-
Les activitats primàries a Tarragona mostren un nivell d’endeutament major que a la resta del país
URV
La disminució de la demanda i les limitacions d’aforaments en algunes activitats deixen moltes empreses en una situació complexa, amb la seva viabilitat al límit i la consegüent pèrdua de llocs de treball. La paralització en moments determinats, com els confinaments, no afavoreix la seva supervivència i reactivació, que depèn en bona part de la capacitat de fer front als costos fixos i a la reducció de la demanda durant aquests períodes. Per això els governs han creat fons per al rescat de les empreses amb problemes de solvència a causa de la pandèmia. Però quins criteris cal seguir per atorgar els ajuts? Mercedes Teruel és directora de la Càtedra per al Foment de la Innovació Empresarial de la Universitat Rovira i Virgili (URV), professora del seu departament d’Economia i membre del Centre de Recerca en Economia Industrial i Economia Pública i del Grup de Recerca d’Indústria i Territori.
La seva recerca se centra en el creixement de les empreses, l’organització industrial i la innovació. Teruel ha avaluat la salut financera de les empreses de la demarcació de Tarragona per sectors, les ha comparat amb la mitjana catalana i estatal, i ho ha posat en relació amb els criteris de priorització per concloure que “el panorama és realment delicat i s’ha de prioritzar salvar l’estructura productiva per atenuar al màxim possible l’atur i l’impacte social”. Així, proposa un camí entremig de dotar de subsidis únicament a les empreses viables que generen llocs de treball amb valor afegit en termes de productivitat, i de donar ajuts a totes les empreses, incloses aquelles amb un baix perfil de productivitat (empreses altament dependents del refinançament del crèdit i amb eficiència escassa).
Ho explica: “S’ha de facilitar la reassignació de recursos productius d’empreses menys productives cap a les més productives, però aquest no és el moment més idoni perquè el conjunt de negocis de perfil baix de productivitat fan un paper molt important en l’actualitat per sostenir una part del mercat laboral”. És a dir, l’impacte social i sobre el mercat de treball que suposaria resoldre ara mateix les ineficiències que arrossega el teixit productiu seria massa elevat. És el cas d’alguns sectors econòmics de la demarcació de Tarragona. Per això, vista la situació, la investigadora del departament d’Economia de la URV advoca per una alternativa a l’hora d’assignar recursos públics a les empreses, que recentment han apuntat dos economistes austríacs (Werner Hölzl i Philipp Schmidt-Dengler): un instrument específic per a les petites i mitjanes empreses (pimes).
La proposta consisteix en la creació d’un ajut per a les empreses que hauran de retornar condicionat a la generació de beneficis. “D’aquesta manera es dota de liquiditat a les pimes i es condiciona el retorn a l’obtenció de beneficis futurs”, conclou.
La salut financera de les empreses de Tarragona
Aquesta mesura afavoriria la salut del teixit empresarial de la demarcació de Tarragona, del qual Teruel n’ha observat la seva solvència, liquiditat i endeutament i l’ha comparat amb les empreses a nivell català i estatal. Observa que les activitats primàries a Tarragona mostren un nivell d’endeutament major que a la resta del país, amb una liquiditat inferior. En canvi, el sector industrial és el que té més homogeneïtat estructural al territori.
L’energia és el sector amb menor nivell d’endeutament i major liquiditat a nivell estatal i català, però a Tarragona presenta un major nivell d’endeutament. La construcció presenta un deute significatiu i les ràtios són similars a nivell nacional i tarragoní. I en la mateixa línia es troba el sector terciari, amb una situació paral·lela a l'estat i a Tarragona, amb un nivell de líquid molt baix. Pel que fa als sectors més afectats per la pandèmia (el comerç, el sector hoteler, la restauració i la logística) s’observa com el comerç a l’engròs manté un nivell d’endeutament adequat, i una solvència molt sòlida, encara que la liquiditat romangui en nivells força petits.
Però la situació del comerç minorista no és tan favorable perquè té un nivell d’endeutament molt elevat, i una liquiditat molt baixa, a causa de l’acumulació d’estocs. La restauració manté uns nivells d’endeutament molt elevats en tots els àmbits territorials, a diferència del sector hoteler, que es manté amb certa solvència, però amb molt poca liquiditat. Per últim, el sector amb més solidesa és el logístic perquè mostra uns nivells d’endeutament, solvència i liquiditat, òptims i equilibrats.
