Estem immersos al bell mig d’una revolució conservadora; a l’actual situació econòmica li acompanyen tota una sèrie de mesures polítiques que tenen com a finalitat desmantellar l’Estat del Benestar i retallar en drets Socials. Mentre que els resultats de les polítiques neoliberals, iniciades per Reagan i Margaret Thatcher als 80 i seguides per gairebé tots els governs europeus, ens estan deixant una societat desigual, empobrida, aturada, frustrada i sense futur, el Govern (garant i representant del poder econòmic) està duent a terme una campanya de criminalització i persecució contra tot aquell que protesta, que es manifesta i que qüestiona la realitat, el major exemple de la qual és l’absurda qualificació de pseudoterroristes i/o nazis als membres de la PAH. Per si tot això fos poc, ens volen vendre la idea que els culpables de tot plegat som els ciutadans, malbaratadors, que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, i mentre les classes dirigents estan implicades en centenars de casos de corrupció ens retallen l’accés a l’educació i a la sanitat amb taxes abusives i empitjorament del servei.
Fins ara els ciutadans hem estat desorientats i en estat de xoc, ens ha costat reaccionar, però com deia fa poc Merche Negro en un article al seu blog, la supèrbia ha canviat de bàndol. Gràcies a accions com les de la PAH la gent s’està esperançant, sembla que la lluita pot servir per alguna cosa, a més a més fa pocs dies Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, persones de gran bagatge i àmpliament respectats, ens presentaven el seu procés constituent amb la intenció d’aglutinar en una candidatura electoral a l’esquerra alternativa, superant les sigles dels partits i cercant una alternativa real a aquest model socioeconòmic devastador i caduc.
Però el meu optimisme i les meves esperances han augmentat després d’assistir aquest cap de setmana a la 10 Assemblea Nacional d’ICV. A banda de presentar resolucions i aprovar documents, s’ha parlat molt d’economia, del model sanitari i educatiu que volem, de municipalisme, d’un nou model energètic que impedeixi pràctiques com el fracking, de la gestió pública de l’aigua i de moltes coses més, però sobretot de superar el sistema actual i generar aliances amb diferents agents polítics i socials per crear-ne un de nou, i és aquest el punt que més m’interessa! Jo em vaig afiliar a un partit perquè penso que és la millor manera existent fins ara d’arribar a les institucions i canviar les coses, però no crec en la partitocràcia i en la meva opinió el temps dels partits ja és cosa del passat. És el temps de la societat civil organitzada, com a ciutadans tenim dret a decidir el què volem ser i on volem anar, ho hem vist aquí a Catalunya amb la reivindicació pel dret a l’autodeterminació, però també a la resta de l’Estat amb la presentació de la ILP per la dació en pagament o amb moviments socials com “marea groga”, “marea blanca” o “rodea el congreso”. Es necessiten noves formes de fer política més transparents i participatives per transformar la trista realitat que ens envolta.
En aquest sentit el lema de l’assemblea 'Junts/es podem canviar-ho tot' i els discursos de totes i tots els convidats anaven en la mateixa línia: la unió i la necessitat de crear un moviment nou que doni esperances a la gent. Van pujar a la tribuna representants d’Equo, Izquierda Unida, Izquierda Abierta, Anova, Compromís, Iniciativa Verds Balears, de plataformes com SOS educació pública, que va tenir un to crític, Aigua és vida i Diosdado Toledano, un dels promotors de la ILP per la renda mínima garantida, que va ser ovacionat amb un llarg SÍ ES POT! Però el moment que em va semblar més emotiu va ser quan Arcadi Oliveres va pujar inesperadament a la tribuna i va dir “vosaltres i nosaltres som el mateix, hem lluitat molt junts i ho continuarem fent”.
Tenim la necessitat de superar les sigles, els sectarismes i els partits, de construir una esquerra majoritària per tornar a tenir l’hegemonia social i política i acabar amb el patiment i amb aquesta barbàrie per convergir en un nou país. La situació és urgent perquè cada dia que passa més persones es queden a la cuneta, tenim una responsabilitat històrica, però la voluntat hi és i la força hi és. No és certa aquella afirmació de la dama de ferro que deia que la societat no existeix, que només existeixen els individus. La societat està aquí i està més viva que mai, ens sentim preparats per a la lluita i vencerem.
Fran Cobos és portaveu d’ICV Tarragona
