És com a mínim sorprenent que un col·lectiu, el pagès, que s’autoretrata com “els últims de la corda” sigui capaç d’articular un moviment potent, participatiu i sostingut en el temps per defensar els seus drets. Un moviment que no només va crear escola –potser l’exemple més conegut va ser la creació d’Unió de Botiguers a Reus– sinó que és àmpliament respectat a Catalunya i que ha servit per posar damunt la taula els innumerables problemes d’una manera de viure que es perd a les nostres comarques. Per aquest motiu dir que el sindicat Unió de Pagesos ha estat un model d’èxit no és pecar d’excés. Una altra cosa és analitzar quines altres alternatives tenien els que veien que dedicar-se a la terra era quasi èpic en una societat que no els valorava a finals dels setanta quan el món caminava cap a una globalització en què el seu ofici i els seus productes tenien els dies comptats.
Els assistents a la darrera xerrada del cicle Testimonis, organitzat per Carrutxa i l’Arxiu Municipal de Reus, dedicada als inicis de la Unió de Pagesos a les comarques tarragonines, vam poder escoltar moltes veus que ens recordaren en el fons i en la forma els orígens assemblearis del sindicat. Paraules de pagesos provinents de diferents pobles del Baix Camp que recordaven les primeres reunions del sindicat agrari als baixos eclesiàstics –irònicament batejats com catacumbes– de la prioral de Sant Pere de Reus, que feien memòria de multitud de lluitadors i lluitadores que ens han deixat d’ençà d’aquells primers temps, i es lamentaven que, malgrat tot, el camp continua sent el gran oblidat de la nostra societat quasi 40 anys després d’aquelles tractorades iniciàtiques a les primeries de la transició política. Especialment evocador fou el record fet per un agricultor a la figura del primer president de la Generalitat, Josep Tarradellas, i a la seva crida a tots els partits polítics perquè es preocupessin especialment d’aquest sector econòmic. No devia ser una preocupació aïllada de Tarradellas si tenim en compte que el president tornà a comparar pagesos i botiguers el 1978 en la inauguració de la Unió de Botiguers de Catalunya, més tard reconvertida en la Confederació de Comerç de Catalunya
De les intervencions que vam escoltar a la xerrada de Testimonis es dedueix que els pagesos continuen sentint-se malgrat les lluites “els últims de la corda” al nostre país i que en moltes ocasions han viscut amb una sensació agredolça ser llavor de dirigents que han marxat als partits polítics. Tot i això, em va resultar molt encertat el balanç-conclusió de les fites aconseguides per l’organització en aquells llunyans temps: la possibilitat d’unir a molts en una problemàtica comuna, la feina de consciència i unió del territori, la tasca de redescobriment de l’espai natural, la il·lusió compartida en percebre que es podien aconseguir fites comunes, l’assoliment de la promoció dels productes autòctons (vi, avellana, oli…), etc.
Però potser el principal valor que em va transmetre la conferència va ser que Unió de Pagesos va servir per recuperar l’orgull de ser pagès, tal com va explicar el ponent Joan Ribas. Consecució difícil si tenim en compte que el país sortia d’aquell gris que representà el franquisme amb la confiança que el futur seria millor. I precisament durant aquell vent de canvi, calia combatre la idea que els que feien de pagesos eren els que no havien tingut la valentia de marxar a ciutat.
Isabel Martínez és periodista i membre de Carrutxa.
