Gerard Descarrega: ‘Es pot córrer sense tenir una gran visió’

Atleta paralímpic en categoria T11 i velocista de 200 i 400 metres, a què es deu aquesta passió per córrer?

A mi sempre m’ha agradat molt fer esport tot i que pateixo una malaltia degenerativa que afecta a la vista i al llarg dels anys he anat perdent la visió. Jo sempre he jugat a futbol en el meu poble, havia anat en bicicleta, m’agrada molt esquiar, practicar tot tipus d’esports. Un cop vaig començar a perdre la vista més ràpidament vaig parlar amb els meus pares i vam veure que córrer és un esport es pot practicar sense tenir una gran visió i tot va començar així. Als dotze o tretze anys vaig anar a unes jornades que organitzava la ONCE a Tarragona per córrer i em va començar a agradar, vaig fer molts amics. Així vaig seguir fins ara.

Amb setze anys va aconseguir dues medalles de bronze en el Mundial de Nova Zelanda l'any 2011. Sempre va tenir clar que es dedicaria a l'atletisme?

No, jo vaig començar anant a Tarragona únicament els dissabtes. Després vaig començar a  fer atletisme al Nàstic a Tarragona i en cap moment vaig pensar en dedicar-me a l’atletisme ni res. Jo anava allí a passar-m’ho bé i passava molt bones estones. Poc a poc vaig començar a entrenar més i vaig decidir presentar-me a diferents campionats i em va sortir bé. Vaig  tenir la sort de poder assistir a aquell mundial del 2011 a Nova Zelanda, va suposar per a mi el punt d’inflexió per anar a més campionats i intentar millorar i m’ho vaig prendre més seriosament.

Aquest divendres rep un dels Premis Ones Mediterrània, quina ha estat la seva reacció en assabentar-se?

M’ho va dir el meu pare que ens havia arribat un correu informant-nos d’això. Estic molt content i satisfet que m’entreguin aquest guardó, a veure com va divendres la gala. No m’he preparat cap discurs. A mi m’han dit que digui quatre paraules i llestos: millor espontani que surten millor les coses crec.

Com valora els seus resultats en els esports? S'exigeix molt?

Sí, molt i més en l’atletisme que és un esport individual. Que està molt bé guanyar medalles d’or o quedar primer, però bàsicament en l’atletisme és superar la marca personal d’un mateix i, és pel que lluito tots els dies. M’enganyaria si digués que no voldria quedar primer, com qualsevol persona, però lluitem per superar-nos a nosaltres mateixos. Guanyar està molt bé, però on realment m’ho passo bé és corrent, entrenant, viatjant pel món, etc.

El seu entrenament diari s’adapta a la discapacitat visual que pateix?

Com he comentat és degenerativa. Ara pràcticament ja no tinc visió, ja no puc córrer jo sol i necessito un guia, el Marcos Blanquiño. La única diferència que hi ha amb un altre que no pateix una discapacitat visual és que jo vaig acompanyat d’una altra persona lligada a mi amb una corda. I si cap dia els meus companys fan salts de tanques o esquiven cons, coses com aquetes no les puc fer. El 95% dels entrenaments els faig amb tota la normalitat i els meus companys d’entrenament no tenen cap discapacitat i estic integrat completament i tot perfecte.

Disposa de guia per córrer, Marcos Blanquiño, com  li va ser assignat? El va escollir vostè?

Això és complicat perquè els guies han de ser gent amb molt bona preparació física i han de tenir dedicació completa amb l’atleta discapacitat en els entrenaments. En el cas del Marcos Blanquiño, que té trenta-dos anys, ell havia estat atleta de 800 metres i em va comentar que personalment ja havia donat el seu 100% en l’àmbit individual i que aquest projecte amb mi li suposava una il·lusió i una motivació que no havia tingut mai. A hores d’ara som un, som ‘tots junts’, entrenem plegats i la veritat és que estic molt content.

Quin és el vostre dia a dia a l’entrenament?

Ha estat un procés molt natural, la veritat. Vam començar entrenant junts i poc a poc fem més series junts. Anem al gimnàs junts, ho fem tot junts i pràcticament som un: quan correm la gent ens diu que no es veu l’un o l’altre. Tenim el mateix estil per córrer i d’aquesta manera o només em veuen a mi o només el veuen a ell. Això és molt bo perquè no hem necessitat cap procés d’adaptació, ha passat tot poc a poc i amb el temps.  

