Massa sovint els catalans hem intentat dividir el país en compartiments aïllats on cadascú defensés el seu purisme particular, oblidant que hi havia un combat pendent que ens obligava a anar tots junts al camp de batalla, si és que volíem tenir un mínim de possibilitats de guanyar-la, és clar. Amb més rauxa que seny, els catalans ens hem anat debilitant barallant-nos entre nosaltres, fent servir a més a més els conceptes clàssics que només es poden permetre els països que ja han assolit un Estat.
Fragmentar Catalunya en dretes i esquerres, o decidir d'antuvi entre monarquia o república, és tan absurd com l'enfrontament que l'any 37 hi va haver a Barcelona entre comunistes i anarquistes, ambdós lluitant contra el feixisme però barallant-se a trets perquè uns eren partidaris de fer la guerra i la revolució al mateix moment i els altres partidaris d'acabar la guerra i després fer la revolució. Som un poble complicat, que en moments de la història hem tingut frases tan eixelebrades com la del "Visca Macià, mori Cambó!", de l'any 1931.
És força coherent, per tant, que, davant d'aquesta manca d'unió, des d'Espanya se'ns hagi contemplat amb una certa incredulitat, pensant que, com sempre, les baralles entre els compartiments ens deixarien el cos nafrat i sense força per lluitar amb l'energia suficient. Del líder de la Lliga Regionalista sovint hauríem de posar en pràctica la històrica frase pronunciada en un míting al Teatre Bosc al novembre de 1918: "Monarquia? República? Catalunya!" Quan ha començat el compte enrere que haurà de definir aquesta Catalunya que, com a mínim, un milió i mig de persones volem que esdevingui un nou Estat d'Europa, és necessari que deixem les ideologies per després de guanyar la batalla. Perquè si aquesta vegada ensopeguem, aleshores podria passar que, o bé mai no assolim el final o bé l'haurem d'abandonar per pròpia estupidesa.
Josep Antoni Duran i Lleida va néixer a Alcampell, un petit poble de parla catalana a la Franja de ponent, a Huesca. Actualment es el President-Portaveu del Grup Parlamentari de CIU al Congrés dels Diputats. Està casat i té tres filles. És advocat. Dirigents de la direcció d'Unió han incrementat el seu malestar cap al seu soci de federació, després de les crítiques de CDC cap a Josep Antoni Duran i Lleida en el marc del procés sobiranista a Catalunya, fins al punt que alguns d'ells han suggerit al seu líder que deixi de ser secretari general de CiU.
CDC segueix mantenint certa ambigüitat, i no ha decidit encara els seus objectius irreversiblement i està desenvolupant la estratègia a cada pas amb la intenció de o bé aconseguir un millor pacte fiscal o bé l’estat propi, veient en tot moment la correlació de forces pel següent pas, i mantenint, de moment, la porta oberta per ambdós. En canvi, UDC que ningú tingui cap dubte que no ha estat, no és i no serà independentista.
L’encreuament d’acusacions entre membres de CDC i UDC no correspon a una ràbia momentània. Es el resultat d’una tensió continua, concentrada històricament entre personalismes i quotes de poder internes, i, ara, multiplicades amb el procés de secessió. El comitè local de Barcelona de CDC que va acusar Duran del resultat electoral no es va equivocar. La pèrdua de vots de CiU el 25-N respon a un doble moviment: el vot més unionista es va espantar per la deriva sobiranista. I el vot més independentista no sabia si votar CiU era votar a Mas o votar Duran.
Podria tornar aquell clam popular: Visca Macià, mori Cambó. Penso que Oriol Junqueras seria Macià i que Artur Mas té quelcom del president Companys. Però qui seria Cambó?
Sebastià Barrufet Rialp és periodista.
