Com l'any passat, de nou a la Masó, llogarret veí de Valls, per intervenir en una calçotada amb el clan Banús. O una part del clan, perquè en aquest poble gairebé tothom es diu Banús, de primer cognom, de segon o de tots dos. L'amic que em convida, em sembla que ja ho vaig dir l'any passat, es diu Banús i Banús. És professor de la Universitat Rovira i Virgili, i aquest cop ha fet venir en Xavier Grau, que havia estat el rector de la docta casa i viu a la Masó. No es diu Banús, però un parent Banús li trobem. M'hi he presentat vestit de ciutat i he fet una mica de riure.
“Aquest vespre hauràs de posar tota la roba a rentar”. Mentre els calçots es couen a foc viu,la colleta que formem ens hem de desplaçar d'un lloc a l'altre de l'eixida de la casa on farem l'àpat per evitar el fum. La impregnació és, però, inevitable. Aquest cop, la salsa té una autoria diferent. Me la fan tastar, i és immillorable. I això que la de l'any passat estava feta, em van dir llavors, per la dona que hi té més traça de tota la contrada i és coneixedora d'un “secret” que no ha dit mai a ningú. “Aquesta també té secret”, m'informen amb un somriure enigmàtic. Tan obertes i airejades com són les calçotades, i basen l'èxit gustatiu en la confidencialitat.
L'any passat vam parlar d'avions, i aquest any hi hem tornat. L'avió de l'any passat era el de la Malaysia Airlines que acabava de desaparèixer en un lloc inconcret de l'Índic sense deixar rastre. El d'aquest any és el de la companyia alemanya que la setmana passada es va estimbar als Alps, segons sembla per decisió suïcida i homicida del copilot. Algú coneix algú de Reus que hi anava, i nosaltres en coneixem tres de Mataró, tots de la mateixa família. Les catàstrofes se'ns aproximen. La Masó limita amb el poble de Vallmoll. El seu alcalde i la seva dona van sobreviure per miracle a la mortaldat que uns terroristes van causar al museu Bardo de Tunis fa unes setmanes. Es fa un silenci reflexiu. Tot és de proximitat. Per alleugerir l'ambient algú explica que el pagès que va “descobrir” els calçots no era de Valls, com molta gent es pensa, sinó de Vallmoll.
Per pair, ens acostem a l'escola del poble. Va ser la primera de titularitat pública que va construir la Mancomunitat de Prat de la Riba. Eugeni d'Ors la va venir a inaugurar. És com una mena de xalet, avui encara en funcionament. Fa molt bon dia, és diumenge de Rams i en Xavier Grau, que és un científic humanista, ens fa observar com de ben situada està la Setmana Santa, que en la seva mobilitat sempre ve a coincidir amb els dies més bons d'inici de primavera.
Manuel Cuyàs és periodista i llicenciat en Història de l'Art.
