Marc Altés: ‘Si no entens que pots arribar a més, mai arribaràs’

Quines sensacions va tenir en tornar a la competició?

He estat molt de temps sense competir, gairebé dos anys. Les sensacions van ser bones, al principi molts nervis, era estrany perquè la gent abans em coneixia, tothom em saludava, i l’altre dia semblava un novell. Vaig fer la primera posta del 4 x 100.

Com ha estat el procés de recuperació de la lesió?

Fotut... Vaig estar un temps que estava recuperat però no vaig voler entrenar. La lesió era molt mental, molts dies no em feia mal i em posar-me les sabatilles, sí que em feia. M’aixecava de dormir i no em dolia, després entrenant sí... Vaig trencar-me parcialment el tendó d’aquil·les amb bursitis... és complicat... vaig estar durant un any anant cada dissabte i dimecres a Barcelona per tractar-me amb factors de creixement. Et treuen sang, la centrifuguen i te l’injecten. Em va anar molt bé, és el que em va curar. Han estat moltes hores de fisioteràpia, de gimnàs, piscina, exercicis de peu... és difícil, perquè entrenes un dia i et fa mal, has de parar una setmana. En un mes potser només entrenes quatre dies.

Però ara té la lesió controlada?

Sí, està força controlada. La passada setmana vaig córrer i he tingut alguna petita molèstia, però és normal. En la competició sempre forces una mica més, encara que també depèn de com corris. No és el mateix anar per la corba, que forces molts més els peus, que per la recta, que és menys agressiva.

Quins són els objectius a curt i llarg termini?

A curt termini, competir. Intentar que surtin les coses bé, no vull dir quedar campió de res... Pot ser a final d’estiu fer alguna cosa més, perquè el nivell, tal i com diu el meu entrenador, ha pujat molt... la gent cada cop entrena i corre més. Així que l’objectiu per aquesta temporada és competir, ja sigui ràpid o lent. A llarg termini, de cara la temporada que ve, ja em puc plantejar ser finalista espanyol o el podi a un Campionat d’Espanya.

Quins són els seus millor resultats abans de la lesió?

Campió d’Espanya Juvenil i Junior, participant a Campionat del Món Juvenil, seleccionat amb l’absoluta per relleus i vaig quedar quart o cinquè en categoria sènior, quan no tenia ni l’edat. En 200 metres tinc una marca de 21 segons i 46 centèsimes, que crec que es pot millorar si entreno bé. Ara tinc més experiència i tècnica, malgrat que has d’estar molt fi per superar aquest temps. En 100 metres tinc 10 segons i 63 centèsimes. Està bé, és una bona marca, malgrat que el record d’Espanya és 10 segons i 18 centèsimes, d’un home (Àngel David Rodríguez) que ha anat a Jocs Olímpics i mundials. Serà bastant difícil superar-lo.

La seva fisonomia no sembla d’un esprintador.

Sí i no. Normalment, els esprintadors estan molt forts i dobles, però darrerament apareixen corredors amb fisonomies més primes. De fet, quan vaig a competir, veig els velocistes que són més prims i corren igual. El campió d’Espanya és com jo.

Els nord-americans, en canvi, tenen una altra fisonomia.

És un altre món. Primer, només viuen d’això, s’aixequen al matí i quan se’n van a dormir han entrenat dues vegades, amb fisioteràpia i massatges. Jo m’aixeco i haig d’anar a treballar. Després ja entrenaré i en tot cas ja em faré massatges quan pugui. Cadascun em costa 25 euros i t’has de fer dos per setmana, vulguis o no són entre 300 i 400 euros al mes. Així que un cap de setmana me’ls faig i l’altre no.

Ara quina és la seva situació financera?

Zero. No hi ha beques, ni suport, com abans. El club et dóna alguna cosa, però vas a resultats... com a molt el xandall. L’Ajuntament de Reus em donava una beca de 1.500 euros i amb això em pagava tots els massatges de la temporada. T’anima perquè veus que hi ha gent al darrere teu que et dóna diners. Quan estàs així, has de posar diners de la teva butxaca per pagar-te les sabatilles, els massatges, l’entrenament. Però ho acabes fent perquè ho has fet tota la vida. No tinc cap problema!

Ara mateix, per vostè l’atletisme és més físic o psicològic?

Per mi, és molt psicològic. Físic està clar que ho és, però si no tens bé el cap no avançaràs mai, per molt fort que estiguis. Si no entens que pots arribar a més, mai arribaràs. També és veritat que la cosa canvia molt entre l’atletisme de velocitat i el de fons. El segon té molt més de cap. En canvi, en uns 100 metres puc arribar a córrer sense pensar. Ho he fet tantes vegades, que ja surt sol. El més important és l’abans i el després, els nervis, controlar la situació, això s’agafa poc a poc.

Quina és la seva vinculació actual amb el FC Barcelona?

Em convoquen quan els interesso per una competició. Em truquen i em pregunten com estic per competir. I si no, puc competir individualment, en proves de control que fan a Barcelona, Tarragona o qualsevol altre lloc.

Quina serà la propera competició?

El Campionat d’Espanya de Clubs Divisió d’Honor. És la primera divisió de l’atletisme. És farà al costat de Montjuïc.

Per acabar i com a curiositat, vostè ha estat a punt de competir amb Usain Bolt.

Vaig estar a punt de coincidir en un campionat del món junior, però blanc i baixet... De totes formes, l’he vist córrer en directe i és espectacular. És un altre, com va per la pista...