Si en un hipotètic i surrealista referèndum teatral em demanéssin quin és el meu director d´escena italià preferit, escolliria sens dubte al malaurat Giorgio Strehler.
La seva capacitat per traduïr en suggerents escenes la paraula dels més il.lustres dramaturgs de la literatura dramàtica universal fou tan gran que qualsevol temptativa d´aproximar-vos-hi per mitjà d´una breu o llarga descripció, seria un acte d´autèntica insensatesa i alta traïció a la seva obra.
Remetre-us només a dos dels seus muntatges cabdals – “El Rei Lear”, de William Shakespeare, i “L´hort dels cirerers”, d´Anton Txèkhov -, i a un fet sempitern en aquestes i altres posades en escena seves: la recurrent aparició d´un moment en el que un o diversos personatges pleguen una peça de roba (ja sigui un llençol, un drap, unes estovalles o element anàleg) tot just abans de començar a desmembrar-se l´ordre en el qual viuen i transiten aquests personatges. Un ordre viciat i alhora complex; unes pautes de comportament irreals per a governar un món real; un monstre aterridor calçat amb peus de fang.
Una visió de la realitat meravellosament copsada i encara millor traduïda en poètiques imatges que converteixen aquestes en irrepetibles postals per servar en la memòria i adonar-nos-en que al llarg del temps tornaran a repetir-se tanmateix com si les persones (i no tan sols els personatges) fóssim incapaços d´aprendre d´un fet tant important com n´és la Història i els seus protagonistes.
Dels errors desgraciadament no se n´aprèn i Strehler ho sabia millor que ningú, per aquest motiu incidia una i una altra vegada en la incapacitat de l´home per entendre, modificar i superar les adversitats i ser capaç de construïr un món més eficaç, lògic i conseqüent amb el seu temps.
Tot just fa uns dies, s´anunciava gairebé furtivament la desaparició del programa de difusió i divulgació cultural “La Mandrágora”, emès per la segona cadena de Televisió Espanyola. Un dels darrers reductes -juntament amb l´espai “Redes” conduït per Eduard Punset- destinats a la reflexió, i en el cas de “La Mandrágora”, carta de presentació de la cultura (teatre, música, dansa, etc.) com a possible (i viable) font d´entreteniment i necessari instrument socio-educatiu alhora.
Cercant justificacions immediates a aquest decés televisiu, hom arriba a pensar (que no vol dir creure) que la cultura no interessa a ningú, fins i tot als mateixos que en tenen el deure de difondre-la. Ningú no ha posat el crit el cel per aquest fet, però en canvi, sí que ens preocupem i reivindiquem el foment i creixement dels espais televisius que ens informen fefaentment i amb àvida miserabilitat de qui ocupa el llit de cada casa.
Què pensaria algú com Strehler, o què en pensem nosaltres de la suspensió d´aquest espai? Un altaveu de les propostes culturals i teatrals més importants, i alhora interessants, del país. Un programa creat des de la sensibilitat que té l´artista de saber que està trascendint tota proposta estètica per a apropar-se (amb més o menys sentit crític) al retrat d´una societat i la seva condició.
Potser és per què el programa en sí no n´era mereixedor? Prova d´això en té el taciturn horari (altes hores de la nit) a que el vàren relegar des d´un bon principi...o potser és que no volem o considerem potencialment perillòs un programa que ens obri els ulls al món de la reflexió? Qui sap si estem caminant a “pas de cranc” com diu Umberto Eco en el seu llibre de títol homònim, per tornar de nou a l´època quaternària del “pan y toros”.
Sigui com sigui, la desaparició d´un altre llençol de la televisió pública farà que el llit sigui cada més aspre i incòmode per poder-hi descansar. El substituïran, el substituïrem per algun succedani barat de continguts absurds, propens a la divulgació de la mediocritat com a vehicle d´èxit en una societat altament mediocretitzada i grisa, on el triomf es comptabilitza a través de quotes de fama (i pantalla) i no pas des del respecte a la dignitat ni del prestigi que atorga la perseverança en l´esforç i la tenacitat en el treball.
Llarga vida als llençols d´ Strehler i a “La Mandrágora”.
Francesc Cerro Ferran és director d´escena i dramaturg.
