Divendres, 14 de Juny de 2024

Els llençols d'Strehler

22 de Març de 2010, per Francesc Cerro Ferran

Si en un hipotètic i surrealista referèndum teatral em demanéssin quin és el meu director d´escena italià preferit, escolliria sens dubte al malaurat Giorgio Strehler.

La seva capacitat per traduïr en suggerents escenes la paraula dels més il.lustres dramaturgs de la literatura dramàtica universal fou tan gran que qualsevol temptativa d´aproximar-vos-hi per mitjà d´una breu o llarga descripció, seria un acte d´autèntica insensatesa i alta traïció a la seva obra.

Remetre-us només a dos dels seus muntatges cabdals – “El Rei Lear”, de William Shakespeare, i “L´hort dels cirerers”, d´Anton Txèkhov -, i a un fet sempitern en aquestes i altres posades en escena seves: la recurrent aparició d´un moment en el que un o diversos personatges pleguen una peça de roba (ja sigui un llençol, un drap, unes estovalles o element anàleg) tot just abans de començar a desmembrar-se l´ordre en el qual viuen i transiten aquests personatges. Un ordre viciat i alhora complex; unes pautes de comportament irreals per a governar un món real; un monstre aterridor calçat amb peus de fang.

Una visió de la realitat meravellosament copsada i encara millor traduïda en poètiques imatges que converteixen aquestes en irrepetibles postals per servar en la memòria i adonar-nos-en que al llarg del temps tornaran a repetir-se tanmateix com si les persones (i no tan sols els personatges) fóssim incapaços d´aprendre d´un fet tant important com n´és la Història i els seus protagonistes.

Dels errors desgraciadament no se n´aprèn i Strehler ho sabia millor que ningú, per aquest motiu incidia una i una altra vegada en la incapacitat de l´home per entendre, modificar i superar les adversitats i ser capaç de construïr un món més eficaç, lògic i conseqüent amb el seu temps.

Tot just fa uns dies, s´anunciava gairebé furtivament la desaparició del programa de difusió i divulgació cultural “La Mandrágora”, emès per la segona cadena de Televisió Espanyola. Un dels darrers reductes -juntament amb l´espai “Redes” conduït per Eduard Punset- destinats a la reflexió, i en el cas de “La Mandrágora”, carta de presentació de la cultura (teatre, música, dansa, etc.) com a possible (i viable) font d´entreteniment i necessari instrument socio-educatiu alhora.

Cercant justificacions immediates a aquest decés televisiu, hom arriba a pensar (que no vol dir creure) que la cultura no interessa a ningú, fins i tot als mateixos que en tenen el deure de difondre-la. Ningú no ha posat el crit el cel per aquest fet, però en canvi, sí que ens preocupem i reivindiquem el foment i creixement dels espais televisius que ens informen fefaentment i amb àvida miserabilitat de qui ocupa el llit de cada casa.

Què pensaria algú com Strehler, o què en pensem nosaltres de la suspensió d´aquest espai? Un altaveu de les propostes culturals i teatrals més importants, i alhora interessants, del país. Un programa creat des de la sensibilitat que té l´artista de saber que està trascendint tota proposta estètica per a apropar-se (amb més o menys sentit crític) al retrat d´una societat i la seva condició.

Potser és per què el programa en sí no n´era mereixedor? Prova d´això en té el taciturn horari (altes hores de la nit) a que el vàren relegar des d´un bon principi...o potser és que no volem o considerem potencialment perillòs un programa que ens obri els ulls al món de la reflexió? Qui sap si estem caminant a “pas de cranc” com diu Umberto Eco en el seu llibre de títol homònim, per tornar de nou a l´època quaternària del “pan y toros”.

Sigui com sigui, la desaparició d´un altre llençol de la televisió pública farà que el llit sigui cada més aspre i incòmode per poder-hi descansar. El substituïran, el substituïrem per algun succedani barat de continguts absurds, propens a la divulgació de la mediocritat com a vehicle d´èxit en una societat altament mediocretitzada i grisa, on el triomf es comptabilitza a través de quotes de fama (i pantalla) i no pas des del respecte a la dignitat ni del prestigi que atorga la perseverança en l´esforç i la tenacitat en el treball.

Llarga vida als llençols d´ Strehler i a “La Mandrágora”.

Francesc Cerro Ferran és director d´escena i dramaturg.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (7)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Andreu Martín  06 d'Abril de 2010

Et in arcadia ego

 En la pintura de Nicolas Poussin tres pastors en un paisatge bucòlic observen una tomba per recordar que fins i tot allí regna la mort. Ningú en pot defugir. Tampoc un programa de televisió o un gran dramaturg. L'Enric Cervera interpretava un Sr. Kamen amb el seu caràcter d'inexorabilitat. El seu personatge era el temps de l'univers de Mika i el paradís. Ell decidia quan havia acabat el dibuix del seu client i tancava la llibreta de dibuix com qui plega el llençol que s'ha de desar.
Cal per tot això deixar de recordar el paradís o l'arcàdia? Es clar que no. Només agrair altres llençols que s'estenen al Sol com són aquestes pàgines virtuals on autors i comentaristes brinden pels difunts amb inigualable estil.