Com gestioneu la comunicació interna dins una carrera?

En una carrera de 400 metres tampoc tenim gaire temps per parlar, més que res perquè el Marcos no es que vagi molt ‘fresc’ per poder parlar. Anem els dos bastant al límit. Les úniques indicacions que li demano són que a la última recta, quan queden 50 metres li demano que em digui ‘cinc’ i quan queden deu, ‘un’ i quan ja estem a la línia de meta ‘ja’ per tal de avançar i guanyar unes centèsimes. Bàsicament la comunicació que tenim és de contacte. Jo vaig tocant el Marc amb el colze la majoria de l’estona, ell a les corbes em col·loca el braç per davant per saber quan he de començar a girar el cos i amb tot això no ens cal dir-nos res.

Quin és el perfil del ‘pigall’ que es dedica a guiar  l’esportista?

És molt difícil trobar un. Per exemple, el Marcos i jo som similars d’alçada i en la manera de córrer. Jo mesuro 1,75 metres i no podria córrer amb un guia d’un metre i mig. Jo he d’anar lligar a un braç que sigui semblant al meu, si és més alt  hauria d’anar una mica acotxat i ens acabaríem descompassant. Ha de ser similar a tu per poder coordinar el recorregut.

En el Campionat Europeu de Swansea, Marcos Blanquiño es va desequilibrar en la línia de meta. Quina és  l’actitud per afrontar errors en el campionat?

Això és com un partit de futbol en una final:  si un company falta un penal, ell no vol fallar és clar. En el cas del campionat d’Europa, el vam guanyar i a la línia de meta el Marcos es va desequilibrar una mica i va entrar a meta dos centèsimes per davant meu, cosa que estava terminantment prohibida i el van desqualificar. Però això no es pot controlar, a ell li va saber més greu que a mi. Igualment si ens desqualifiquessin per un error meu em sentiria també molt pitjor que ell. S’ha de tirar cap endavant i ens hem d’animar.

Deixant de banda els esports, vostè va iniciar uns estudis en fisioteràpia fa uns anys i recentment ha començat uns altres en psicologia, com van?

Sí, ara estic estudiant psicologia a la Universidad Católica San Antonio de Murcia (UCAM)  i es pot compaginar perfectament perquè nosaltres entrenem una vegada al dia. Entrenem fins a tres hores aproximadament, però la resta del dia el tinc lliure. Aquest any estic aplicant-me i no hi ha cap excusa per no estudiar. Estic forjant-me el meu futur acadèmic perquè això de l’esport s’acaba i és molt important tenir uns estudis secundaris. Els estudis de fisioteràpia els vaig deixar perquè no era el que em pensava que era, no em van agradar.

S’apropa una data molt important, la del Mundial de Qatar a l'octubre. Quina meta es planteja?

A tots ens agradaria guanyar i treballem per millorar-ho. Vull millorar la meva marca. Si quedo primer estaré content, però sinó milloro la meva marca personal no serveix de res. Però si quedo últim i supero la meva marca, estaré content. Sonaré típic, però prefereixo superar-me a mi mateix. M’ho estic passant molt bé entrenant, estic gaudint molt del camí cap a Qatar i amb això trobo que ja n’hi ha prou. Els resultats són molt importants, però hi ha mil factors que no depenen de mi. Seria un error fixar-me un objectiu clar perquè si després no l’assoleixo generaria una frustració que no val la pena. L'important és el camí i passar-ho bé amb el que un fa. Els resultats que surtin a Qatar seran classificatoris per anar als Jocs de Río de Janeiro. Si guanyem a Qatar obtenim el ‘bitllet’ de Río.

Els Jocs Paralímpics de Río de Janeiro de 2016 també es troben a la cantonada. Ampliarà les hores de dedicació en els entrenaments?

L’atletisme no és un esport com la natació que li has de dedicar moltes hores al dia perquè córrer requereix molt d’impacte i no es pot entrenar sis hores al dia, ens lesionaríem i, no serviria de res.