-
Rubén Marín, en una imatge d'arxiu
Cedida
El professor Rubén Martín, group leader a l’Institut Català d’Investigació Química (ICIQ), ha estat guardonat amb la prestigiosa Càtedra Liebig de la Societat de Química Alemanya (GDCh). Des del 1999, la GDCh atorga aquest premi per reconèixer els millors investigadors en química orgànica del món. El guardó consisteix en una invitació a un viatge científic per Alemanya, durant el qual el premiat recorre diverses universitats i centres de recerca impartint conferències sobre els seus últims descobriments.
Després d’anys de treball constant, la comunitat científica internacional ha reconegut el treball d’aquest científic de l’ICIQ. Parlem amb ell perquè ens expliqui la seva tasca diària.
Com arriba al punt de centrar la seva investigació en el camp del CO2?
La meva motivació ve determinada per la passió per descobrir nous reptes científics. Vaig optar per investigar en el camp del CO2, per tal de trobar metodologies sintètiques per transformar un gas abundant, econòmic i que té un efecte directe en l’escalfament global, en productes d’alt valor afegit a la nostra societat.
Quan de temps fa que desenvolupa estudis relacionats amb el CO2 en l’àmbit de l’ICIQ?
Vaig començar a desenvolupar la meva recerca en el camp de captura de CO2 des del setembre de l’any 2008, moment en què em vaig unir a l’ICIQ com a group leader.
Quants integrants formen l’equip d’investigació? Com és el dia a dia de la seva tasca?
Actualment, el grup de recerca el formen divuit persones; estudiants de doctorat i investigadors postdoctorals, estudiants visitants i tècnics de laboratori. L’equip treballa amb reaccions químiques i les analitza amb tecnologies analítiques, per tal de valorar els resultats obtinguts i obtenir conclusions. Tots els membres de l’equip assisteixen a conferències i seminaris internacionals, on presenten la seva recerca.
El seu equip capta aquest gas per transformar-lo en molècules d’alt valor afegit. Què vol dir aquest concepte?
Per explicar-ho de manera senzilla, l’equip dissenya varetes màgiques que capturen el diòxid de carboni. Aquestes eines són catalitzadors que acceleren reaccions. Recentment s’han transformat compostos derivats del petroli (hidrocarburs insaturats) o el cru del petroli (hidrocarburs saturats) en àcids grassos, a través de l’acció del CO2 i un catalitzador de níquel, que és un dels metalls més abundants del planeta. Els àcids grassos s’usen en la indústria cosmètica, en detergents, colorants i, entre d’altes, com a part essencial de fàrmacs. S’estima que el mercat global d’àcids grassos assolirà els 20 bilions de dòlars l’any 2020. Aquesta tecnologia és molt versàtil, ja que permet generar diferents varietats d’àcids grassos a partir d’un únic precursor canviant la temperatura de reacció. Sembla màgia, però és química. El catalitzador camina per la cadena d’hidrocarbur fins que arriba al punt on incorpora el CO2, i en aquesta fase es pot modificar.
El CO2 és un dels principals gasos causants de l’efecte hivernacle. Quines mesures podem adoptar cadascú de nosaltres, en el nostre dia a dia, per evitar el seu excés a l’atmosfera?
La primera mesura es conscienciar la societat de l’escalfament global causat per l’acumulació de CO2 i d’altres gasos amb efecte hivernacle. Mesures fàcils d’adoptar serien deixar de banda el cotxe privat, promocionar el transport públic o la bicicleta, consumir energies renovables en lloc de la tradicional elèctrica, i reduir el consum de producte, ja que els aliments són els responsables d’un 20% dels gasos emesos amb l’efecte hivernacle, a més a més de fomentar el reciclatge i reduir el consum d’envasos.
Com a investigador, com veu l’estat de la recerca científica a les comarques de Tarragona?
La inversió que es realitza en investigació mai és suficient. Cal destinar-hi més recursos, ja que invertir en investigació és enormement rendible. Per desgràcia, la societat dona més importància a la investigació aplicada que a la ciència bàsica, quan la primera s’alimenta de la segona i és un error etiquetar-la com una “curiositat” científica. Aquesta realitat es tradueix en dificultat per trobar fons, però cal recordar que sense aportació no es podrà fer investigació de primera línia. Cal finançar la ciència bàsica, que és la pedra angular d’una societat moderna en desenvolupament.
