Per un costat, en un capítol més del desmantellament del sistema financer català, el Banc d'Espanya adjudica UNNIM (Caixa Terrassa, Caixa Sabadell i Caixa Manlleu) al BBVA. Unnim ja estava administrada pel FROB des del 29 de setembre de 2011, quan l'Estat va nacionalitzar la nova entitat catalana. Amb tot, és ben curiós que qui tenia que controlar i va permetre el desgavell financer ara sigui qui 'distribueix' les conseqüències. I, en aquest sentit, si ningú més no fa el gest, no és gens difícil endevinar quin serà el proper moviment per culminar l'obra: el Santander, per no deixar de ser el primer banc espanyol, 'podrà' absorbir Catalunya Caixa (Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa). Feina feta!
D'altra banda, fa dies es va deixar anar una possible unió-fusió entre Bankia i La Caixa. Quan el riu sona aigua porta o, en aquest cas, l'enèsima retallada del patrimoni del país i un altre desengany per la gent que veu, dolorida i indignada, com van minvant els nostres actius.
Fa tremolar que, des de la Generalitat se'n pugui donar el vistiplau, això sí, sempre que es mantingui la presència catalana en l'operació. És que no hi ha memòria?. És que no saben, com tots sabem, que els fets acaben demostrant que amb els acords amb Espanya, Catalunya sempre hi perd i li costa 'quartos'?. Tothom pot deduir que aquesta presència catalana quedaria relegada, com a molt, a una co-seu però la seu central, o pel davant o pel darrera, aniria a Madrid, amb el que representa això, i no només econòmicament.
I, d'aquest tema econòmic no es pot deslligar el model que formava part del nostre país, com son -eren- les Caixes d'Estalvis que, per les malifetes d'unes quantes, més que res de fora, es van posar, a través del Banc d'Espanya, a totes en el mateix paquet. Primer amb un index de capitalització inarribable, després amb fusions a quina més desastrosa, despersonalitzar-les i diluir-les sota uns títols representatius més dels banquers que dels estalviadors, i tota la nostra xarxa de caixes se n'ha anat a fer punyetes en menys d'un any.
La mateixa Generalitat, que ara insinua la seva conformitat amb aquest nou moviment centralista espanyol, tampoc va plantar cara en el seu moment, ni després n'ha assumit cap responsabilitat política pel que ha representat pels estalviadors, per la petita i mitjana empresa, pels autònoms i emprenedors, així com per la seva impagable 'Obra Social'. Si això va prenent peu, que no ens ho vulguin vendre com una victòria per Catalunya, perquè no ho és.
El naixement de CaixaBankia, si al final es produeix, representa la pèrdua quasi total del sistema financer català i una barrera més a les expectatives sobiranistes de Catalunya. Sense un model financer 'de casa' es molt difícil teixir el complex entramat en el camí que té, com a primera parada d'avituallament, el dret a decidir.
Però, per aquest mateix motiu, aquesta és una operació política en què amb un tret matarien dos pardals: acabar-nos de debilitar com a país aspirant a Estat, posant-hi més dificultats a un futur procés independentista, i centralitzar el monstre on, sembla ser que ha d'estar-hi tot ben concentrat, també el model financer.
Estem a mans de qui és víctima de la crisi euro-zona però també de la conseqüència de la caiguda dels sectors protegits pels governs anteriors que, amb el Banc d'Espanya com a avalador, han afavorit i fomentat l'especulació del totxo i han arrossegat a tots els rams que se'n deriven.
Es va invertir en favor dels Bancs perquè poguessin solucionar el seus problemes de solvència per les dificultats dels hipotecats per poder complir amb el compromís adquirit en èpoques de bonança, objectiu que no s'ha complert. I ara, amb les Caixes, han tirat pel camí del mig i posant en un únic sac les males gestions i les que podien anar fent i que, en el nostre cas, havien esdevingut, fins i tot, part de la nostra cultura.
Amb aquests moviments, es veu ben clar l'objectiu final. Pel be del país, no hi hauríem de col·laborar, al seu èxit total.
