“He trobat una tíbia allí baix!”, exclama il·lusionat Josep Munté. Pocs contextos poden concitar tal satisfacció a l'hora de trobar una tíbia, però aquest sens dubte n'és un. Som a la punta del Cucuc, com es coneix popularment la cota 496, al terme municipal de Corbera d'Ebre. La tarda del 19 de setembre de 1938 l'exèrcit republicà va patir-hi un bombardeig massiu de tanta envergadura que conten que la muntanya va quedar rebaixada mig metre. Munté, natural del Masroig, és estudiant d'últim curs d'història a la Universitat Rovira i Virgili. El seu professor és el catedràtic d'història contemporània i degà de la Facultat de Lletres, l'ebrenc Josep Sánchez Cervelló, de Flix. Tots dos pentinen les Terres de l'Ebre i el Priorat a la recerca de restes humanes de la batalla de l'Ebre. El govern els ha encarregat que localitzin ossos de desapareguts de la Guerra Civil a la zona per intentar completar el mapa de fosses.
És una feina ingent. Es calcula que la batalla de l'Ebre va produir unes 80.000 baixes dels dos bàndols. Baixes no vol dir morts, ja que els ferits també s'hi compten. La majoria de caiguts del bàndol insurrecte eren recuperats i enterrats dignament. Als marges, el que queden bàsicament són soldats republicans i civils. La xifra de morts que Sánchez Cervelló i Munté busquen podria superar els 5.000, segons estimacions del catedràtic, expert en la Guerra Civil; però ja adverteix immediatament que és molt difícil de quantificar. Existia la pràctica, per exemple, de fer pires amb morts i explosius per netejar les finques agrícoles de cadàvers en la immediata postguerra. També se sap que un batalló disciplinari de presoners republicans es va dedicar a enterrar cossos. Altres restes les van dur a l'ossari del Valle de los Caídos. A més, Catalunya hauria acollit un milió de refugiats de la resta de l'Estat durant la guerra. Molts no van sobreviure i eren enterrats improvisadament en forats deixats per les bombes. Mentre va durar la guerra els inhumaven com podien; després, es desenterraven per donar-los una mínima dignitat, insuficient, als cementiris municipals. És per això que hi ha tantes fosses en cementiris.
Però en queden molts pels verals. La recerca, que s'allargarà fins a final d'any, comença als registres dels jutjats de pau. Fa mesos que professor i alumne els escodrinyen un per un per buscar-hi la relació dels difunts. Si no són al cementiri, potser són als vorals, o al front, escampats per les trinxeres i els cràters de bomba que la bardissa es menja però que encara es distingeixen. És macabre, però és així: no és infreqüent que algun pagès comenci a llaurar i no pugui avançar perquè se li encalla l'arada amb un esquelet, com al coll de Coso, explica Josep Maria Álvarez, que treballa la terra des dels 13 anys a Corbera d'Ebre. Els rastrejadors de la universitat s'ajuden d'informadors sobre el terreny, confidents de gran ajuda que els guien a cada poble amb pistes sobre el parador d'ossos. Avui Álvarez els acompanya al Cucuc. “Trobarem algun cadàver aquí?”, li pregunta el professor. Quan topen amb la tíbia, treuen el mòbil, que els indicarà les coordenades, prenen una fotografia i omplen una fitxa amb el terme municipal, la parcel·la si és un tros privat, el nombre de restes, si són en superfície i si pertanyen a civils o militars, en cas que es pugui determinar d'entrada.
La tíbia del Cucuc forma part de les fosses no documentades, restes que van apareixent aquí i allà amb l'erosió del terreny a causa de les inclemències del temps. A l'Ebre estan més que acostumats a conviure-hi. Munté creu que “s'han banalitzat els ossos”, perquè la gent no se'n sorprèn, no s'esgarrifa, lamentablement formen part del paisatge com una cosa normal. “Els ossos de la guerra han anat perdent la categoria de restes humanes”, constata Munté.
Els ossos han extraviat el nom, però són d'algú. Són algú. És difícil dir-ne desapareguts. Són aquí, mig a l'aire lliure, ben visibles, ben apareguts, esperant que passessin 40 anys de dictadura i 40 de democràcia perquè algú els anés a documentar. L'espera es fa eterna per a Álvarez. “Fa deu anys que faig murs i més murs de pedra i que escric, per treure'm la ràbia”, es buida el corberenc. “Tinc morts a la finca, encara en trobo ara: ossos, cranis, de tot. Actualment i amb els mitjans que tenim avui dia, no calia allargar tant l'agonia d'estos morts abandonats”, lamenta.
