, que va ser la tònica general d'aquell dia i de bona part del festival. Totes les cançons que es van sentir eren d'allò més conegudes, la qual cosa comporta el risc de la reiteració, ja que interpretar èxits pot oferir moltes coincidències. Vam tenir la sort que, en tres actuacions, només va sonar repetida l'Ampurdà de Sopa de Cabra. Dantuvi va cantar en la Masia, l'edifici principal, en un altre dels escenaris va estar Alessandro Dasplanta, interpretant estàndards de reggae que incitaven al ball. Molts temes a l'estil de Bob Marley amb incursions brasileres i fins i tot algun ska dels Specials, pioners de l'esperit ballable de la new wave. Bons artistes però la proposta és perfectible, ja que les actuacions no busquen oferir la millor versió possible dels músics sinó donar un tast del seu talent, en format acústic minimalista.
Ja engrescats, va arribar la darrera actuació de la nit, Star Ways. L'escenari era al final d'un recaragolat camí de rajoles a l'estil del mag d'Oz, tot i que les rajoles no eren grogues sinó vermelles, però s'endevinava l'enamorament sobtat que va sorgir entre els propietaris del terreny i els organitzadors del festival, en els racons d'una muntanya les escenificacions guanyen bellesa plàstica i es multipliquen els recursos de Massimo i Katinka, creadors de l'Avellana, amb els de David Nicolás, director artístic de l'esdeveniment.
El Nomad va esdevenir llavors un lloc oníric, culminat per una carpa que deixa entreveure la seva vocació de circ amb un elenc de comediants, mags i músics que finalment van fer la seva aparició en l'escenari per a donar-ho tot. Star Ways és un grup de la terra, de Reus, que tampoc no va venir al complet sinó que van enviar a tres almogàvers capaços d'arrasar, reivindicant el protagonisme de la música en un esdeveniment que es diu a si mateix Festival. El que en els 80 era sacríleg, cantar melodies convencionals amb acompanyament rocker, va passar a ser l'establert, va sonar de tot, Rafaella Carrá, Estopa, Raphael, juntament amb èxits de Queen, Tequila i Heroes del Silencio, que eren rockers de naixement. El públic ho agraïa tot, ho coneixia tot i ho cantava tot en una bacanal d'himnes encadenats.
L'efecte OT fa que els joves coneguin els temes de Ràdio Futura, Alaska Dinarama i Camilo Sesto millor que nosaltres els veterans. Jo no vaig reconèixer cap cançó fins que es posava Wences a cantar-la perquè els acompanyaments em sonaven tots a Stones, Deep Purple, AC/DC i Statu quo. Això sí, m'he fet el propòsit d'anar a veure'ls a l'Arboç a final de mes, on actuaran amb la banda completa i més encara d'enxampar-los amb el seu veritable projecte musical, el grup anomenat Da igual, amb el qual interpreten temes originals, tret del Bailar Pegados de Sergio Dalma que va estar a punt de portar-los a Eurovisió. El seu disc En Concierto, tot ell amb temes de collita pròpia, fa paxoca; ens van oferir un tast del seu tema El vicio necesario. La Nomad Festival Xperience va ser això, un cúmul de tastos, un tast de Lab Couture (el mercat ambulant vintage), un tast de Wonderland (la galeria de Hollywood de disseny independent), un tast de foodservice (l'art de menjar en xurreries), un tast d'Oz i un tast de Woodstock.
La idea era bona al començament, per l’any 2016, quant durava només quatre dies i calia multiplicar-se per a rendibilitzar-ho, recalant en llocs diversos com Cervera, Sant Feliu de Guíxols, Salou i Miami Platja. Més que nòmada és migratori com els flamencs del Deltebre, ja que té memòria i s'hi arrela als llocs on funciona. A l'any vinent el festival va repetir en els tres darrers emplaçaments, provant d'obrir mercat a Manresa i Tortosa. El 2018, semblava que la idea ja estava prou rodada per a llançar-se a la conquesta de Barcelona, però la metròpoli ja té de tot, hi ha actuacions cada dia, restaurants exòtics per tot arreu, bars on s'instal·len paradetes de roba dissenyada per modistes independents. Barcelona no n'ha de fer res del Nomad, així que el 2019 van canviar el xip i van venir cap a Riudecols, a veure si la gent de la perifèria frisava amb aquestes coses. Tant debò se celebri sovint, des de la nostra perspectiva, el Nomad Festival és una oportunitat per a descobrir l'Avellana, amb les reformes efectuades per dedicar-s'hi a la celebració de noces; és d'agrair que aculli un festival per a poder gaudir-ne sense que ningú surti malparat.
