Una introducció al Chartreuse, el licor més preuat pels tarragonins

El Chartreuse, que és un licor reconegut, sobretot, en l’àmbit de la cocteleria, s’ha convertit, en les darreres tres dècades, en una beguda de masses a Tarragona. Tant és així que podríem afirmar que ha esdevingut la beguda oficiosa dels tarragonins. La vinculació d’aquest destil·lat amb la ciutat es remunta a començaments del segle XX, quan els cartoixans van instal·lar la fàbrica de Chartreuse a la plaça dels Infants. No va ser, però, fins al moment en què els cartoixans van deixar de fabricar-lo a Tarragona, l’any 1989, que es va començar a desfermar, en paral·lel amb la consolidació de les Festes de Santa Tecla, el desfici popular tarragoní per tot allò que estigui relacionat amb el Chartreuse.

L’arribada dels cartoixans a Tarragona va estar motivada per qüestions polítiques, ja que els germans de l’Orde de Sant Bru, fundada l’any 1084 al massís de Chartreuse, havien estat expulsats de França i els seus béns expropiats per l’Estat. Els religiosos, que havien rebut, l'any 1605, de mans del mariscal François Hannibal d’Estrées, la fórmula de l’Elixir de la llarga vida —l’antecedent de l’actual Chartreuse—, es van exiliar a la ciutat. Els primers cartoixans hi van arribar el 1902. Tota aquesta història ha estat a bastament recollida en l’esplèndid llibre intitulat ‘La Chartreuse de Tarragona. De la fàbrica al convent’ (1991), de l’historiador Enric Olivé. Des de Reusdigital.cat, però, hem volgut oferir al lector una breu introducció al licor repleta d’històries curioses que fins i tot molts tarragonins desconeixen.

La creu es manté, per la gràcia del Chartreuse

El cas dels cartoixans i el Chartreuse no és cap estranyesa històrica. La relació entre les ordes religioses i la producció de begudes espirituoses compta amb unes arrels fermes i fondes. Pensin, per exemple, en el benedictí, el fra angelico o el carmelitano. A més a més, convé tenir present que, segons l'Antic Testament, Noé va ser el primer humà que va conrear la terra i va plantar-hi una vinya, i també va ser pioner en haver de fer front als efectes de l'embriagament.

Durant el segle XIV, els cartoixans van arribar a disposar de 150 comunitats arreu del món, però els temps ja fa temps que han canviat. En el tombant del segle XX, l’escriptor eduardià Saki —pseudònim d'Hector Hugh Munro—, quan Nietzsche ja havia anunciat la mort de Déu, va deixar rubricada una de les millors mencions literàries del chartreuse. En el relat intitulat ‘Reginald on Christmas Presents’, inclòs a l’obra ‘Reginald’ (1904), l’autor britànic postula que el sistema religiós que ha estat capaç d'ofrenar-nos el chartreuse verd està predestinat a perviure ‘in saecula saeculorum’: "La gent pot dir el que vulgui sobre la decadència del cristianisme; el sistema religiós que ha produït el Chartreuse verd en realitat no pot morir mai”. El lema dels cartoixans (‘Stat crux dum volvitur orbis’) ve a dir, precisament, que mentre el món gira, la creu, símbol del cristianisme, es manté. Per la gràcia del Chartreuse, Saki 'dixit'.

Un licor referenciat en la literatura

El Chartreuse, amb una fórmula envoltada de secrets i una història de transmissió plena de peripècies, és un licor amb una vida digna de ser novel·lada, tal com ja va fer, als anys noranta, l’escriptor Màrius Serra a l’obra ‘Mon oncle’ (1994). De fet, són diversos els autors que n’han parlat en els seus llibres. La importància del Chartreuse es pot mesurar per les primeres espases literàries que l’han esmentat: Gorki, Huysmans, Flaubert, Dostoyevski, Baroja, Pardo Bazán, Darío, Joyce, Fitzgerald, Dos Passos, Waugh, Cortázar, Pla, Dovlatov, Eco, Sharpe... Podríem estirar la llista encara unes quantes línies. Entre les mencions literàries més sucoses, destaca la de García Lorca a l’obra teatral ‘Así que pasen cinco años’, que juga amb els colors de les dues variants més famoses d’aquest licor, el groc i el verd: “Es el Chartreuse como una gran noche de luna verde dentro de un castillo donde hay un joven con unas calzas de oro”.

Tarantino, Hitchcock i Buñuel

Diuen que Tarantino és un enamorat del Chartreuse. Davant la impossibilitat de contrastar la veracitat d’aquest idil·li —per desgràcia els nostres contactes no arriben tan amunt—, el cert és que sí que podem demostrar que el Chartreuse apareix en diverses pel·lícules del director nord-americà. En el film ‘Death Proof’, del gènere ‘explotaiton’, el Chartreuse fa acte de presència en un bar de carretera, on tres amigues agafen un gat considerable. El propietari del bar, interpretat pel mateix Tarantino, convida les joves a brindar amb uns xarrups de Chartreuse verd, beguda que el personatge presenta d’una manera eloqüent: “És el Chartreuse, l’únic licor suficientment bo com per donar nom a un color”. Els més curiosos també poden localitzar una ampolla de chartreuse en una de les escenes més trepidants de ‘Maleïts malparits’.

