Divendres, 18 d'Octubre de 2024
Moltes anàlisis es faran en aquest solstici estiuenc sobre el darrer congrés nacional d'Esquerra Republicana de Catalunya. La situació del partit independentista dóna per fer-ne múltiples i diverses interpretacions, de tots els protagonistes en qüestió i de la seva estratègia política dels darrers temps. Però no només ERC es belluga en aquest escenari d'esgotament del model autonomista espanyol. També Convergència Democràtica té a les portes el seu cònclave nacional on haurà de dirimir quin camí emprèn, basculant sempre entre l'independentisme “tranquil” dels republicans i el federalisme invisible de socialistes i ecosocialistes catalans. A més, encara hi podem afegir la variable de les Candidatures d'Unitat Popular, força emergent en la darrera convocatòria municipal, en bona part de les comarques catalanes.
Anem a pams: per analitzar la situació política del nostre país ens cal, en primer lloc, discernir en quin context espanyol ens trobem i observar el panorama europeu més immediat. Espanya, així amb totes les lletres, ha esdevingut, a dia d’avui, un Estat consolidat, segurament amb aquells indicadors que el posicionen clarament en l'àmbit de l'Europa que talla el bacallà: un model econòmic prou potent, amb una capital sobredimensionada, malgrat l'actual recessió en alguns sectors; una expansió lingüística i cultural de primer nivell a bona part del món (l’espanyol planteja un competidor a l’anglès en alguns àmbits d´ús en bona part d’Amèrica) i un model d'Estat admirat arreu, seguint l'exemple francès de fa cent anys, avui amb símptomes de crisi evident.
Però Europa també ens interessa des d'un punt de vista nacional: la realitat dual d'uns estats-nació més o menys forts contrasta amb la realitat emergent de nacions que, com els Països Catalans, volen tenir un paper propi en la sobirania europea que es va gestant. Escòcia, Flandes, i en un altre nivell Euskadi o algunes regions alemanyes o italianes amb una forta personalitat, reclamen avui un marc propi de sobirania política, que els permeti de posicionar-se en el polièdric conjunt europeu.
És precisament ara, davant d'aquesta nova realitat emergent, quan cal confeccionar el model nacional propi català, clarament interpartidari (interclassista com s’hauria dit fa uns anys), entre totes aquelles forces polítiques que optaran progressivament per la via d’un Estat propi. Davant del front nacional espanyol PP-PSOE a què assistirem els propers mesos, es farà més urgent que mai elaborar l'estratègia comuna “pel dret a decidir”. Dins o fora del Govern s’hauran de prendre posicionaments incòmodes, inexorablement, que possiblement entraran en contradicció amb l’estratègia actual de molts càrrecs autonòmics. Altrament, la ciutadania els passarà factura electoralment, i avui cap de les dues forces nacionals catalanes amb representació institucional no s’ho poden permetre.
El país nacionalment conscient ho reclama a crits i la situació de dependència econòmica, amb la repercussió social d’una prestació de serveis deficitària i amb precarietats evidents, ho exigiran sense fissures. No en va hom recupera des de València el discurs del corredor mediterrani en el terreny econòmic, que no estrictament cultural o polític. A l’Europa de la crisi institucional hi passarà el pròxim tren de les sobiranies, després del Kosovo i vint anys a posteriori de l’emancipació de les exrepúbliques soviètiques. Arriba el torn de l’Europa occidental. Restarem una vegada més a l'andana?
A mi no m'enganyes
Fins al 1714 el Principat va ser un comtat sobirà confederat amb d'altres estats de la Corona d'Aragó, si per tu això no és ser independent... Encara seràs capa´de dir que Andorra tampoc és independent... Ja posats, Espanya tampoc és independent perquè pertany a l'UE...
colla de totalitaris
Tota aquesta gent tant radical, que van a fer tot el que puguin per allò que ells creuen i que, com no, s'ha d'imposar peti qui peti a Catalunya, esteu defensant la mateixa forma de fer que Franco: llavors "Una, grande y libre", amb una única idea d'espanya a imposar; ara: "Catalunya terra lliure", amb una única idea de Catalunya. Total, que el pensament de fons és el mateix: Els mateixos gossos amb diferents collars.
