Com el president Rajoy, jo també em pregunto que vol dir i que representa la ‘tercera via’ que es proposen, sense cap argument creïble i possible, els que volen marcar perfil en front de la corrent social que, cívicament, es mou creient que així no pot seguir Catalunya i que pot ser seria millor intentar iniciar un camí que, encara que ple d'obstacles i incerteses, siguem responsables de nosaltres i dels nostres actes.
Per començar, aquesta via, tipus ‘federal’ o ‘federalisme’, hauria de comptar amb l'altre, o les altres parts, disposades a federar-se i això, per ara i tant, ja podem tenir clar que no succeirà. L'España castellana monopolitzada a Madrid, i més amb la majoria política absoluta que hi ha al govern central, no entrarà en cap mena de diàleg que pugui fer trontollar el centralisme uniforme que ells només entenen. Obrir aquest debat seria reconèixer realment la diversitat de nacionalitats existents i mostrar un nivell d'intel·ligència política i d'Estat que resultaria molt sorprenent a aquestes alçades.Vaja, increïble.
A un Estat que sempre s'ha imposat, generalment, per la força, i que mai ha intentat dialogar, negociar, pactar, no se li pot demanar que entengui que aquest camí no és l'adequat per entendre's amb els altres, ni amb el joc brut, ni fomentant les pors.
Les úniques vies creïbles que la gent que viu a Catalunya te fins aquest moment estan ben definides: Una, amb un únic trajecte, i que ja sabem on va, i com hi va. Que d'anada s'hi va molt ràpid i de tornada te parada per tot arreu. Una altra via, ens obre un destí, indefinit, però que com circular-hi només dependria de nosaltres. Les dues estarien emparades pel ‘Dret a decidir’ que va aprovar el Parlament.
Els qui defensen la dita ‘tercera via’, són els que, realment, no volen que es mogui res que afecti els pilars, o be per acatar consignes rebudes a complir o perquè ja estan be com estan. Això vol dir ‘beneir’ el centralisme galopant, acceptar la persecució de la cultura pròpia i de la llengua per esmicolar-la i reduir-la a la mínima expressió, mantenir la carta blanca de l'espoli fiscal i econòmic perquè altres estiguin millor que estarien..., i ara millor que nosaltres mateixos.
La intenció, en el fons i per un bon nombre de catalans indecisos, fins i tot, podria ser bona però resulta totalment impossible i, sobretot, increïble, repeteixo, per la receptivitat nul·la a l'altre, o altres, costats. I es que és molt diferent el federalisme -que és un sentiment o ideologia- que l'Estat federal -que hauria de ser una opció política- acceptant la diversitat de nacionalitats existents.
Amb tot, mentre nosaltres anem jugant a traçar vies, reals o imaginàries, en front topem en que hi ha una majoria absoluta que ens tracta com l'enemic a batre. Això vol dir que, ni consulta, ni nou finançament, ni complir els acords signats, ni ser fidels amb el punt de la Constitución Española que reconeix la pluralitat i les diferents llengües al territori.