Enric Cervera  24 de Març de 2010

El nostre teatre... que encara cueja

 L'Strelher va ser un dels mestres principals del Lluís Pasqual, crec, però això ja forma part del passat. Tan de bo se li reconeguessin a tothom els seus mestres i els seus propis valors. No ens podem oblidar de cap persona ni de cap model, aquests són els que formen el pòsit del nostre món artístic
que a la vegada ha d'esdevenir el repositori bàsic al que hem d'acudir ara i d'on hauran de nodrir-se les noves generacions que ens precedeixin. Però crec que actualment al nostre teatre li falten models més que falses innovacions i modernitats transgressores reaccionàries. Fa un parell d'anys, més o menys, vaig tenir el plaer de veure el muntatge "A Disappearing Number" de la companyia anglesa (http://www.complicite.org/) al Teatre
Lliure, i el cito perquè és el darrer muntatge teatral que he vist que m'ha impactat. Penso que aquí som molt lluny d'aquest model, i m'entristeix el panorama local que tenim i la curta visió de les nostres quatre famílies. El teatre, sortosament encara no és mort, ni mai ho serà mentre hi hagi qui tingui ganes de dir alguna cosa i algú tingui ganes d'escoltar-la.

Pere Cavallé  24 de Març de 2010

optimisme

 L'admirat Strehler amb el seu pessimisme quant a la incapacitat per a modular les adversitats i construir un món millor, malgrat tot, no defallia, tenia l'esperança de que anava endavant. El camí és llarg i sabut és que es fa camí caminant. Cal seguir l'exemple. Ningú no veurà el final però cal seguir...

El decés televisiu quant a cultura era d'esperar. Aquí manen les audiències, hi manca la comunicació viva que és el que aporta el directe-directe, hi ha d'haver una intercomunicació, no només en una direcció. El teatre, la música i en general totes les arts necessiten donar-les vida i això s'aconsegueix amb artistes excel.lents com tu. Ànims!

Marta Cañellas  23 de Març de 2010

Sobre errors i llençols

 Una de les expressions a la que recorro sovint com a mestra és que dels errors se n’aprèn més que dels encerts. Francesc, sens dubte em rebats la màxima però, com sol passar també en el món acadèmic, el context és allò que mana i el consumisme televisiu del nostre país és un clar exemple d’aquest decés cultural al qual sembla que anem abocats.
Segurament Strehler estaria d’acord amb un dels nostres millors ditxams : a cada bugada es perd un llençol.

Tanmateix que no mori la reflexió!

Francesc Valls-Calçada  23 de Març de 2010

Qualitat o audiència ?

Molt interessants les teves reflexions, Francesc. Ja fa temps que sembla que hi ha una conspiració per afeblir la cultura, per banalitzar-la. Un poble culte no es pot dominar. Si no pensem, si no exercim de lliures pensadors és més fàcil tenir-lo a ratlla, vençut. La televisió, en general, ha optat per distreure sense formar. Som el que mirem o mirem el que som? La Tv en lloc de ser un espai on s'emmiralla una societat culta i avançada esdevé l'espill d'una societat mediocre, cridanera i superficial. Però no de tota la societat, ni de bon tros: hi ha la resistència, gent com tu i com molts. Presumptes terroristes del pensament. Fa anys vaig assistir a un curs sobre la qualitat dels programes de TV (el dirigia la Mònica Terribas)i el dilema està en si un "bon programa" és el que té audiència i comporta molts € de benefici (audiència = a publicitat) o aquell que ofereix qualitat, bellesa, sensibilitat, informació i a sobre entreté... Està clar que la majoria dels programadors opten pel camí més fàcil i barat.

Martí Peraferrer Vayreda  23 de Març de 2010

Títol

 Felicitats Francesc..
Crec que la teva reflexió es molt encertada..jo sempre he pensant que el fet cultural s'ha de desitjat...has de tenir ganes de banyar-te en algun mar del coneixement...actualment estem en una fase que ens han posat el "yacussi" al menjador de casa...però arribarà un dia que voldrem tornar a sentir com era allo de banyar-se en el mar de les emocions...i recordarem que hi havia una cosa que es deia Teatre..i que hi ha uns tribu que enecara resisteix en algun suterani o en algun garatge tronat..llavors els anirem a buscar i els tornarem a demanar que ens ensenyin a ser persones una altra vegada...la humanitat es així de ciclica i d'estupida...què hi farem..de moment nosaltres camí del soterrani peró amb aquella alegria....jejeje Resistirem!!!!

Miguel Martín  23 de Març de 2010

Títol

No és que la cultura no interessi a ningú, però és ben cert que aquesta cultura, que no és l'única, interessa a molt poca gent. I és que estem immersos en una "cultura" del consumisme, l'hedonisme i la vulgaritat. Tot, suposo, per tal d'ajudar a molta gent a passar la vida fent que s'oblidi de la seva insulsa existència. És una distracció fàcil i que també persegueix evidents interessos comercials. El que és trist és que, ara que algunes televisions públiques ja no depenen tant d'aquests interessos comercials, no compleixin amb el seu mandat de fomentar la cultura amb espais com aquests, o es limitin a complir l'expedient relegant-los a horaris intempestius on la gent que no pateix d'insomni no pot seguir-los.

Reportatges