El suc de taronja, el croissant, el cafè i la llet són els elements ponderants de l'esmorzar contemporani: i la mantega i la melmelada també en són elements destacats. Però la gent de plat fondo, des de la moda o des del règim, segueixen enyorant l'esmorzar de forquilla o, com a mínim, l'esmorzar de queixalada.
No ens pensem, però, que aquests suculents esmorzars hagin desaparegut. De cap manera. Hi ha molts afortunats mortals que encara el practiquen. Només cal que visitem els bars d'algunes zones. Veurem ciutadans que fan anar la forquilla a les deu del matí disposats a coronar l'assimilació del que devasten els coberts amb un cigaló rotund, i de moment, convincent.
És clar que la gent d'abans, si podia, s'omplia més la panxa. El pa i trago era el sistema més convincent per compensar l'escassetat amb la qual es presentava, de vegades, la minestra. Gent de plat fondo;gent de pa i trago; gent de vida; tots aquests es situaven al pol oposat dels llepafils. Els llepafils eren una altra cosa; generalment, escolars de primer cicle. Les converses familiars se'n ocupaven: El nen no té gana. Potser té cucs. Li haurem de donar oli de fetge de bacallà. Una bona purga li convé, rematava l'àvia que no acabava d'entendre aquell llepafilisme d'aquelles criatures que havien començat a créixer emparades per les nocions de puericultura adquirides per la mare a 'La Gota de Llet'. Les criatures escoltaven escruixides. Es tractava que la mare decidís entre reforçant o la purga. Mare de Déu del Carme; tot tenia gust espantós i la seva condició oliosa prolongava la tortura d'empassar-s'ho fins a fer-ne un martiri. I el llepafils -nen o nena- mig marejat, amoïnat pel dictat del despertador, del rellotge, de l'obligatòria puntualitat que exigia l'escola, consumia el seu esforç davant del plat de fosfatina, davant de l'ou cargolat, convertits en matèries impossibles de fer circular gola avall.
La tortura dels llepafils, però, podia ser una tortura d'origen psicològic. Quan hi ha hagut restriccions dràstiques els llepafils han desaparegut en un noranta per cent. En èpoques de racionament, s'acaben els desmenjats. Són moments en els quals hi ha molt pocs esmorzars de forquilla visible. I el pa i el trago, tampoc resulta massa fàcil, gens fàcil. Per aquests paratges, el vi, en canvi, no ha faltat mai. Jo he vist la gent, més aviat els homes, esmorzar amb avellanes i trago i, fins i tot, amb un moniato al caliu, menjat o mossegades, alternant-les amb el joc del porró o del bot.
Quan tot aquell personal somiava en l'abundància, ningú no pensava en els croissants. Pensava en les clotxes o en els entrepants solemnes. Un entrepà a l'època del racionament, era una cosa molt seriosa. La venda de l'entrepàva estar prohibida molts anys: deu anys sencers: tot el temps de les intervencions, del racionament. L'existència del pa a la la legalitat només s'acceptava per mitjà de la tarja oficial. Els restaurants comptaven amb una determinada possibilitat de subministrar-ne a través d'exigir els cupons als clients.
Però els bar no tenien cap subministrament legal. Els entrepans d'aquella època eren matèria prohibida. Sens dubte, un factor més per augmentar el seu atractiu. Menjar un entrepà d'estraperlo, era un plaer dels déus.
(Aquest article va ser publicat el 5 d'abril de 1992 al Diari de Tarragona)
Xavier Amorós és escriptor.
