Ara pro nobis 08 d'Abril de 2023
Pellicer al Senat
El venedor de pintures, ara ens ven Junts. L'interessa vendre Junts perque és el seu pas a viure quatre anys de la cadira.I quina cadia, el Senat !
Res, tu. A votar CUP !
-
MBO
Mentre anàvem observant com els partits que aspiren a obtenir l’alcaldia procuraven fer-se visibles a la ciutadania, esclatava una notícia que suposava una sotragada important i esdevenia el fet més comentat de la precampanya de les eleccions municipals a Reus: Josep Baiges, per a sorpresa de tothom (diria que fins i tot d’ell mateix), s’anunciava com a número 2 de la candidatura del PSC encapçalada per Sandra Guaita.
Baiges, omnipresent en moltes iniciatives ciutadanes des de fa molts anys (algunes impulsades per ell mateix) feia el pas a l’acció política, partint de la idea que des de l’ajuntament podrà fer allò que ell sovint ha trobat a faltar quan, des de la seva acció cívica o activitat professional, entrava en relació amb la primera institució local.
La jugada del PSC i de Guaita és de traca i mocador. De les tres candidates teòricament més ben posicionades per acabar sent alcaldessa, Guaita és, probablement, la menys coneguda. Això fa que afronti la cursa electoral amb un cert desavantatge i el fet de posar Josep Baiges com a número 2, l’ajudarà a pal·liar, ni que sigui en part, aquest dèficit.
Qui no conegui Sandra Guaita sempre podrà parlar de la llista del PSC com la llista del Baiges. He d’avisar que he estat company de taula professional amb Josep Baiges durant força temps i, per tant, qualsevol anàlisi que pugui fer no pot ser objectiva. Baiges és un comunicador amb estil propi que entre les seves virtuts hi té una notable capacitat creativa.
La precarietat del sector de la comunicació a la ciutat (d’aquest tema caldrà parlar-ne algun dia) el portà a treballar a la Cambra de Comerç convertint-se en una peça clau en la hiperactivitat d’aquesta institució sota la presidència d’Isaac Sanromà, que Jordi Just ha continuat. Si com a comunicador Baiges s’havia convertit en un profund coneixedor del teixit associatiu reusenc, del Reus organitzat, a la Cambra Baiges hi ha pogut fer una immersió en els sectors econòmics i empresarials de la ciutat, com a mínim dels més tradicionals, que pot anar molt bé que traslladi a l’ajuntament.
Algú em comentava no fa massa que Josep Baiges és una mena de guardià de les essències locals més tradicionals i que li falta un punt de modernitat en el discurs que fa habitualment sobre la ciutat. Potser el meu interlocutor tenia raó, no ho sé. En tot cas, els seus articles i les seves intervencions públiques estan a l’abast de tothom perquè cadascú en pugui treure les conclusions que vulgui.
Que ningú esperi un Baiges que entri en el cos a cos de la batalla política més barroera. Si la campanya i el futur ajuntament són escenaris de crispació i camps de batalla per a les lluites partidàries i els atacs personals, ell no s’hi sentirà gens còmode. Tampoc s’hi sentirà (i això el PSC ho ha de tenir present) quan, per disciplina de vot, li toqui votar coses en què no creu.
Vull pensar que Josep Baiges tot això ja ho ha reflexionat, com també confio que algú amb experiència li hagi explicat que l’acció política municipal té limitacions, que la lentitud amb què avancen alguns projectes és desesperant i que quan alguna iniciativa topa amb el secretari o l’interventor cal molta paciència, perquè entre tots plegats hem acabat construint unes administracions tan garantistes que costa molt sortir del camí marcat i accelerar la marxa.
Junts i la campanada
El factor Baiges ha irromput aquesta precampanya electoral en què candidates i candidats s’afanyen a difondre tot allò que fan (ha estat divertit veure el catàleg de fotos dels i les alcaldables amb Ari Sánchez), i en la que es produeix una paradoxa significativa.
El govern sortint el lidera Junts, que ha tingut l’alcaldia i, en canvi, que llueix acció de govern és ERC i Noemí Llauradó, que fa més el paper d’alcaldessa sortint que el d’aspirant. En canvi, Junts, sense Pellicer, fa la sensació que no acaba de trobar el seu discurs.
Pujar al campanar de Sant Pere i dir que “donarem la campanada” és el mateix que assumir públicament que no parteixen com favorits, que els corrents electorals de fons no els afavoreixen. D’acció de govern, pràcticament no en llueixen, almenys fins ara.
La Setmana Santa és un punt d’inflexió d’aquesta cursa electoral. Quan tornem, faltarà poc més d’un mes i mig per anar a votar i tot plegat s’intensificarà. De moment, Déu n’hi do.
Anteriorment, a Mestralades:
