Amb una posada en escena original i innovadora (l'escena de l'obra se situa al llarg de la platea, com si es tractés d'un passi de models, i els actors discorren per damunt d'una cinta transportadora, com les que recullen les maletes dels aeroports), Reus ha viscut els darrers dies l'estrena de l'obra 'Què va passar quan Nora va deixar el seu home o Els pilars de les societats'. L'ultima fou la nit de dissabte passat, amb l'agradable presència entre el públic de l'actor reusenc David Baigés.
Més enllà de la crítica teatral, que no és el meu camp, 'Què va passar quan Nora...' és una aportació (o 'reaportació') molt interessant al debat ideològic feminista ara que som a punt de celebrar (?) els 40 anys de maig del 68. Deixant de banda les simpaties o antipaties que l'autora de la peça, Elfriede Jelinek, sorprenent premi Nobel de Literatura en 2004, pugui despertar entre la concurrència, 'Què va passar...' suposa la derrota definitiva del projecte de dona que havia ideat Henrik Ibsen quan va escriure la trencadora 'Casa de nines'.
A 'Casa de nines', Ibsen es va atrevir a plantejar que una dona, la Nora, abandonés el seu marit i els seus fills. Jelinek, en la més pura tradició del teatre dins el teatre, en féu una imaginària segona part. En ella, la Nora és absolutament derrotada i humiliada pel capital i pel poder polític. És usada per un empresari especulador per aconseguir una fortuna a costa de tancar una fàbrica i enviar les treballadores a l'atur i és usada per un ministre que participa del joc. La víctima n'és un altre especulador, tot just el seu marit, que buscant el benefici fàcil és arruïnat pels altres dos personatges masculins.
Arruïnada, fent de meuca, ha de viure l'humiliació màxima de retornar amb el marit al qui Ibsen va fer abandonar.
A la fàbrica es viuen els enfrontaments dialèctics més interessants. I són els que protagonitzen les dones: un grup d'empleades acusen la Nora de posar pel damunt la rebel·lia i fins i tot l'odi abans que l'amor matern. La Nora respon que aquest amor és un producte masculí i és tot just el motiu de la dominació sobre el gènere femení. Dos models de feminisme que resumeixen cent anys de lluita contradictòria: si l'home i la dona són iguals, aleshores cal suprimir el rol desigual de dona submissa, femenina, maternal, perquè aquest rol causa la dominció de l'home. Però si actuem així, quina dona ens quedarà? Una dona sense amor maternal? Un dona masculinitzant, violenta, dominadora, agressiva? Una dona-home, doncs? No estem repetim, així, el clixé dominador masculí? Aquest argument consistent és el que li retreuen les companyes a la Nora.
Però l'argument de la Nora també és coherent: la Nora és només desitjada pel capital i pel poder econòmic (és a dir, l'home masculí) com a producte sexual, com a procreadora, com a amant, com a mare, i en aquelles circumstàncies històriques, com a treballadora d'una fàbrica alineant.
La socialdemocràcia ha defensat sempre el treball per a les dones. Doncs bé, Mussolini també ho defensava, respon la Nora, amb gran coherència. ¿Però aquesta comparació no condemna la Nora a ser mestressa de casa tota la vida i a tornar, així, als braços del marit dominador que havia abandonat? La condemna a la rendició? Doncs resulta que per Jelinek, així és i així serà.
La diferència entre els sexes és desfavorable a la dona perquè la fa estar dominada. L'única manera de trencar el cercle és amb un igualitarisme que s'enfronti a la diferència: abandonant el marit i els fills, abandonant la feminitat, "tornant-se lletja", com li retreuen les companyes. Però l'enfrontament la durà, rendida, un altre cop, a la casa de nines.
La igualtat és la derrota, com també la diferència.
