Cara de pòquer

Capricis del destí, amb 24 anys Marc Torra, ara estendard al Reus La Fira flamant campió d'Europa, va experimentar la primera gran decepció europea quan al Vic se li va esmunyir en l'últim minut la lliga europea del 2009 precisament contra el club del Baix Camp. El 2010 va tornar a veure com l'equip rival, en aquell cas el Barça, aixecava la copa a Valdagno. Torra, júnior d'or, estava cedit pels blaugrana, que finalment van exercir l'opció d'incorporar-lo al seu grup d'estrelles. Queia de madur. Hàbil, màgic en l'un contra un, malabarista amb les directes. Espectacular. Vet aquí, però, que la final del 2012 a Lodi contra el Liceo amb Gaby Cairo a la banqueta blaugrana tampoc no va ser reeixida. El torderenc i els seus respectius companys havien perdut tres finals en quatre anys. La ràbia, la decepció, el perquè de tot plegat, ha quedat ara enrere, tot i que del passat sempre se n'han de treure conclusions de futur. Torra, virtuós de l'hoquei sobre patins i jugador eminentment ofensiu, va tastar per fi la glòria el 2014 al Palau Blaugrana en una final somiada contra el Porto davant de més de 4.000 espectadors i, a més, va fer un gol decisiu (3-1).

L'any següent, contra el Vic (4-3), va obtenir la segona lliga europea a Bassano del Grappa, precisament l'escenari que li havia estat esquerp en el seu bateig de foc. Malgrat tot, va ser un any difícil, de menys minuts. Un punt final. Com diria Guardiola, una qüestió de feeling amb el tècnic Ricard Muñoz. “El Barça em va donar una injecció de moral quan em va fer fora”, va dir diumenge a Catalunya Ràdio.

Arribar i moldre

Torra, tetracampió del món amb Espanya i bicampió europeu, va anar a petar al Benfica i també hi va guanyar la lliga europea. Eliminant, a més, el Barça en les semifinals resoltes en els penals amb l'heroi ara al Reus Pedro Henriques inexpugnable. Una experiència curta i intensa al costat de dos ex-roig-i-negres, Guillem Trabal, el porter de la copa d'Europa del 2009, i Jordi Adroher, que en la final defensava els colors del Vic. Però va rebre una oferta del Reus que li permetia conciliar millor la feina i la vida familiar i va fer un altre gir. El seu segon fill, Gerard, de fet, va néixer tot just la setmana que el Reus havia d'afrontar l'anada dels quarts a Porto. L'equip va empatar (7-7) un partit brutal –no pas per als tècnics, matisa el torderenc–. L'èxtasi, s'estava començant a coure.

“El Reus pot guanyar qualsevol en un sol partit” va passar de ser una frase retòrica a un axioma i el Barça va claudicar en la semifinals de la supercopa davant del potencial del conjunt d'Enrico Mariotti. En la final, l'equip es va estimbar contra el Liceo. Un error esmenat amb un tram final de curs per emmarcar que a l'octubre vinent li permetrà aspirar a la segona copa Continental. En un format tan innovador com injust de final a quatre que no agrada gens a Torra, s'enfrontarà amb el Viareggio. L'altre duel el jugaran l'Oliveirense i el Barcelos.