Moltes anàlisis es faran en aquest solstici estiuenc sobre el darrer congrés nacional d'Esquerra Republicana de Catalunya. La situació del partit independentista dóna per fer-ne múltiples i diverses interpretacions, de tots els protagonistes en qüestió i de la seva estratègia política dels darrers temps. Però no només ERC es belluga en aquest escenari d'esgotament del model autonomista espanyol. També Convergència Democràtica té a les portes el seu cònclave nacional on haurà de dirimir quin camí emprèn, basculant sempre entre l'independentisme “tranquil” dels republicans i el federalisme invisible de socialistes i ecosocialistes catalans. A més, encara hi podem afegir la variable de les Candidatures d'Unitat Popular, força emergent en la darrera convocatòria municipal, en bona part de les comarques catalanes.
Anem a pams: per analitzar la situació política del nostre país ens cal, en primer lloc, discernir en quin context espanyol ens trobem i observar el panorama europeu més immediat. Espanya, així amb totes les lletres, ha esdevingut, a dia d’avui, un Estat consolidat, segurament amb aquells indicadors que el posicionen clarament en l'àmbit de l'Europa que talla el bacallà: un model econòmic prou potent, amb una capital sobredimensionada, malgrat l'actual recessió en alguns sectors; una expansió lingüística i cultural de primer nivell a bona part del món (l’espanyol planteja un competidor a l’anglès en alguns àmbits d´ús en bona part d’Amèrica) i un model d'Estat admirat arreu, seguint l'exemple francès de fa cent anys, avui amb símptomes de crisi evident.
Però Europa també ens interessa des d'un punt de vista nacional: la realitat dual d'uns estats-nació més o menys forts contrasta amb la realitat emergent de nacions que, com els Països Catalans, volen tenir un paper propi en la sobirania europea que es va gestant. Escòcia, Flandes, i en un altre nivell Euskadi o algunes regions alemanyes o italianes amb una forta personalitat, reclamen avui un marc propi de sobirania política, que els permeti de posicionar-se en el polièdric conjunt europeu.
És precisament ara, davant d'aquesta nova realitat emergent, quan cal confeccionar el model nacional propi català, clarament interpartidari (interclassista com s’hauria dit fa uns anys), entre totes aquelles forces polítiques que optaran progressivament per la via d’un Estat propi. Davant del front nacional espanyol PP-PSOE a què assistirem els propers mesos, es farà més urgent que mai elaborar l'estratègia comuna “pel dret a decidir”. Dins o fora del Govern s’hauran de prendre posicionaments incòmodes, inexorablement, que possiblement entraran en contradicció amb l’estratègia actual de molts càrrecs autonòmics. Altrament, la ciutadania els passarà factura electoralment, i avui cap de les dues forces nacionals catalanes amb representació institucional no s’ho poden permetre.
El país nacionalment conscient ho reclama a crits i la situació de dependència econòmica, amb la repercussió social d’una prestació de serveis deficitària i amb precarietats evidents, ho exigiran sense fissures. No en va hom recupera des de València el discurs del corredor mediterrani en el terreny econòmic, que no estrictament cultural o polític. A l’Europa de la crisi institucional hi passarà el pròxim tren de les sobiranies, després del Kosovo i vint anys a posteriori de l’emancipació de les exrepúbliques soviètiques. Arriba el torn de l’Europa occidental. Restarem una vegada més a l'andana?
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics