El desprestigi, que hauria de ser general, del Tribunal Constitucional, pel que es refereix a nosaltres no és tan sols pel fet de la interpretació d'un document sobirà -que ni havia d’haver arribat, via PP, a les seves mans- emanat del Parlament de Catalunya i consensuat després pel de l'Estat, motiu prou transcendent ja de per si, sinó per tardar més de quatre anys en emetre un dictamen farcit de vots interessats i creuats entre els seus dotze membres, un d'ells recusat pel PP per haver col·laborat en un estudi sobre Catalunya (Pablo Pérez Tremps), alguns d'ells amb l'acta caducada (Vicente Conde Martín de Hijas, 2007; Jorge Rodríguez Zapata, 2007; Guillermo Jiménez Sánchez, 2007 i la pròpia presidenta, María Emilia Casas, 2007) i fins i tot algun de traspassat (Roberto Garcia-Calvo Montiel, al 2008) sense ser substituït. Tots ells amb una clara i no amagada posició en el tema i gairebé unitària, en el sentit no d'aplicar la Constitución Española -que és elmotiu pel qual haurien de ser allí- sinó per no deixar que trontolli, més encara, una unitat en què ja se'ls estan acabant les falques per aguantar-la.
Al final, qui se'n volia aprofitar del nostre esforç i desgast polític i ciutadà (l'Estatut aprovat del País Valencià contemplava afegir tot allò que el de Catalunya aconseguís de més que el seu propi) és quedarà amb el que, aquesta, dominada pel PP, sense cap mena d'enfrontament, va veure com era aprovat i que representa molt més del que tenia, com els articles copiats fil per randa de l'Estatut pels d'Andalusia, Aragó i Balears, allí sí que aprovats senzillament perquè no hi havia el recurs del PP pel mig.
Això no es cap consol ja que, dit clar i ras, i amb les quatre coses que ja han transcendit, Espanya menysprea, anul·la i esborra la nostra diferència com a poble amb cultura i llengua pròpia, el que els cou més, i ens ve a dir que no som res més que una part d'una Espanya unitària i amb un sentiment únic de pàtria. Ens diu que no passem de ser alguna cosa així com “La España catalana” perquè, que ningú s'enganyi, amb els recursos del PP i del Defensor del Pueblo (PSOE), i amb la permissivitat per part del Gobierno, és Espanya qui ens nega, a través del Tribunal Constitucional que ha interpretat partidària i políticament la Constitución Española, sense que ningú els hagi dit que no era precisament així com havia de procedir.
Davant d'això, a qui hem de demanar responsabilitats quan som burlats d'aquesta manera tan clara? No ens podem quedar com si no passes res o dient “és el que hi ha”. Ens agradi o no, ens tenen dintre d'un Estat en què no ens hi podem sentir més que a la força o revoltats, però no en diferent manera de la categoria d'estrangers que ens senten des de més d'un lloc a fora i que en més d'una ocasió a algú se l'hi ha escapat.
És urgent fer obrir els ulls a la nostra ciutadania i, sobretot, el canvi de procedir de la nostra classe política, envers les burles que rebem, que no és nomes per voler viure com volem (nosaltres ja sabem que som una nació, però ens volen treure força posant-ho com un “preambulo sin eficacia jurídica”). No és nomes per tenir el que ens pertoca... no més, però tampoc menys (no podem retrocedir d'on el nostre PIB ens posa i quedar per sota de comunitats autònomes beneficiàries de la nostra aportació a l'Estat i al “cupo de solidaridad”). No és nomes perquè disposem d'una llengua pròpia que ens és reconeguda constitucionalment, però que hi ha qui es veu amb pit per qüestionar i retallar el seu ús a casa nostra sense que això representi cap falta ni delicte (què vol dir això de treure de l'Estatut la paraula “preferent” per l'ús de la nostra pròpia llengua a qualsevol àmbit del nostre territori?). No és nomes perquè a falta d’arguments més actuals sempre acaben matxucant-nos amb “la indisoluble unidad de la nación española”. No és nomes perquè amb el despertar, una vegada més, d'una sensibilitat diferent a la imposada, no hauríem d’haver de demanar el vistiplau a ningú per viure com som i com sentim. No és nomes per dignitat... o sí ?