En havent vorejat sembrats i esquivat prudentment arnes d'abelles, el terreny es torna una boscúria. Enmig d'esbarzers apareix un fèmur. Algú ha agafat un filat de pues rovellat i ha embolicat l'os en espiral, a mode de genoma. L'encàrrec dels historiadors es limita a documentar i localitzar els ossos, no pas a recollir-los. Aquesta serà una altra fase del projecte integral d'identificació de desapareguts de la Guerra Civil i el franquisme. El camí de la dignificació serà encara llarg, però aquest cop s'ha posat fil a l'agulla. El laboratori de genètica de l'hospital Vall d'Hebron extraurà a partir de l'octubre mostres d'ADN de parents de víctimes, començant per les registrades al cens de familiars de desapareguts, mentre que l'Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses farà el mateix amb els ossos. En acabat es compararan els resultats per mirar de trobar correspondències.
De fet, al memorial de les Camposines, a la Fatarella, hi ha un ossari en un espai restringit al públic on es dipositen restes dels combatents recollides en diferents punts del territori. Actualment, n'hi ha d'un centenar de persones, i és amb aquestes restes que es començarà a analitzar ADN. L'encàrrec a la Universitat Rovira i Virgili és una peça més de l'engranatge amb què es pretén avançar en la dignificació de totes les víctimes i afectats per la guerra a l'Ebre. Conèixer-ne el nombre i la localització és el primer pas per poder-hi actuar. “Catalunya té un deute de reconeixement amb la generació que va viure la Guerra Civil” i “és un deure del govern redreçar aquesta situació”, reconeixia el conseller Raül Romeva al juliol des de les Terres de l'Ebre. La tasca de Sánchez Cervelló i Munté persegueix alhora completar el mapa de fosses i repressió de Catalunya, que s'actualitzarà en una nova versió que es preveu que estigui disponible durant l'últim trimestre d'enguany.
La satisfacció latent de posar nom als ossos és gran per a tots dos historiadors. És una feina que si l'haguessin de fer de franc, tots dos la farien igualment. “El franquisme no sols és una injúria a la democràcia i la llibertat dels pobles, sinó que els que guanyen practiquen una repressió sistemàtica fins l'any 77”, observa Sánchez Cervelló. “Estem a punt de crear un país nou i sembla que no vulguem girar aquest full sense parlar-ne. Si no ho afrontem, com volem afrontar el futur immediat?”, s'interroga el catedràtic. “La Terra Alta encara viu d'esquena a la batalla de l'Ebre”, rebla Munté, que dedica el seu treball de final de grau als ponts de l'Ebre durant la guerra.
A la tarda els seus passos es dirigeixen a l'abrupta serra de Pàndols, balcó privilegiat des d'on es divisa el vapor d'aigua de la central d'Ascó i els nuclis de Pinell de Brai, Ginestar, Benissanet, les dues Mores, l'Ebre... Salta a la vista que havia de ser de magna importància militar estratègica. Trossos de sola de bota, fragments de llaunes amb què s'alimentaven els combatents, projectils, anelles de granada, metralla dispersa. Arqueologia contemporània.
Entre Pàndols i la serra de Cavalls localitzen més restes, presumptes metatarsos i un parell de costelles. Les tapen amb pedres perquè ningú no les toqui. Una bandera republicana marca el lloc on hi ha una placa d'homenatge als brigadistes internacionals que van participar en la contesa. En aquesta cota ventosa va lluitar el batalló de voluntaris nord-americans Abraham Lincoln. “Poble d'Espanya, recordareu els homes lliures que lluitaven amb vosaltres, aguantant i morint amb vosaltres, els estrangers, el seu alè era el vostre alè”, resa la inscripció. I tant si els recorden. La guerra està presentíssima en aquesta contrada. Al Priorat, on hi havia instal·lats hospitals de campanya itinerants com a epicentre de la rereguarda republicana, i a la Terra Alta, la feina està pràcticament enllestida. Ara la cerca es concentrarà més al sud, cap al Baix Ebre i el Montsià, on els dos historiadors ja han començat a contactar amb fonts orals. Són més de 350 quilòmetres quadrats de camp de batalla i molta, molta guerra. Quants, quants ossos?
