Llibertat política?

A l'Estat espanyol es pot militar, es pot votar però no es pot ser conseqüent ni amb el dret a preguntar-ho, amb el tret diferencial que és el moll de l’os dels partits que tenen com a eix del seu ideari la independència. En efecte, ja que la Constitución Española marca ben clarament que a Espanya hi ha una Monarquia i que l’Estat és un i indissoluble.

Llavors, a aquests partits se’ls permet existir i concórrer als comicis electorals no sé bé fins a quin punt és per presumir de llibertat política o bé per deixar jugar a política i perquè ningú no es pugui queixar, sabent ben clar que sempre estaran relegats a un segon terme... com a molt pels molts condicionants que trobaran per al seu desenvolupament total.

Democràcia vol dir que cadascú pot dir i pensar el que vulgui i es fa el que la majoria dictamina. A partir d'aquí, sobra la prohibició de qualsevol acte i, fins i tot, d'un partit polític, ja que qui ho deixarà fora de lloc i sense espai serà la pròpia acceptació i participació que pugui tenir.

El que passa és que, com que un d'aquests partits resideix a Catalunya i les coses envers l’Estat estan com estan i van com van, tot fa pensar en què això és part del joc a què ens permeten jugar (en altre lloc s'hauria il·legalitzat el partit i santes pasqües), en el que aparentment ho tenim tot i de res ens podem queixar, mentre que a l’hora de la veritat, recaptant i aportant com el que més, en realitat tenim el mateix o menys del que té un altre que no recapta ni aporta tant. Això quant als “calerets”, que és el que ess pot veure i quantificar... no parlem dels valors, igualment importants per a nosaltres, més ideològics, identitaris i diferencials perquè aquests sempre es veuen menyspreats, desacreditats i qüestionats, podent-los usar, tan sols, per “estar per casa”... Aquesta és la crua realitat.

O es canvia la Constitución Española, cosa ara per ara improbable, especialment en el tema de poder parlar de la unitat de l'Estat, o l'èxit i les pujades i baixades d'aquests partits restarà sempre a mans de les “errades” dels altres partits de caire més estatal que en algun moment determinat i per alguna cosa molt concreta encengui el conscient més autòcton.

El que resulta més curiós és que “errades”, en el bon sentit del cas, o insults, menyspreus, etc., agafant les coses pel seu nom, gairebé cada dia i d'alguna manera en rebem, per tant, em demano: com ens ho podem fer els que no estem conformes amb el tracte que es rep i es permet, però que la sortida política que seria adient, no pot aspirar a res més enllà del que marca el joc democràtic i legal de la política i, sobretot, les lleis vigents?

Està vist i demostrat que en certs moments i en certes situacions, si no es dóna un bon cop de puny a la taula, no es desencalla una discussió enrocada o es prenen seriosament els raonaments dels que no són baix el, en molts casos, còmode aixoplug de la majoria, això hauria de tenir una adaptació política i racional, a part de qualsevol benvinguda expressió reivindicativa, acte o referèndum a tall personal, municipal o governatiu que, en tot cas i ateses les circumstàncies vigents, sempre seria de caràcter no vinculant.