Ortega, Somoza, Macbeth

El periodista Javier Sancho, corresponsal dels diaris 'El País' i ‘La Prensa’ a Managua, adverteix, en un col·loqui organitzat per Fòrum Tarragona, que el rostre actual del president de Nicaragua, Daniel Ortega s'assembla al del dictador Anastasio Somoza. Tan sols cal parar atenció en el bigoti que perd frondositat o en el front ample, mancat de cabells. Les similituds, però, segons Sancho, ja fa temps que traspassen la mera descripció física. L'autoritarisme, la connivència dels principals empresaris de Nicaragua amb el règim i la persecució de qualsevol gest dissident acosten Somoza i Ortega, aparentment contraris, fins a la confusió.

El passat mes d'abril, la resposta violenta del govern d'Ortega contra unes manifestacions en defensa de les pensions va encendre els ànims arreu del país. Resoluts, els universitaris van sortir als carrers de Managua, en suport dels avis, i la mobilització ciutadana va despertar. Des d'aleshores, més de 300 persones han mort en aquest conflicte. Com a periodista, Sancho va cobrir, entre d’altres, l'assassinat d’Álvaro Conrado, un dels casos que més va esglaiar la societat 'nica' durant els mesos més cruents de repressió. Un franctirador va disparar un tret al coll de Conrado, de tan sols 15 anys, que participava en una de les protestes contra el règim. El pare del jove difunt, que viu en un dels barris més humils de Managua, havia militat en el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) durant la dictadura de Somoza. “L'actitud d'Ortega és vista per molts nicaragüencs com una traïció als valors ètics revolucionaris”, afirma Sancho, que recorda el missatge d’una de les pancartes opositores més reveladores que ha vist: ‘Voté por un asesino, les pido perdón’.

En un auge dels despropòsits, el govern ha arribat a prohibir, fins i tot, els colors blanc i blau de la bandera nicaragüenca, que s'han erigit com el símbol apartidista de la lluita contra Ortega. “Fins i tot és delicte portar-los al cotxe”, explica Sancho. Aquesta setmana, el govern de Nicaragua ha expulsat del país dues institucions vinculades a la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH). Malgrat la manca de llibertats imperant, el periodista es mostra esperançat amb la possible caiguda del règim. "La gent està molt conscienciada i ha perdut la por", assegura, alhora que també fa esment de la pressió internacional i la crisi de Veneçuela.

Per a Sancho, la separació entre el sandinisme de finals de la dècada dels 70 i l’orteguisme s'ha tornat insalvable. Pel que fa a aquesta qüestió, la doctora nicaragüenca Margorie Montario, que participa en el col·loqui, manifesta: “El FSLN és una esquerra que no actua com a tal. Les últimes eleccions van ser un frau”. Montario també alerta que en l’àmbit sanitari les retallades previstes per al 2019 són d’un 35 per cert. Tant a ella com a Sancho els consta que cada setmana arriben a Catalunya exiliats provinents de Nicaragua. Els qui opten per marxar del país es desplacen, sobretot, als Estats Units, Costa Rica i l'Estat espanyol.

Malgrat la pèrdua de suports del FSLN, Sancho denuncia que “molta gent encara veu Ortega com l’herència natural de Sandino”. I, tot seguit, avisa: “Si l'esperança de l'esquerra llatinoamericana és Maduro, Ortega i Morales, ho portem clar”. El preu que puguin pagar les esquerres a la Nicaragua post-Ortega, així com el rèdit polític que pugui extreure d’aquesta situació la dreta més radical, preocupa tant el periodista com la metgessa.

Primer, els Somoza, després, la Contra, i ara, Ortega. A les barricades estant, un ‘chavalo’ va confessar a Sancho que estava disposat a morir per la seva pàtria, i ell li va respondre: “Nosotros no queremos que tú te mueras”. Al seu parer, la societat nicaragüenca acumula ja massa ferides, i tard o d’hora haurà de canalitzar tot aquest dolor. "Em preocupen l’odi i les ganes de venjança”, reconeix el periodista, que aposta per la reconciliació dels nicaragüencs i demana lideratges que segueixin el llegat de Nelson Mandela.

Més enllà de les semblances amb Somoza, Sancho creu que a Ortega també li escau la comparació amb Macbeth. No es tracta, tan sols, de l'afany de poder. A partir de 2013, per iniciativa de la vicepresidenta i primera dama, Rosario Murillo, el règim va construir a Managua tot un seguit d’arbres de metall gegants, denominats ‘árboles de la vida’. A l’obra de Shakespeare, les tres bruixes van anunciar al monarca sanguinari que perdria el regne quan el bosc de Birnam es desplacés en contra seva. Enguany, l’oposició ha enderrocat aquestes construccions xarones. Els arbres, també a Nicaragua, s’han començat a moure.