Riudecols és a un cop de cotxe de Reus. Pel mòdic preu de 6 euros es pot brandar amb tota llibertat pel Mas d'en Cabré. Fan descomptes per a grups, famílies i abonaments; és qüestió de passar-s'hi i gaudir de les propostes. Tot és interessant, quan no és pels artistes, és pels punts de restauració, botigues o la decoració dels diferents ambients. Paga la pena, si aneu segurament trobareu motius per a repetir. El que passa és que Nomad no és ben bé un Festival. Qui estigui habituat a anar-hi des d'aquells memorables 70 en què va arrencar el de Canet i les maratons del Born, notarà que és un altre concepte, res a veure amb el Tintorrock o el de la vaca d'Escalarre, ni tan sols amb el Festival de Guitarra de l'Hospitalet que hem comentat aquí fa poc i naturalment, no té cap relació amb el WOMAD, per molt que el nom se li vulgui assemblar. Amb llum diürna, la programació està orientada al públic infantil, de manera que el més semblant és el Parc de Nadal, la qual cosa és molt adient perquè les restriccions sanitàries han enfonsat els parcs infantils ... Si és que en queda cap des que va des que va tancar l'històric Xiquipark. Ara que els nens tenen vacances necessiten llocs on tenir la sensació d'estar de festa. A partir de les 6 de la tarda el Nomad és una gran guarderia, amb jocs educatius, gimcana, conta contes i comediants, fent que l'Avellana augmenti la seva vocació familiar, no només en el tràngol de casar-se sinó tenint cura dels fills nascuts de la relació.
L'embolcall és el d'un Festival, però en aquesta categoria hi cap tot, fixem-nos en el de Cultura Inquieta de Getafe o el Pirineos Sur d'Osca, festivals on hi ha moltes activitats paral·leles, els assistents ja no han de distreure's empastifant-se amb el fang com a Woodstock ni fumant porros com a l'Illa de White; també és possible anar de compres per mercats ambulants alternatius, assistir a exposicions d'art o visionar clips multimèdia. De fet, el Mas d'en Cabré s'ha convertit en una instal·lació, ben decorada en un estil entre màgic i divertit, amb múltiples ambients on se succeeixen les actuacions. L'amplitud del recinte permet gaudir de l'espectacle a l'aire lliure sota sostre, menjant i bevent en taules on els diferents nuclis de convivència estan separats els uns dels altres. La nova normalitat s'observa a consciència, hi ha hidrogel per tot arreu, distància i un servei de vigilància discret que ens recorda que cal complir les normes sanitàries en tot moment; per això, no deixen de veure's mascaretes en cap racó.
Al capvespre comencen les actuacions musicals, el dijous dia 12 estava anunciada la de Marc Dantuvi en solitari, sense el seu combo de rumba i amb un repertori de covers, que va ser la tònica general d'aquell dia i de bona part del festival. Totes les cançons que es van sentir eren d'allò més conegudes, la qual cosa comporta el risc de la reiteració, ja que interpretar èxits pot oferir moltes coincidències. Vam tenir la sort que, en tres actuacions, només va sonar repetida l'Ampurdà de Sopa de Cabra. Dantuvi va cantar en la Masia, l'edifici principal, en un altre dels escenaris va estar Alessandro Dasplanta, interpretant estàndards de reggae que incitaven al ball. Molts temes a l'estil de Bob Marley amb incursions brasileres i fins i tot algun ska dels Specials, pioners de l'esperit ballable de la new wave. Bons artistes però la proposta és perfectible, ja que les actuacions no busquen oferir la millor versió possible dels músics sinó donar un tast del seu talent, en format acústic minimalista.
Ja engrescats, va arribar la darrera actuació de la nit, Star Ways. L'escenari era al final d'un recaragolat camí de rajoles a l'estil del mag d'Oz, tot i que les rajoles no eren grogues sinó vermelles, però s'endevinava l'enamorament sobtat que va sorgir entre els propietaris del terreny i els organitzadors del festival, en els racons d'una muntanya les escenificacions guanyen bellesa plàstica i es multipliquen els recursos de Massimo i Katinka, creadors de l'Avellana, amb els de David Nicolás, director artístic de l'esdeveniment.
El Nomad va esdevenir llavors un lloc oníric, culminat per una carpa que deixa entreveure la seva vocació de circ amb un elenc de comediants, mags i músics que finalment van fer la seva aparició en l'escenari per a donar-ho tot. Star Ways és un grup de la terra, de Reus, que tampoc no va venir al complet sinó que van enviar a tres almogàvers capaços d'arrasar, reivindicant el protagonisme de la música en un esdeveniment que es diu a si mateix Festival. El que en els 80 era sacríleg, cantar melodies convencionals amb acompanyament rocker, va passar a ser l'establert, va sonar de tot, Rafaella Carrá, Estopa, Raphael, juntament amb èxits de Queen, Tequila i Heroes del Silencio, que eren rockers de naixement. El públic ho agraïa tot, ho coneixia tot i ho cantava tot en una bacanal d'himnes encadenats.
L'efecte OT fa que els joves coneguin els temes de Ràdio Futura, Alaska Dinarama i Camilo Sesto millor que nosaltres els veterans. Jo no vaig reconèixer cap cançó fins que es posava Wences a cantar-la perquè els acompanyaments em sonaven tots a Stones, Deep Purple, AC/DC i Statu quo. Això sí, m'he fet el propòsit d'anar a veure'ls a l'Arboç a final de mes, on actuaran amb la banda completa i més encara d'enxampar-los amb el seu veritable projecte musical, el grup anomenat Da igual, amb el qual interpreten temes originals, tret del Bailar Pegados de Sergio Dalma que va estar a punt de portar-los a Eurovisió. El seu disc En Concierto, tot ell amb temes de collita pròpia, fa paxoca; ens van oferir un tast del seu tema El vicio necesario. La Nomad Festival Xperience va ser això, un cúmul de tastos, un tast de Lab Couture (el mercat ambulant vintage), un tast de Wonderland (la galeria de Hollywood de disseny independent), un tast de foodservice (l'art de menjar en xurreries), un tast d'Oz i un tast de Woodstock.
