Gràcies, 'Calvo'

Han estat molts els moments en què s'ha demanat a l'aficionat de l'hoquei patins del Reus Deportiu que estigui al costat de l'equip i els seguidors reusencs sempre han respost. Aquesta ha estat sempre la diferència amb altres clubs, i és que parlar de l'hoquei del Reus no és només parlar d'un esport, sinó d'una comunió entre jugadors i aficionats.

Després de la gloriosa època del Reus de les 6 Copes, van ser molts els desenganys i els anys d'espera per tornar ha aixecar algun títol important, fins que a principis d'aquest segle es van tornar a aconseguir. Primer al Palau d'Esports contra el Lleida i un any després a Itàlia, concretament a Bassano, en finals a doble partit. L'hoquei de Reus tornava a escriure el seu nom a Europa aconseguint dues Copes CERS seguides.

Això va fer que molts tornessin a apropar-se al Palau d'Esports per veure un equip campió. Però encara faltava el més important: guanyar una final al gran favorit, el FC Barcelona. I aquesta fita s'aconseguiria el 12 de març del 2006, a Lloret, en una competició que feia 23 anys que s'escapava, la Copa del Rei, ara fa 15 anys. Ningú es volia perdre aquella Copa, però el Reus Deportiu va arribar amb una baixa important, la del seu entrenador Jordi Camps, que va haver de deixar la banqueta a la meitat de temporada per problemes al cor, i un Albert Folguera molt il·lusionat agafava el repte de dirigir l'equip en aquella competició.

Per arribar a la final, però, s'havien de guanyar dos rivals exigents. Primer el Vilanova, a qui es va derrotar per 5 gols a 0, i a la semifinal queia el Vic per 3 a 1 en un partit molt complicat. Però perquè fos un cap de setmana rodó, faltava posar la cirereta al pastís i guanyar la Copa. Un enfrontament que tenia tots els ingredients d'aquells partits grans, dels que queden a la memòria. La imatge del pavelló Municipal de Lloret era impactant, semblava que es jugués al Palau d'Esports, només destacaven els colors roig-i-negres a les graderies (com sempre l'afició del Reus tornava ha estat on i quan l'equip el necessitava).

La final, però va perillar, ja que els organitzadors van decidir netejar la pista després de fer una arrossada popular al matí d'aquell diumenge, i la van netejar tant que van deixar el terreny de joc com un mirall. Però no per lluent, sinó perquè relliscava en excés per culpa del greix, ja que els jugadors no podien patinar. Desprès d'uns minuts de discussió en què el FC Barcelona es negava a disputar el partit, entre els capitans, delegats i els àrbitres es va decidir jugar la final.

Va ser un partit vibrant, un duel d'aquells que es guanya des de les grades, dels que fan afició, on els jugadors dels dos equips es van adaptar a les complicades condicions de la pista i van oferir un gran espectacle. El primer temps va finalitzar amb l'avantatge blaugrana per 1 a 0 gràcies a un gol de 'Negro' Páez. Però només començar la segona meitat, Lluís Teixidó empatava la final. Quan faltaven 10 minuts per arribar al final, el Barça va tornar a marcar amb un gol de Ramón Benito. Semblava que es repetiria la història d'altres finals, que s'escaparia un altre títol contra l'etern rival, però novament Teixidó s'inventava un xut que empatava el partit amb un gran llançament des del centre de la pista.

Tot feia pensar que s'arribaria a la pròrroga, fins quan restaven 30 segons pel final; "Jordi Garcia patina amb la bola des del mig de la pista, la deixa a Marc Gual al darrere de la porteria, que li torna la bola a Garcia dins l'àrea, que només ha d'empènyer la bola dins la porteria d'un Octavi Tarrés (que havia perdut l'estic en aquella jugada)". Aquell gol va desfermar l'eufòria de tothom, Garcia va celebrar el gol amb la mirada posada a l'afició reusenca que no es creia que, per una vegada, el Barça perdia una final amb el Reus, de la forma més èpica que es recorda. Durant la transmissió d'aquell partit tots celebràvem un títol esperat i que, ara sí deixava el Reus Deportiu al lloc que li pertocava. Gràcies, 'Calvo'!

Faltava el moment desitjat, aixecar la Copa. El capità d'aquell Reus, 'Joanet' Sabater (qui es retirava al final d'aquella temporada), es va encarregar d'aixecar-la al cel de Lloret i fer realitat un somni per a molts.