Abans que Tarantino l’emprés diverses ocasions, però, el chartreuse ja havia aparegut en el setè art. Aquests altres papers secundaris del licor, val a dir-ho, ja no són tan coneguts entre els tarragonins. Si paren atenció, per exemple, en ‘Alarma a l'exprés’ (1938), d’Alfred Hitchcock, un dels personatges hi demana un Chartreuse. També el trobaran a ‘Ese oscuro objeto del deseo’ (1977), de Luis Buñuel, un geni enamorat del bon beure, i en concret, del ‘dry Martini’. El més hilarant de tots els ‘cameos’ del chartreuse, tanmateix, el protagonitza l’actor Mario Moreno, ‘Cantinflas’ a la pel·lícula ‘El bombero atómico’ (1950), en la qual el bomber maldestre que encarna el mexicà demana un ‘aguarrás con uráneo y unas gotitas de Chartreuse’. Es ressalta, d’aquesta manera, la intensitat del licor d’herbes més famós dels pares cartoixans.

‘És el que passa per beure massa’

La beguda destil·lada que ens ocupa també forma part del ‘corpus’ d’alguns músics que han caminat pel cantó perillós de la mala vida. Tal com va deixar reflectit l’ínclit bevedor Tom Waits a la cançó ‘Till de money runs out’ (1980), havent pres Chartreuse tot es capgira: “Amb una pinta de Chartreuse verd, no hi ha res que sembli correcte. Compres el diari del diumenge el dissabte per la nit”.

Per evitar situacions lamentables, l'any 1977, el cantant català Pau Riba va plantejar, a la cançó ‘Licors’, una solució particular per combatre l'excés etílic: la substitució dels alcohols destil·lats pel consum de ‘xocolata’ (haixix). En aquesta composició, Riba explica la història d'un jove a qui l'alcohol fa veure “ocells de color Chartreuse groc” i “núvols de grosella”, entre altres excentritats. L'experiència podria semblar fins i tot suggestiva si només es tractés d'això, però el protagonista, borratxo com una cuba, provoca aldarulls i és detingut per la policia, que se l'emporta a l'hospital, on acaba veient les injeccions de “color Chartreuse groc”. “És el que passa per beure massa, pren xocolata deix els licors”, sentencia la cançó. Ja poden suposar que la prescripció de Riba no és pas mèdica.

El Chartreuse, mòbil d’un crim, en el videojoc ‘Assassin’s Creed: Unity’

En els temps de les noves tecnologies, el Chartreuse també s’ha endinsat en el món virtual dels videojocs. I ho ha fet per la porta gran, fent acte de presència en una de les sagues més celebrades. L’any 2014, els creadors del joc ‘Assassin’s Creed: Unity’ van dedicar al Chartreuse una missió secundària que es desenvolupa pels carrers i les catacumbes del París de finals del segle XVIII. El licor es troba al darrere d’un assassinat que els jugadors han de resoldre.

Un bar australià, el que més Chartreuse ven del món

Segons les xifres que va oferir l’empresa a l’exposició ‘1764-2014: el Chartreuse verde, una historia que acaba de empezar‘, el bar on es consumeix més Chartreuse no és a Tarragona, sinó a Melbourne, Austràlia. Es tracta del The Croft Institute, on es venen uns 900 litres de Chartreuse cada any. A Europa es comercialitzen uns 276.500 litres per any. Quantes d'aquestes vendes deuen ser cosa dels tarragonins?

'El Chartreuse, sense Reus, no seria res', però... I Reus sense el chartreuse?

A Reus s’ha popularitzat un comentari enginyós que sorprendrà a més d’un tarragoní: “El Chartreuse, sense Reus, no seria res”. La frase fa referència al fet, certament curiós, que la paraula ‘chartreuse’ incorpora el nom de la capital del Baix Camp.

No seria del tot agosarat afirmar, però, al seu torn, que aquest licor també ha deixat una mica de petja a Reus. Si més no, ha servit per refermar l'agut sentit comercial atribuït als ganxets. Els tarragonins, en algunes de les barres que s’ubiquen a les Barraques de Reus, han tingut ocasió de consumir-hi Chartreuse a dojo. Encara més, de vegades han pogut demanar-hi, fins i tot, la ‘mamadeta’, la combinació de nom provocatiu que els tarragonins beuen, durant la Festa Major, amb el 'barrilet' (botell). Ja ho veuen, el Chartreuse ha travessat la distància que separa Reus i Tarragona, així com també centenars de milers de quilòmetres.