Periodistes d'abans

No cal ser gaire brillant per comprovar en tot moment que el periodisme tal i com el coneixíem fa uns anys, ha mort de manera definitiva. Cert que la imparcialitat és una utopia, però les èpoques daurades de la professió queden lluny. Els professionals que es dedicaven a investigar s'han substituït per rodes de premsa mimètiques i generalistes, algunes (les més compromeses) sense preguntes i per becaris a euro la peça. L'experiència que abans era un valor indiscutible s'ha transformat en un llast que cal evitar i la dependència directa, absoluta i vergonyosa de l'amo que paga, sigui privat o públic s'han convertit en una obligació inexcusable.

Així les coses hem anat veient com els diaris i els suplements s'aprimaven fins convertir-se en fantasmes, en ombres d'allò que van ser, com els informatius són ara peces clòniques sense personalitat i carregades d'ideologia, com el periodisme d'investigació ha desaparegut del mapa i com les empreses fulminen tots els treballadors amb trajectòria per canviar-los per joves sense experiència, evitant al màxim la cohabitació de dos maneres de fer necessàriament complementàries.

Bru Rovira (Barcelona 1955) és un dels grans periodistes de casa nostra i germà del conegut il·lustrador Francesc Rovira. Va treballar durant més de 25 anys a La Vanguardia. Especialitzat en temes internacionals i socials la seva tasca s'ha vist recompensada amb premis professionals tan prestigiosos com l'Ortega i Gasset i el Miguel Gil Moreno. Víctima com tants altres d'aquest canvi estructural i negatiu que ha patit la premsa al llarg dels últims anys va ser un dels escollits en una d'aquestes reestructuracions empresarials que no tenen en compte els mèrits personals i l'experiència, per molt amples i valuosos que siguin i ara s'estrena com a novel·lista amb aquest 'Matar al director' que publica Navona i que per a tots aquells que coneguin una mica les bambolines de la comunicació nostrada té tots els ingredients d'una venjança elegant, senyorial però mordaç, irònica i gens incruenta fent bo allò que diu la saviesa popular que les novel·les negres són una bona manera de deixar anar la mala llet, d'evitar-te psicòlegs i de canalitzar la venjança d'una manera intel·ligent i innòcua.

Sigui com sigui la història arrenca amb l'assassinat del director d'un gran diari en circumstàncies una mica tèrboles i que es fa càrrec de les investigacions és la sotsinspectora de Mossos Matilda Serra, precisament una ex-periodista d'investigació que havia treballat al mateix diari. Això dona peu a Rovira a treballar al voltant del subtítol del llibre 'Una novel·la periodística', ja que, a banda de la trama criminal, que es mou al voltant dels cercles d'influència i de poder i la crueltat que poden arribar a generar, es van succeint reflexions, explicacions i homenatges al periodisme en majúscules, a una època on l'autor va ser un dels protagonistes destacats i que ara s'ha perdut en benefici de la banalitat, de la superficialitat, de l'estalvi de costos i de la manca de rigor i professionalitat que porten aparellats el mercantilisme i la politització del periodisme.

Apareix el record de les redaccions sorolloses, dels periodistes de carrer, dels bars on s'aplegaven quan s'acabava la jornada, de la manera de treballar i, sobretot, Rovira dedica espai i record als mestres, a personalitats imprescindibles del periodisme català com Josep Maria Huertas Claveria o Xavier Vinader que tenen un paper destacats com a secundaris de luxe i que representen com ningú les èpoques daurades del reporterisme d'investigació social i polític. 

Només per això, per aquesta manera de presentar una època, un col·lectiu i una manera de treballar Matar a director ja valdria molt la pena, però també presenta una magnífica trama negra i un retrat brillant dels personatges centrals, amb les seves llums, les seves ombres i el pes d'un passat que, vulguin o no, marca el seu present, el seu caràcter i la manera de fer, de pensar i d'actuar.

Un novel·là lúcida, apassionada i brillant i un càlid homenatge a la professió periodística que, m'agradaria pensar que, vist el rigor i la qualitat que demostra Bru Rovira en aquest incursió en la narrativa de ficció, tindrà continuïtat en un segon lliurament de la intensa i àcida Matilda.