Història a les places, a les cases, al carrer. Prades mostra amb orgull les seves arrels i les vides de personatges i famílies que han estimat la vila i que, ara per ara, són també un reclam per als visitants. Ja fa uns mesos que qui es passeja pels seus carrers del nucli antic s'hi pot trobar, en qualsevol racó, una sorpresa. "Sóc l'Esther i el que em dóna la ma és el pare, que es diu Joan Massó, però no sé per què li diuen Joan 'Calçat'", s'explica en una de les siluetes que formen 'Pradencs al carrer', a càrrec de l'Associació cultural 'Els tamborinos' amb el suport de l'Ajuntament.
Siluetes fotogràfiques
Són siluetes fotogràfiques que descobreixen anècdotes, vivències i records de gent de Prades al llarg de diverses dècades. El seu testimoni, de fet, pot servir fins i tot per entendre els canvis socials de determinades èpoques. "Tot i que vivim en un poble, estem al corrent dels canvis que els anys 70 han representat per al jovent", diu la Raimunda just abans d'entrar a la plaça Major. La trobareu amb els seus amics Mercè Cardona i Tomàs Mariné 'Masip', tots tres dalt d'una Lambretta.
"Però no és pas meva. Ja m'agradaria, ja", remuga. "Us puc assegurar que per més que els nostres pares ens facin anar a plegar trumfos i avellanes, les meves amigues i jo ens sentim unes autèntiques 'chicas yeyé'", assegura tota cofoia. Diuen, també, que és pradenc qui viu o treballa a Prades, o qui se'n sent part encara que sigui de fora vila. És el cas de la Gertrude, que va deixar Alemanya per fer cap a la vila vermella a la dècada dels 50. "Vaig anar a fer de mestra a una empresa a Flix i allà hi vaig conèixer el meu marit, el Joan Aliga", rememora.
Oficis, somnis i festes
Un cop d'ull a plaça facilita la descoberta dels oficis que s'hi han desenvolupat tradicionalment. En una cantonada ens hi espera el ferrer Teodoro Lladó. El veureu ajupit, disposat a fer-la petar tot i que "diuen que tinc mal geni". "El que em passa és que estic emprenyat amb la vida, que m'ha portat a fer aquesta feina que no m'acaba d'agradar", es queixa. La culpa, diu, la va tenir "la maleïda guerra". Va haver de sortir de Lleida, on hi va fer de representant de maquinària agrícola, i va acabar al Baix Camp. "Sort que el bon humor em torna quan al cafè els pagesos que no en saben em demanen que els llegeixi el diari", rebla.
Tot i la desgràcia dels anys més tristos, els pradencs mai van perdre l'esperança que temps millors havien de venir. Amb esforç, el Joan Martorell va fer realitat el seu somni i es va poder comprar la bicicleta que sempre havia volgut tenir. "No he parat de fer jornals extra a la llenya i al carbó", revela perquè se sàpiga que és tot un pencaire. "Vaig pedalant a tot arreu: al tros, a l'hort, a la festa major dels pobles veïns i fins i tot un dia vaig baixar a Reus a buscar uns medicaments que feien falta al poble", apunta amb orgull.
A prop del Joan podreu conèixer la Conchita de Ca la Fernanda i el seu xicot, el Francisco. Estan contents perquè s'han endut el premi de carnaval a la millor disfressa. L'han batejada com 'Nevats' i van a joc. Sense diners "però amb molta imaginació", s'han fet un fart de ballar a la festa i ens avancen que no es pensen perdre pas 'la gitanada', una tradició pradenca que "s'ha de conservar". Més enllà dels seus innegables encants naturals i patrimonials, 'Pradencs al carrer' evidencia que l'autèntica joia de la vila vermella és la seva gent.
