Indignats versus desesperats

En principi no volia respondre. De fet agraeixo els comentaris. Tanmateix, els comentaris del sr. Ramon i, en menor mesura del Quim m'han fet pensar que potser algun paràgraf no ha estat del tot clar respecte a allò que volia dir o potser m'he passat en el meu toc irònic.
Malgrat tot, Sr. Ramon, dir-li que no veig en quina part del meu article es pot desprendre quins són els meus polítics. Efectivament han estat polítics triats en eleccions, per tant , democràticament, però ho constato com un fet, fet que els propis polítics atacats al parlament van fer constar, quan van ser atacats (d'altres van demanar auxili com a descosits).
Respecte a posar als polítics al mateix sac. Aviam, això no és qüestió d'intel.ligència, és una constatació personal, i per tant possiblement errònia, basada en alguna experiència. Si vol que li digui la meva opinió, que no és la millor segurament, però que és la meva. Un polític d'esquerres representant en un ajuntament, el Parlament català o espanyol, s'assembla més, a hores d'ara i en quant a tarannà personal, a un altre polític de dretes, del mateix ajuntament o del mateix parlament, que a les bases del propi partit que el polític d'esquerres representa. Això segurament no ha estat sempre així, però ara no veig diferència. Potser el problema es resoldria amb les llistes obertes, però també ho veig prou difícil en la seva aplicació. I segur que hi ha nova gent a la política que vol fer les coses de forma diferent, tant de bó tinguin sort.
Respecte a la culpabilitat. Bé els primers culpables segur que són les entitats financeres i els especuladors. Però entre polítics d'esquerres i de dretes.... Un polític de dretes només pot tenir culpa si fa governa i qui ha governat aquests darrers vuit anys han estat les esquerres. Per tant crec que l'autocrítica és d'allò més oportuna.
En quant al meu apreciat Quim, dir-li que precissament això és el que estic fent, intentar trobar d'altres polítics i d'altres formes de fer política a les quals donar el meu suport i el meu vot.
Gràcies.

 Bé, l'article és bo. però cal criticar-li que es deixi la responsabilitat de la presa de decicions en aquells obligats a fer-ho.(sic)En les paraules del Toni:"Que prenguin nota aquells obligats a fer-ho i que la resta de tots nosaltres tinguem prou capacitat per treure conclusions útils per demà, abans que alguna mà negra, d’aquestes que veig de tant en tant, vagi aturant la roda i portant a l’oblit el moviment del 15-M".

Toni, no sortirà res fora de la capacitat d'organitzaqció del moviment, com ens ensenya la història. Si mirem el quadre "la carga" veurem la duresa de l'estat burgés, encarnada en el guardia civil a caball, i la massa treballadora, que en condicions duríssimes va ser capaç d'autorganitzar-se. Hi havia polítics que la servien, a aquesta massa de treballadors: Francesc Layret, Lluís Companys, Salvador Seguí... I si ara s'em replica que tots el polítics són el mateix: donsc que se'n creein de nous: no val a dir que els polítics de la dreta ens escoltin i prou. No creus Toni?

 L'ajuda a la crisi es imputable, en tot cas, a una part dels polítics (que segons les teves paraules són els teus però no els de els altres, almenys no són els que considero meus). No és molt intel·ligent posar a tots els polítics en el mateix bàndol. Això al final al que porta és a pensar que és igual votar a uns que a uns altres i la conclusió és que acaba guanyant la dreta. Ara hi ha gent ( i també alguns articulistes) incapaç de destriar entre dretes i esquerres i menys de separar a unes esquerres de les altres, i això és una barbaritat. Els que pugen a l'helicòpter tenen els vots i els que els combaten des de les esquerres reben el cops. Això si que resulta còmic, lamentable i indignant. No crec que sigui cosa per fer bromes. Fa falta més rigor.

 Molt bon article Toni, i ho fàs sense acritud, sense insults, només amb l'ironia propia d'una persona tan intel.ligent com tu. De totes maneres, no decartem rés. Ara només ens sentim indignats, però si no hi han canvis profunds, pot ser que en el futur podem arrivar a sentir-nos dessesperats com els treballadors del quadre del Casas que ens ha marcat a tanta i tanta gent. Amb personatges tan poc intel.ligents com el Felip Puig tot es possible. Felicitats.

 indignar-se de quan en quan.I més en els temps que corren."El atado y bien atado" de la transició ens ha portat en bona part a aquest atzucat

 Felicitats Antonio.Has fet un article intel.ligent i divertit.
Ara fa un any Catalunya estava plena d'estelades com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol retallant el ja minso Estatut(recordem gràcies al Partit Popular,amb el qual ara CiU s'alia sense cap mena d'escrúpol).
El cap de setmana passat moltes ciutats catalanes es van omplir de mils de persones indignades,fartes de la impotència en la que ens han deixat.A Tarragona concretament entre sis i deu mil persones van omplir els carrers en una manifestació organitzada,tranquil.la,reivindicativa ..com feia temps que no es veia. (Recordem el darrer 1 de maig dia del treball on els sindicats animen a la gent a participar i tot i amb això a la mateixa ciutat no arribaven a mil.Alguna conclusió s'ha de treure,oi?)
El poble es mou i me n'alegro,ja era hora.
Hi ha mans negres ,ocultes? Segur,sempre n'hi ha ,fins i tot a les associacions,partits... més petits hi ha persones manipuladores,prepotents que només vetllen pels seus interessos.Doncs imaginat't als grans centres de veritable poder.I posats a imaginar.... si tots els indignats de Madrid (diuen que fins a treta mil)haguessin votat Izquierda Unida encara que només fos per tocar la pera ara la Esperanzita estaria a casa seva morta de ràbia .No estaria malament oi?És broma!
Però malgrat tot sempre cal caminar.

 Molt bé Antoni. Un comentari reservat i amb un tant d´ironia ben dosificada.El 15-M és el moviment que ha sembrat la llavor.Ara cal vigilar el seu creixement i regar-lo perquè no s´assequi.