L'esclat

[...] A les acaballes de l'estiu del 37, la revolta i la guerra agafaven un caient rutinari. Hi havia una altra normalitat que s'imposava. Aviat tindria, però, un nou trencament que havia de trasbalsar terriblement el món en què vivíem. La guerra es faria més pròxima i molt més dura. A Reus li tocava el torn dramàtic dels bombardeigs. El rpimer bombardeig de Reus va ser a finals de l'estiu, un dia a les cinc del matí. Les bombes van caure precisament al nostre barri, al barri de xalets pròxim a les pistes del Reus Deportiu, situat entre les dues estacions de ferrocarril.

L'estrèpit va ser enorme, va semblar que el cel esclatés. Però no hi va haver cap mort ni cap ferit ni cap casa enrunada. Tot Reus va sortir al carrer a mig vestir. La gent va pujar amb insòlites indumentàries cap a l'estació del Nord i cap al Reus Deportiu a veure els cràters de les bombes, en una mena de manifestació demencial per l'aspecte pintoresc dels qui la formaven. Resultava una curiositat de bon veure. Mirat d'aquella manera no semblava pas tan terrible. Va ser, evidentment, una experiència enganyadora. Els cràters entre les vies, on feien un gran ventall i se separaven en direcció a Lleida i Tarragona, no tenien l'aspecte desolador de les fotografies que havien sortit als diaris i d'altres indrets bombardejats. Els habitants del barri ens sentíem protagonistes i herois i tots explicàvem la nostra impressió del moment i la nostra reacció.

L'aspecte més trist de tots els espais bombardejats el donaven les parcel·les del segon tram del carrer de Frederic Soler. Hi havia unes minúscules peces del terreny, ben ordenades a banda i banda de carrer, que havien estat llogades a gent menestral i obrera, la qual hi tenia el seu petitíssim hortet i el seu petitíssim jardí i el rafal de bruc o d'uralita vestit amb enramades de campaneta.

Tot aquest ordenat amuntegament de petits àmbits d'esplai, que acomplia amb la seva missió d'apaivagar a unes quantes famílies el desig de posseir un trosset de terra o, si voleu, la caseta i l'hortet, va quedar arrasat, totalment destruït. La lleugeresa dels materials va fer que tot volés sense remissió. Paradoxalment quedaven intactes, en una de les parcel·les, els serrells de paper que encara eren al seu lloc després de l'última revetlla familiar. Però la gent no s'hi va entretenir massa, per la banda del carrer de Frederic Soler, més aviat allargaren la visita als cràters de les vies i als que s'havien produït prop de les pistes de tennis i al solàrium del Reus Deportiu.

De seguida, però, la cosa va canviar i va prendre una cara molt més ferrenya. Va ser un vespre a finals de setembre o primers d'octubre. Jo anava a les tardes a la botiga. En tancar, a les set, pensava arribar-me a la biblioteca del Centre de Lectura, on llavors llegia 'Perot i l'estel'. En el moment d'anar a sortir, quan era justament al llindar, va sonar la campana d'alarma. Aquest senyal havia de ser el que comportaria més perill. Hi havia un home al campanar, militar, suposo, que tocava la campana si veia venir avions. Existia també l'alarma organitzada i molt més oficial, que funcionava per una xarxa de telèfons i que engegava la sirena quan avisaven des de diferents punts estratègics. Però al començament, els avisos de sirena no tenien cap conseqüència. El so de la campana, en canvi, va adquirir de seguida una formalitat tràgica.

Aquell dia tot va ser sentir les batallades, córrer a buscar refugi prop de les parets gruixudes i sentir petar les bombes. Va fer la impressió que tot Reus s'ensorrava. Després va venir un gran silenci curt. I en sortir al carrer ja hi havia una confusió de mil dimonis. La gent corria, cridant, en totes direccions. No se sabia res de res. Tothom buscava els seus. Vam córrer, també, cap a casa, el pare i jo, pensant en la mare i en les germanes. Era boca de fosc però vèiem fum en diversos indrets. Panteixant, no dèiem ni una paraula. Finalment al capdavall del carrer vam veure fumejant el xalet Fontana, on hi havia el departament de maternitat de l'Hospital, que havia dispersat els serveis, i, tot seguit, els nostres, que ens esperaven.

Aquell autèntic primer bombardeig de Reus va deixar la gent desolada i horroritzada. Aquell començament prometia un futur castastròfic. Hi va haver vuit morts i moltíssims ferits. va caure una bomba al Centre de Lectura, ple de gent, on va morir la Regina Figuerola, bibliotecària auxiliar. La desmoralització va ser general. Tothom procurava escapolir-se de Reus. Els qui no tenien obligacions, els vells i les criatures, si els era possible, anaven a viure amb algun parent o amic de les poblacions rurals de la comarca. Els qui es quedaven, practicaven el trist romiatge d'anar a dormir, allà on podien, fora de la ciutat, tot i que els bombardeigs més ferotges van ser de dia. I que el que esgarrifava era que t'agafessin de sorpresa, passar del son a l'altra vida. A tothom li semblava que a 'ell', si estava despert, li quedaven molts recursos per escapar de la mort. Sigui com sigui, la gent passava per tota mena d'incomoditats per poder dormir en pau.

La decisió de la família va ser fulminant. Em van enviar a Pradell i l'endemà mateix, amb l'àvia de Maials i l'oncle solitari, germà del pare, expastisser. Encara vaig tornar a causa de les classes de l'Institut, però un nou bombardeig em va conduir de nou a Pradell, irremissiblement. A Reus, el xalet, obrat i convertit en habitacle de tot l'any, hi van quedar sols el pare i la mare. El pare no podia deixar la feina, la botiga, i la mare li feia companyia.