El cineasta James Wan va reformular el gènere del terror més 'mainstream', anys enrere, amb 'El expediente Warren' (2013). No pas perquè hi aportés res de nou, sinó per l'estil rere la càmera, el domini de la tensió narrativa i per haver estat capaç, amb el temps, de dirigir o produir altres films relacionats amb aquest. Ha creat un univers propi, carregat d'elements icònics, i d'autoreferències. Fruit d'això últim, la diabòlica nina Annabelle ja ha estat la protagonista de tres pel·lícules, amb l'estrenada aquest cap de setmana a les sales de casa nostra. No decep. No innova, ni ho necessita.
Les peces, on toca
Guionista precisament d''El expediente Warren', Gary Dauberman debuta en la direcció amb 'Annabelle vuelve a casa' (2019), que arriba després d''Annabelle' (John R. Leonetti, 2014) i d''Anabelle: creation' (David F. Sandberg, 2017). En aquesta ocasió, la joguina no deixa una capsa de Pandora que allibera tot el mal contingut al sagrat temple dels Warren després d'anys de feina. La fórmula és la de sempre, i potser per això funciona. D'alguna manera, sigui qui sigui el realitzador, les peces encaixen perquè són on toca. En essència, l'univers Wan/ Warren beu dels clàssics Browning i Bava.
Els ensurts són els adequats. El ritme narratiu, in crescendo, deriva en uns 20 o 25 minuts finals realment angoixants i escenes especialment reeixides (el joc de llums a l'habitació de la filla dels Warren, un cop Annabelle hi entra), si bé altres conflictes es resolen de manera barroera, potser perquè, de fet, la història és simple, plana. Els artífexs de la saga són plenament que l'estan explotant al màxim, però són prou hàbils, amb tot, per introduir-hi noves criatures que de ben segur tindran el seu 'spin-off' de rigor.
De l'armadura de samurai al vestit de núvia que posseeix qui se'l posi, sembla ser que hi ha corda per estona.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics