Mimbres del roig-i-negre centenari

Malgrat els ja cent anys de vida del Reus Deportiu amb totes les seves seccions, inclòs el futbol, la ciutat de Reus és coneguda arreu pel seu equip d'hoquei damunt patins. Des del seu inici, l'any 1947, amb els Sentís, Pijoan, Orpinell, Grau i Magriñà, que els dos esports han anat ben agafats de la mà.

Ja ben entrats els anys 50 sorgiria, entre d'altres, Joan Sabater que esdevindria referent mundial d'hoquei damunt patins i personalitzaria el recolzament definitiu per arrelar com a esport de la ciutat. Amb ell, ha quedat per a la història el mític equip amb Santi García, Joaquín Vilallonga, Josep Maria Rabassa, Juan Mari Vilallonga i uns jovenets Manel Boronat, Albert Montalà i Salvador Salvat, a més d'un Pep Giralt, que enllaçaria amb noves grans generacions.

Des de llavors fins als nostres dies, han passat per l'equip infinitat de jugadors, cal dir que la majoria de fora, de més o menys talent i major o menor implicació, malgrat que alguns d'ells desprÉs han fixat la seva residència i fins i tot han format la seva família a Reus. Amb el Juan MaríaVilallonga, es podria nomenar exemples com els també mítics Pep Llonch, Nene Zabalia, Xavi Ibarz... o el més recent, Alejandro Avecilla que, encara que va venir ja grandet, va deixar molt bon record del seu pas per la seva qualitat però també per la seva entrega als colors. Per posar uns exemples il•lustratius i que encara tothom pot trobar-se pels carrers de la ciutat.

Moltes generacions han pogut vibrar amb l'equip de cada època i de ben segur que n'hi ha molts que recorden també a jugadors estrangers... “Torero” Martinazzo i Gaby Cairo, d'entre els que em vénen a la memòria i que podrien ser dels més representatius. En aquest temps, hem passat de veure l'hoquei a peu de pista, darrera d'una senzilla tanca fins a la cintura i a l'aire lliure, a poder-ho gaudir en un pavelló cobert, amb grades i còmodes seients.

Tot i ser considerat un esport minoritari, malgrat la seva espectacularitat i qualitat tècnica, i no ser capaç de mobilitzar grans masses potser perquè és molt “de casa” o “del país”, ni potser el d'enguany és el millor equip de la seva història amb la consecució, fa uns dies, de la Copa Intercontinental, que ha passat a ser l'únic Club de l'hoquei damunt patins mundial amb tots els títols que es poden disputar a les seves vitrines.

Amb tot, i a l'hoquei també, cada dia és necessita més pressupost per mantenir un equip i a la vegada, com que cada dia hi ha més opcions al sortir de casa, costa més atraure una afició més diversificada, més exigent i menys fidel. Els dirigents contínuament han de fer mans i mànigues perquè sigui possible un projecte esportiu atractiu i, en l'hoquei també, cada temporada és necessita molt més del que es pot aconseguir.

Per això cada vegada és més important saber gestionar els recursos. Per un costat, arreplegar tots els ingressos que sigui possible i, per l'altre, encertar a l'hora d’apostar per un jugador o un altre i, en les coordenades marcades pel moment, s'ha de ser molt valent per compaginar l'equip amb gent -que sempre n'hi ha hagut- de la casa i la urgència de mantenir l'equip a l'elit marcada per la història. Més que res perquè per dur a terme això també és requereix una paciència que l'aficionat generalment no té.

Quan s'arriba a veure realitzat un projecte que ha estat fruit del molt bon treball d'anys i per motius merament crematístics, arriba un punt en què no es pot mantenir i és quan s'ha de tenir la suficient capacitat per a l'atreviment. De ben segur aquest moment seria l'idoni perquè la situació i les mides a prendre fossin compreses... No actuar amb aquesta decisió i deixar veure que, malgrat tot, se segueix la mateixa filosofia, però amb els recursos que queden al mercat, encara que siguin de rondant o sobrepassant la quarantena i amb tota la carrera esportiva més que feta, encara ho fa tot més incomprensible... tret dels més fidels a la causa, per devoció... o pel motiu que sigui i amb el total respecte als que es fixen amb els resultats i les emocions puntuals.