Últim adéu a Heribert Barrera, a Reus

Heribert Barrera tenia un vincle amb Reus, ja que la seva dona és de la ciutat i venien molt sovint. Barrera acudia a la ciutat per visitar la seva família dues vegades al mes, aproximadament i tenia un pis a Salou i un a la ciutat. Barrera va ser enterrat al panteó familiar, davant una vuitantena de persones, entre elles, familiars i diverses personalitats polítiques de la capital del Baix Camp, com l'alcalde, Carles Pellicer; l'exalcalde, Lluís Miquel Pérez; la segona tinent d'alcalde, Teresa Gomis, o l'exregidora d'ERC, Empar Pont.

Prèviament a l'enterrament a Reus, més de quatre-centes persones van omplir la Sala de l'Auditori del Parlament per acomiadar a Barrera. El funeral laic ha comptat amb una àmplia representació del Govern, de la classe política catalana, i d'ERC, el partit que va presidir Barrera.

L'expresident, Jordi Pujol, i la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, van ser els encarregats de glossar la figura de Barrera en els seus parlaments. Ambdós van destacar la importància d'un "home honest i conseqüent", que deixa un "petjada profunda" al país pel que tant va treballar. Pujol, a més, ha situat la figura de Barrera com a referent en "un moment perillós" com l'actual.

Heribert Barrera i Costa va néixer a Barcelona, el 6 de juliol del 1917. Va fer una carrera científica també reconeguda, però la seva principal dedicació va ser la política, vocació heretada del seu pare, Martí Barrera i Maresma, que va ser diputat al Parlament de Catalunya i conseller de la Generalitat de Catalunya.

L'any 1934 va entrar a formar part de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya i del Bloc Escolar Nacionalista i només un any després va ingressar a les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el partit en què militaria tota la vida.

Durant la Guerra Civil, va ser soldat als fronts d'Aragó i del Segre, i després es va exiliar a França fins al 1952. Des de l'exili, va emprendre la reorganització clandestina d'ERC, i en va ser el màxim dirigent a l'interior i secretari general entre el 1976 i el 1987. També va ser el president del partit en el període del 1991 al 1995.

Membre del Consell Català del Moviment Europeu i diputat al Congrés dels Diputats (1977-1980), va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya entre el 1980 i el 1988) i, en la primera legislatura va ser president del Parlament (1980-1984). Va ser també parlamentari europeu (1991-1994) i el 2000 va rebre la Medalla d'Or del Parlament de Catalunya.

Heribert Barrera s'ha destacat sempre per la seva obstinació en la independència de Catalunya. Fins als últims dies ha intentat que la política catalana anés en aquesta direcció i en l'acte de celebració del 80è aniversari d'ERC va demanar una coalició independentista a Madrid per a les eleccions del 2012.

El dirigent d'ERC va anar al capdavant de la manifestació del 10-J, sota el lema 'Som una nació', i el passat 9 de juliol va fer la última intervenció pública per commemorar el 10 de juliol del 2010, en què un milió de catalans van sortir al carrer per protestar per la sentència del Tribunal Suprem contra l'Estatut, avalat pel poble català.

La seva defensa de Catalunya el va portar a una polèmica el 2001, quan es va publicar el llibre 'Què pensa Heribert Barrera', el recull d'unes entrevistes que li va fer el periodista Enric Vila. Allà, Barrera parlava de la immigració com un perill per a la desaparició de Catalunya. Els dirigents d'ERC es van desmarcar de les seves paraules, atribuint-les a una opinió personal.

Es va llicenciar en Ciències Químiques per la Universitat de Barcelona i en Física i Matemàtiques a la Universitat de Montpeller (Llenguadoc). Es va doctorar en Ciències Físiques a la Sorbona de París i va ser professor a la Universitat de Montpeller i becari postdoctoral a la Universitat de New Hampshire, als Estats Units, a més de catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Autor de nombrosos treballs científics publicats en revistes especialitzades franceses, angleses i nord-americanes al llarg de quaranta anys (1944-84), va obtenir el premi Prat de la Riba de l'Institut d'Estudis Catalans, pel seu treball 'Noves contribucions a la síntesi d'àcids arilalifàtics i a la teoria de l'acilació intramolecular'.

Va ocupar altres càrrecs, com la presidència de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques. Ha estat membre emèrit de l'Institut d'Estudis Catalans i va ser el president de la Secció de Ciències. A més, ha estat membre de la Societé Française de Chimie i de l'American Chemical Society.

En l'àmbit públic, va formar part del consell consultiu d'Òmnium Cultural, va ser president del Club d'Amics de la Unesco de Barcelona i president d'Honor de l'Ateneu Barcelonès. També va ser president de l'Associació d'Antics Diputats al Parlament de Catalunya (1997-2003).