“Cuando gobierne bajará el paro” Mariano Rajoy (2010). Aquesta i altres afirmacions similars feia l’actual president del govern respecte a la creació d’ocupació. Res més lluny de la realitat. Un any i pocs mesos després de que el PP guanyés les eleccions s’han destruït un milió de llocs de treball, situant-se la taxa d’atur en el 27’16% lo qual significa que hi ha 6.202.700 persones aturades. Així mateix, a Catalunya no estem molt millor i anem camí del milió d’aturats ja que aquest primer trimestre ja hi ha 902.300 persones aturades i la taxa d’atur s’ha situat al 24,5%.
Però aquestes no són les úniques dades que es desprenen de l’Enquesta de Població Activa del primer trimestre de l’any 2013 sinó que també trobem una taxa d’atur juvenil que supera el 57%, que 1.902.000 de llars tenen tots els seus membres a l’atur i que 2.901.100 persones van perdre la feina fa més d’un any. Per tant, la situació es dramàtica per a milers de persones les quals veuen agreujada la seva situació amb altres mesures que els afecten directament tals com l’augment d’impostos, el repagament sanitari, la degradació dels serveis públics, etc. Tot això fa que les desigualtats entre classes socials i els nivells de pobresa augmentin sense parar. En aquest sentit les dades mostren que a l’estat espanyol hi ha 26,7% de persones que estan sota el llindar de la pobresa i que a Catalunya ens trobem en un esgarrifós 29,5% de pobresa segons l’Enquesta de Condicions de Vida i hàbits de la Població 2011.
Així doncs, aquestes intolerables dades d’atur són conseqüència directa de les darreres reformes laborals (1) del PP i del PSOE les quals han facilitat els acomiadaments massius. Així mateix les continues retallades imposades en els serveis públics fan que centenars de milers de treballadors interins vagin directament a les files de l’atur. Tampoc no hi ha que oblidar la nul·la inversió en polítiques industrials les quals podrien impulsar la economia i ser generadores de llocs de treball. Per tant, cal canviar aquesta política econòmica i acabar amb les mesures d’austeritat.
Així mateix, el govern de l’estat espanyol ha afirmat en el consell de ministres del 26 d’abril que l’atur no baixarà del 25%, com a mínim, fins al 2016 i que, per tant, continuarà la destrucció d’ocupació, això si més lentament. Així és d’hipòcrita aquest govern que en comptes de preocupar-se en crear llocs de treball es contenta amb que es freni la destrucció dels mateixos, cosa que tampoc esta aconseguint. Però, realment no hi ha alternatives a aquest drama social que representa l’atur? No serà que ja li va bé al Govern i als seus amiguets de la CEOE que existeixi tant d’atur? Així doncs, el que s’està creant intencionadament és un enorme exercit de reserva de mà d’obra barata disposada a treballar a qualsevol preu i amb condicions laborals molt precàries (2). És, en definitiva, un canvi de model per competir amb la resta del món devaluant les condicions laborals internes, un model que l’únic que ofereix és atur, precarietat o exili (3). Però, torno a preguntar quina alternativa tenim?
Doncs bé, front a aquesta degradació continuada de les condicions de vida de la majoria de la població i front a l’atur, la precarietat i l’exili econòmic cal reaccionar i plantar cara per a, en un primer pas, revertir les polítiques d’austeritat i de retallades dels drets socials i laborals. Cal doncs un canvi de model en la política econòmica i social actual que ens porti a la generació d'ocupació mitjançant un repartiment del treball i de la riquesa i una inversió pública planificada, que combini les polítiques industrials amb les polítiques actives d'ocupació dins d'un marc normatiu favorable a les classes populars i on les polítiques socials tinguin la major importància. Però per això fa falta voluntat política i aquests governs, tant el de l’estat espanyol com el de Catalunya no la tenen ja que defensen uns altres interessos. Per tant, és prioritària una lluita social continuada en el temps que els sindicats, els moviments socials i altres col·lectius organitzats han de plantejar de manera conjunta i el més contundentment possible. Finalment les milers de persones aturades han d’autoorganitzar-se en assemblees de parats o plataformes veïnals per exigir un treball que els procuri els ingressos necessaris per una vida digna, alhora que han de prendre consciència del perquè d’aquesta situació. Així doncs, cal avançar cap a la conscienciació d’una amplia majoria social que pugui articular un front polític, social i sindical que pugui ser el mecanisme per capgirar aquesta situació i transformar la societat.