Qüestió de país
El senat francès (dreta i esquerra) acaba de votar en contra del reconeixement del català a Catalunya Nord. "Intel·lectuals", polítics i fins entrenadors de futbol espanyols (de dreta i esquerra) signen manifestos en contra del català i es posen d'acord amb lleis que restringeixen la limitada autonomia del país, i aquí encara dividits? Jo sóc militant del meu partit i de cap altre, però sé distingir les qüestions partidàries de la necessitat del país, i en aquests moments s'ha de construir (al marge del Govern) un front polític i social per iniciar un procés democràtic d'autodeterminació, com faran altres pobles d'Europa.
baixa del cirer xiqueta
Qui ha dit que el Ton sigui d'Unió???
i amb un govern d'esquerres?
i l'actual govern d'esquerres garanteix la inversió social??? només cal veure que bé que ho han fet amb la Llei de la Dependència, si posessim amb una pila totes les reclamacions d'aquesta llei seria el doble del Campanar. I no pots dir-te progressista si neguen una llibertat reconeguda dins els Drets Humans com el dret a l'autodeterminació.
L' únic front nacional dreta-esquerra és l'espanyol
Evidentment que tot és una qüestió de prioritats econòmiques i socials. Per això tinc les meves conviccions ideològiques. Però tots els processos d'alliberament nacional impliquen en algun moment determinat la unió tàctica de totes les forces que volen la plena sobirania del país, encara que sigui per motius diferents. No veure això és d'una miopia política considerable i caure en l'engany de les "esquerres" estatalistes, que ens volen ben lligats amb un espanyolisme "simpàtic", com hem comprovat aquests dies amb el futbol (i no són únicament els del PP). Evidentment que hi ha models de país diferents, però sense sobirania política i fiscal no es pot ni plantejar
molt be Anna!!
Ja n'hi ha prou de carques ! Que volen un Front Nacional? Com els de Le Pen???
Independència=progrès social? no ho crec
Es prou positiu que es comentin, no com en altres comentaris, els diferents posicionaments, amb tot el respecte.
Seguint la línia, benvolgut Anton, no crec que el progrés social sigui causal de la independència. De fet, si observes pàgines com l'observatori social, es desmenteix totalment. S'han fet estudis, on establint el model de finançament basc a Catalunya, seguim darrera d'Europa. Per una qüestió: el que importa són les prioritats polítiques. Ser independents, amb un govern de dretes, per molt nacionalista que sigui, no garanteix (per més diners que tinguis) una major inversió social.
SOBIRANIA ÉS PROGRÉS SOCIAL
No comparteixo el vostre raonament, amiga Anna. També sou de les que contraposeu drets individuals/socials a drets col·lectius/nacionals? Aquest és l'argument de l'"esquerra" estatalista, que ja disposa d'Estat propi i el nega als altres. Precisament si estic en posicions d'esquerra (no dogmàtiques, evidentment) és perquè crec que a qui beneficia la consecució de la independència de Catalunya és a les capes socials populars i mitjanes de Catalunya, aquelles que veuen com el seu esforç fiscal no repercuteix en serveis públics de qualitat ni en inversions socials ni econòmiques del tot necessàries per al nostre país. Tot el contrari del gran capital "català" amb seu a Madrid. Per tant, de dretes ho deveu ser vós, que esteu d'acord en l'"estatus quo" autonòmic, que perjudica claríssimament la nostra ciutadania.
I suposo que ets de dretes,oi?
Com tot partit democristià (i de dretes), vostè aposta per un moder interclassista: enlloc de fer-ho "pels valors cristians i de Crist", "pels valors nacionals i de Jaume I". Jo em pregunto: més val primar uns objectius "nacionals" totalment subjectius a la igualtat d'oportunitats entre les persones? CiU ja anar amb aquest discurs, i mira com estem: primem a la burgesia i privatitza el que puguis, tot sigui per un model de "nacionalisme tranquil".
Tu sí que saps: Tot per la pàtria, com diu la Guàrdia Civil.
Jo crec que el que conforma Catalunya són els catalans i les catalanes, més enllà d'una idea subjectiva nacionalilsta. I per tant, millor treballar per la ciutadania.
